Passen els anys i ben sovint visite i revisite l’obra de Joan Fuster. Ara pot ser Causar-se d’esperar o Diccionari per a ociosos, en un altre moment, el Diari o Nosaltres els valencians o qualsevol text sobre escriptors (Salvat, Pla, Estellés…). I quasi sempre els aforismes, que em venen al cap moltes voltes en l’acte de posar-me a escriure, en llegir una infinitat d’autors o simplement passejant pel carrer. Sempre hi trobe alguna cosa nova: siga una perspectiva inusual, algun judici inèdit, alguna dada desconeguda, alguna opinió solvent (i/o insolent)… Fuster és una enciclopèdia ambulant, sintètica i diàfana. Com pot saber tant i de tantes coses? Hi ha la literatura (en tots els gèneres) però també la història, l’economia, la música, la política, el cinema… Intel·lectualment sembla capaç de deglutir-ho tot. Mai no he conegut ningú amb tanta lectura, i amb un coneixement tan extens i que, a més, faça compatible l’erudició i la sensibilitat. I tot ho expressa de manera efectiva, plàstica —amb una inventiva sorprenent— i amb una capacitat de persuasió, a colps de sensatesa, molt robusta.
Aquest setembre he llegit —pel que fa a alguns textos rellegit— Notes d’un desficiós. Parle de la nova edició que el 2017 varen preparar Francesc Pérez Moragón i Nel·lo Pellisser en la Institució Alfons el Magnànim. L’edició amplia enormement la petita antologia que havia aparegut a l’editorial Almudín, el 1980, i de la qual he llegit i treballat molts textos amb els alumnes. Es tracta de les columnes que el mestre de Sueca publicava en la cartellera “Qué y Dónde” des de juny del 1979 a maig del 1984. Són els anys de la preautonomia, primer, i posteriorment, de l’inici autonòmic. Una època crispada, per molt que ens vulguen vendre el contrari. Fuster apareix com un incasable lluitador que denuncia les trampes de la dreta valenciana —amb unes figures com Abril Martorell, Monsonís i tutti quanti— d’una manera valenta i àcida. I l’apocament i desorientació —o potser té altres noms?— de l’esquerra.
Hi ha un Fuster irat, i, fins i tot, malparlat que llança diatribes contra els enganys d’aquells que es revesteixen de valencianistes per amagar llur castellanisme; la ignorància i l’analfabetisme són altres realitats que trau a col·lació. I açò fa dels textos breus del “desficiós” un inventari de desqualificacions, de ridiculitzacions, amb un punt sovint de soflama burlona. “A mi m’agradaria passar una temporada —escriu en un moment donat— dedicada als elogis i a les congratulacions. Ni que només siga per relaxar-me”. No hi va haver manera! Ell que aspirava a viure com diu en un indret determinat sense himnes, sense visques i sense banderes, les circumstàncies el varen fer anar pel camí contrari i fins i tot polemitzant-hi.
Però a Notes d’un desficiós, Fuster aborda una multitud de qüestions: literàries, musicals, històriques, cinematogràfiques, econòmiques, filosòfiques… Des de Nietzsche a Josep Pla, des d’ Stendhal a Henry Miller, però també des de Vinatea al mestre Serrano i des de Sant Vicent Ferrer a Blasco Ibáñez; I encara: des de Greta Garbo a Ronald Reagan…
Vistos amb les ulleres del present, alguns dels textos són exemples de l’essencialitat que poden condensar quinze, dèsset o vint línies. De la rotunditat en què hom pot argumentar a favor o en contra d’un tema concret. “Ràpida teoria del porro”, “Escepticisme agrari” o “Lluita de classes” són notes, en aquest sentit, antològiques. Es tracta no sols de coneixement sinó de dialèctica i de gràcia. Perquè Fuster aborda les qüestions més diverses amb erudició, però amb una agilitat filosòfica digna d’esment. I ho fa també amb humor: escampa un halo jocós i ocurrent que ens fa riure. Del papa Borja en diu que fou piadós i d’una “ortodòxia rigorosa” i que “tenia una honorable tendència a fornicar” — i afegeix: “però això és secundari”. La inventiva fusteriana el porta a parlar de la “dialectologia del baix ventre” o de “la Internacional Monoteista (l’església, la mesquita i la sinagoga)”.
L’escriptor de la cartellera és un lector infatigable, també un melòman que deixa caure les seues preferències i, fins i tot —ja en aquell moment— opina de gastronomia i aborda un gavell d’afers. Entenia l’escriptura des de la professionalitat, com un destí inexorable: “El meu ofici és escriure, i sé que m’he de morir picant les tecles de la màquina”. Ho escrivia a “Final”, la nota del 30 d’abril /6 de maig de 1984. La confessió no pot ser més explícita i sincera.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!