A tall d'invocació

Hi ha llibres que penetren profundament en la psique del lector. És clar que depén del lector i de la seua experiència i allò que expressa l’escriptor amb l’obra. La drecera, de Miquel Martín i Serra, té la força dels grans relats perquè sap situar-se dins del món d’un xiquet de dotze o tretze anys i traslladar-lo de manera  sensitiva, candorosa, primmirada amb tot el que té de tendresa, de descobriment, de noblesa, de sentimental… L’adolescència és una època d’experimentació, en la qual hom s’esforça per trobar el  lloc propi en el món.

El protagonista viu en un poble de la Costa Brava, prop de la mar, al si d’una família pagesa que cuida la casa de camp d’uns burgesos de Barcelona que hi acudeixen en vacances i en festivitats. El contrast entre els membres de les dues famílies constituirà un dels ingredients més sòlids del relat. A través de la veu del protagonista, de qui no sabem ni el nom, coneixem allò que ocorre. Aquest és el punt fort de la novel·la, perquè esdevé una veu versemblant, dúctil, plena d’observacions i de limitacions que ens permeten i ens conviden a visitar els seus reductes. La del protagonista i narrador és una mirada evocadora, molt convincent psicològicament. Hi assistim, amb pudor, al seu despertat sexual, a la rebel·lió contra les injustícies, a les ferides sentimentals de la gent que estima i a entreveure un avenir no exempt de dificultats i desafiaments.

 La drecera, una història breu i poètica, descriu un món que viu l’amenaça de la transformació urbanística i humana. Un dels fets més simbòlics, en aquest sentit, és el suïcidi d’en Pitu, un masover a qui els nous propietaris acomiaden sense deixar-li cap altra opció que la d’anar-se’n a una residència d’ancians. La virulència implacable dels rics forasters no solament desequilibra el territori, l’economia o l’arquitectura sinó també pertorba l’estat social com es veu en aquesta desgràcia.  Els rics es dediquen a fer festes privades, a anar en iot, a deixar criades embarassades, parlen castellà i mostren un cinisme considerable. No és només lluita de classes, sinó xoc entre dos mons amb interessos antagònics: autenticitat contra impostura, sentiments contra guanys econòmics, humanitat contra cinisme, humilitat contra supèrbia.

Josep Maria Fonalleras, a l’epíleg el llibre, fa esment de les novel·les de Giorgio Bassani i el “cicle de Ferrara”: una bona referència. Per la qualitat de l’oral que fa servir Martín també fa pensar en “Redacció” de Quim Monzó  i en l’obra de Mercè Rodoreda (com també destaca Fonalleras). Per la temàtica: el punt de la preadolescència del protagonista on es va descobrint la vida dels adults i el món —tot un gènere— em fa pensar en les pel·lícules d’André Téchiné, com ara “Les rouseaux sauvages”, o en novel·les de Lluís Maria Todó, especialment El cant dels adéus, una obra molt estimable.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!