A tall d'invocació

Amb el pseudònim d’Ada Klein Fortuny —  que podria ser el nom d’una pintora expressionista— apareix, La plaga blanca, un llibre estrany, indefinible, diferent. En bona mesura, colpidor. Es tracta d’un recorregut per la vida de sis escriptors  —cinc escriptors i una escriptora—que varen emalaltir de tuberculosi i n’acabaren morint. Paul Éluard, Joan Salvat-Papasseit, Katherine Mansfield, Franz Kafka, Anton Txékhov i George Orwell.

El recorregut de Klein comença amb Paul Éluard que va contraure la malaltia als desset anys, i que per a guarir-se va anar a un balneari suís on trobaria a Gala. I acaba amb la vida de l’escriptor George Orwell, en les illes Hèbrides, ja vidu d’una dona que també havia mort de la mateixa malaltia, i després d’escriure les seues grans obres —distòpiques, com es diu ara. El recorregut de l’autora és tot un viatge novel·lesc, perquè les vides ho són: la de Salvat, la de Mansfield (buscant guarir-se a Menton, després a París, a la comunitat fundada per George Gurdjieff, el creador del quart camí) i la Txékhov, que va morir després de prendre’s una copa de xampany  (“Garçon Champagne!”, se’l va beure d’un glop i, després va dir: “feia tant de temps que no en bevia!” i es va morir.) Només cal afegir-hi la vida de Kafka que potser no és novel·lesca en si, però ho migdibuixa a través de les trames epistolars que acompanyen els encontres fantasiejats amb Milena o Dora.

No sé quines conseqüències en traurà el lector sobre les vides d’aquests sis víctimes de la tuberculosi. Crec que hom hi pot veure un punt d’humanització extrema: la sensibilitat d’un Salvat o d’una Mansfield o d’un Txékhov: deu meu! Sembla insuperable! Sempre escenificada en els detalls quotidians, en els entorns familiars minuciosament evocats i en les, tendres i delicades, relacions humanes. Amb una mena de consciència superior, atenta, minimalista, irreductible, de fulgor bondadós i aura quasi imperceptible…

En tots ells esclata una mena de desig explosiu de viure que xoca contra la dura realitat que hauran d’acarar. Cal pensar que tots moren en plena joventut: Salvat als 30, Mansfield als 35, Kafka als 41, Txékhov als 44, Orwell als 47 i Éluard, més vell que els altres, als 57. No sé si les ganes de viure hom les pot veure com un evangeli compartit per tots ells. El cert és, però, que el vitalisme o la joie de vivre, és un tret prou comú. Aquest furor vital es muta en erotisme en Mansfield, en Salvat (recordeu El poema de la rosa als llavis un dels cim de la literatura eròtica europea), també en Txékhov i és especialment intens en Paul Éluard i no sols en la seua poesia. Per a l’autor del poema “Llibertat”, l’erotisme desfermava un desig de possessió compartida, gens possessiu. Així va passar amb Gala, i amb Nusch, a qui sembla que presentava dient: “vet ací el meu regal, folleu-vos-la”. El 1946, quan va morir, li va escriure un poema que acaba dient: “estava tan a prop teu que tinc fred al costat dels altres”. Però Éluard va ser, sobretot, l’home d’Elena Ivanova Diakonova, Gala, que acabaria en mans de Dalí, amb qui havia tingut una filla, Cécile, i amb qui mantindria una relació intensa fins a la mort.

   Cadaqués

El llibre de Klein presenta altres aspectes interessants, com és ara una certa confluència cronològica entre les vides explorades. El 1917, no és només el de la revolució russa, sinó que és l’any en què Éluard i Gala es casaven; Salvat publica la revista Un enemic del poble i Katerhine Mansfield va contraure la tuberculosi.

A banda de les ganes immenses de viure (a excepció de Kafka) que expressen els escriptors convocats, cal afegir-hi un tret més: l’autenticitat. La defensa dels valors en els quals creuen és ferma i innegociable. Ho serà per a tots, però el que més en ve al cap és el nostre Salvat que exaltava la lluita en el seu ideari: “la guerra i l’amar:/ la sal de la terra”. Ell, que com deia, no havia escrit mai sense “haver mullat la ploma al cor”. Però potser és George Orwell l’exponent màxim dels valors insubornables que el porten a lluitar com a voluntari a la Guerra Civil el 1936, a Catalunya. I sobretot a escriure no sols novel·les de denuncia tan clares com La rebel·lió de la granja o 1984, sinó assajos d’una increïble lucidesa sobre el poder i les mil maneres d’exercir-lo opressivament.

Recapitulem. Si haguera de resumir els valors que provocà la tuberculosi en els nostres autors crec que caldria parlar de: sensibilitat extrema;  d’ erotisme, potser perquè el sexe que és l’energia vital mateixa, acostuma a contrarestar la idea de mort; i d’autenticitat, erigida en compromís nítid, insubornable, encarat en la lluita sense titubejos i sense treva. La topada amb la mort –que va suposar la malalatia– va acabar per enriquir la vida. No tots aconseguiren morir bé, però sembla que alguns sí que varen aprendre a viure amb plenitud.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!