A tall d'invocació

Al recull de poemes Les muntanyes són la teva ment, del poeta Gary Snyder s’hi afegeix un substanciós assaig, “Els escriptors i la guerra contra la naturalesa”, on exposa idees ben estimables sobre un munt de qüestions. El poeta de la generació beat hi interpreta la dualitat de l’ésser humà producte de la naturalesa de la pròpia ment. Diu així:

Hi ha un costat domesticat, i també salvatge, de la ment humana. El costat domesticat, com el camp d’un agricultor, ha estat disciplinat i conreat per produir un rendiment desitjat. És útil, però limitat. El costat salvatge és més gran, més profund, més complex, i encara que no pot ser conegut del tot, pot ser explorat. Els exploradors de la ment salvatge són sovint els escriptors i artistes. La “imaginació poètica” de la qual William Blake va parlar amb tanta eloqüència és el territori de la ment salvatge. Al seu interior té paisatges i criatures que ens sorprendran. Ens pot refrescar i espantar. La ment salvatge reflecteix la gran veritat del nostre ésser antic, del nostre antic ésser animal i espiritual.

Aquesta dualitat de què parla el poeta Snyder la trobem encarnada de diverses maneres. Molt sovint la part salvatge ha estat simbolitzada pel bosc. Últimament —per casualitat supose— he llegit diversos llibres on el bosc representa una part substancial de l’ésser. I sense comptar la deliciosa novel·la de Jack London que he emprant en el títol. Començaré per un esplendorós diari, El bosc i la casa, de Joaquim Espinós, premi Mancomunitat de la Ribera 2020. “El bosc” i “la casa”, així confrontants en el títol, constitueixen una declaració de principis: una polaritat que ens remet a dues instàncies enfrontades: la natura i la civilització, la part salvatge i la domesticada, la jungla i l’asfalt.

  Carrícola, Vall d’Albaida

A El bosc i la casa trobem, en diversos moments, històries de gats. Cal reconèixer que el gat és un animal predilecte dels poetes —només hem de recordar el conegut poema de Baudelaire— potser perquè els artistes admiren els éssers que s’hi veuen en la foscor. Podríem observar com els escriptors  —els artistes en general— també, d’alguna manera, es proposen il·luminar aspectes foscos de la vida. Doncs bé: un dels episodis que relata en el diari Joaquim Espinós és el de Txitxi, un gat que un bon dia va desaparèixer de la casa on tenia una vida confortable, i s’estigué més de dos mesos fora. Quan ja el donaven per perdut, hi tornà “esquelètic, ronyós, ple de ferides i de puces”. I si bé havia deixat de ser el que havia estat: un gat vitalista que botava d’ací cap allà i anava de llit en llit… més avant es recuperà una mica, però començà a fer una cosa que abans no havia fet: “es passava hores i hores mirant per la finestra, amb els ulls perduts en el bosc”. La vida elemental solucionada: tenir a l’abast menjar i beure, protecció del fred i de la calor no era suficient perquè Txitxi se sentira bé.

La nostra naturalesa animal ens empeny cap a la satisfacció d’alguna cosa de vegades indefinida, entre el repte i la promesa de goig. Fer-li cas aquesta quimera exigeix sacrificis, incomoditats, esgarrinxades i ferides, però en canvi ofereix compensacions. En tot cas: podem renunciar a transitar-hi? Podem deixar de pensar o de deambular pel bosc? D’on provenen les pulsions eròtiques? No formen part de la seua crida salvatge? Qui, d’una manera o d’una altra, no l’ha sentida?

El 1951, l’escriptor Ernst Jünger va publicar un llibre amb el significatiu nom de L’emboscat.  Defensava que el bosc és l’espai on amagar-se de la civilització i on lliurar-se dels imperatius de les esglésies, així com de les urpes de Leviatan. “El bosc —hi escriu— és un lloc secret, allò que els alemanys en diem heimlich. Aquesta paraula és una d’aquelles que contenen simultàniament dos significats oposats. El secret és allò en què es pot confiar, és l’estatge ben arrecerat, el bastió de la seguretat. Però és també allò recòndit, i en aquest sentit s’apropa al que és inquietant i al que és sinistre”.

