Ens ataquen a mort, només hi ha una resposta ràpida i efectiva: LA DUI.

Ara mateix a Catalunya hi ha dues batalles en marxa, per un cantó hem deixat que Espanya s’anés enfervorint i organitzant contra nosaltres, els seus atacs continuats i constants i el perfilat i concreció de les seves estratègies per aturar-nos conformen la primera batalla, davant de la qual pel nostre infantilisme i desídia hem renunciat quasi totalment a l’efecte sorpresa, element fonamental per decantar la victòria cap a un front o cap a l’altre. Probablement vàrem errar en l’elecció dels actors del Procés al posar-lo en mans dels polítics, nostrats però autonomistes reciclats, amb una gran mancança de caràcter i determinació independentista, manca de lucidesa en factors bàsics i manca de coratge que els porta a voler fer la Independència sense encarar-se amb Espanya. Així, doncs, enlloc de la Via Catalana hem de plantejar-nos seriosament la Via Bàltica.
La segona batalla del moment actual és d’ordre intern i és entre nosaltres els catalans. Es tracta de la batalla enfront de la DUI “La Declaració Unilateral d’Independència”.
Es tracta de l’enfrontament entre dues estratègies, ambdues per naturalesa difícils però no pas igualment fàcils d’organitzar, ni igualment eficaces.
L’una d’entesa amb Espanya per a fer un Referèndum pactat, impossible al mateix nivell del Concert Econòmic i altres iniciatives fallides. Si algú ho dubte que miri els noticiaris d’avui mateix i de cada dia.
L’altra estratègia és la legal Internacional i legítima Catalana “DUI” que no necessita ni entesa, ni permís dels poders espanyols, perquè és una iniciativa rupturista total, sense mitges tintes ni bloqueigs fàcils per part de l’estat espanyol.
 
No pots demanar a un estat que ell mateix es faci l’hara kiri i s’autodestrueixi, en canvi sí que li pots demanar a un Poble que s’alliberi del jou que l’escanya.
 
22295_853924101309462_3109042407847747601_n
És del tot necessària la DUI per sortir, d’una vegada, de l’espai jurídic espanyol i de la seva legalitat per tal entrar de cop i unilateralment en el nostre espai jurídic i la nostra legalitat catalana on els mal factors, il·legals, desobedients i prevaricadors seran ells, els membres de les institucions espanyoles, també els membres del TC i els membres del TSJC
I és del tot prudent i del tot necessària la DUI per salvar-nos de les garrotades que ens venen a sobre si no reaccionem de pressa perquè Espanya -no pas Catalunya- s’està balcanitzant en plan serbi.
Junts pel Sí i la CUP s’han de decidir per sumar els seus 72 diputats i Declarar la Independència de forma unilateral ja que Espanya no negocia ni negociarà, sols ataca i fa tot el possible