La proposta de l’escriptor alemany, d’emboscar-se, l’han represa, d’alguna forma, dos escriptors més en llibres recents: Jordi Soler a Mapa secreto del bosque (2019) i Miquel Bassols a Boscúria (2021). Per al primer, el bosc esdevé una necessitat en el nostre món, és allà on podem perdre’ns per trobar-nos. En certa manera, un refugi reparador capaç de proveir energia al subjecte dels nostres dies instal·lat en un món ple de connexions que ens ocupen i, sobretot, ens distrauen de les qüestions bàsiques. Per a Soler el bosc és sobretot un reducte simbòlic, una actitud, un conjunt de gestos. “Hi ha bosc en qualsevol lloc on siga possible oposar resistència, fins i tot en el llit on s’emboscaren John Lennon i Yoko Ono”. Aquesta actitud de resistència —més avant, ho aclarirà— és un embat al nihilisme. A un món xato, fet d’experiències manufacturades que substitueixen les vertaderes i, en conseqüència, impedeixen satisfer el fons de nosaltres mateixos.

Per a Miquel Bassols a Boscúria. La natura perduda de les coses, el bosc convoca unes experiències reals que s’escampen al llarg de la seua biografia. Tanmateix, cada nova visita al bosc es recobreix de valors diferents. “El llibre del Bosc és, de fet, un original perdut. I en tens només algunes reedicions que guarden a les seves lletres una mica de l’aroma, del color, del so i del tacte que vas sentir aquella primera vegada”. Per a Bassols, compta l’experiència personal però també la lectora. Les paraules de Thoreau a Walden, de Jünger, de Bachelard, de Dino Bunzzati, de Heidegger, de Barthes, de Perejaume, de Propp o del psicoanalista Jacques Lacan configuren un teixit de senyals que acompanyen el protagonista. D’aital manera que l’escriptura del català és un conjunt de relats físics de muntanya, mesclats amb digressions sobre la vida en el camp i amb una prosa que  s’amera i glossa allò que han dit altres escriptors o filòsofs.

Per a Bassols el doble caràcter: secret i sagrat, marca el tarannà del bosc. “El sagrat era el més secret del bosc (…) no sabies que el portaves escrit al teu revers, enlletrat a l’esquena, i que només el podies desxifrar si et giraves cap a tu mateix”.  El bosc no és només un espai exterior sinó una realitat que forma part de nosaltres: “és el bosc qui ve i t’habita a tu”. El desxiframent de l’experiència del bosc s’acara, d’aquesta manera, al més íntim de nosaltres mateixos en un procés d’autodescobriment.

En tots aquests escriptors —Soler i Bassols— el bosc és —diguem-ho així— l’exponent del nostre fons originari. De la nostra naturalesa essencial. Representa el centre natural de nosaltres mateixos que visitem a través dels somnis, i que mantenim viu en el nostre inconscient. En termes freudians, acudir al bosc seria una forma de combatre la neurosi, deixar de fustigar l’animal que ens habita. Freqüentar el bosc vindria a ser una manera de combatre la censura i els tabús tot donant aliment a la nostra part salvatge. Es tracta de restaurar la nostra condició originària.

Aquesta unitat primigènia és, per altra banda, el que Carl G. Jung descriu com la culminació del procés del sí-mateix, ço és la fusió amb les diverses esferes interiors fins arribar a l’unus mundus. El sí-mateix  és un procés que executa la interacció entre la psique i la matèria i restableix el nostre contacte amb el tot, la unitat. Aquest és l’objectiu  que postulaven els alquimistes en escenificar la unió entre les diverses instàncies del cos i de la psique. Ningú no pot ser un ésser complet —parafrasejant Nietzsche— sense escoltar els gossos que lladren en el soterrani.

Potser no cal enfilar elucubracions tan elevades. El bosc, simplement, és  l’exponent de la nostra part salvatge. Aquell paratge on els components animals campen a lloure. L’ésser de la naturalesa és bàrbar i malvat. Per això el bosc és un territori imprevisible, sotmés a perills, a la feresa, exigeix habilitat, valors i sacrificis. Ens posa a prova, ens desafia. Però la vida, en la seua feréstega condició, és també la vida en una capacitat plenitud; una motxilla d’oxigen que ens connecta amb la nostra essència. Tot i l’autèntica i radical solitud que provoca, del bosc emana una energia que no ens fa sentir sols, ni aïllats sinó que formem part de la terra.

Foto de la portada:Carrícola, Vall d’Albaida

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!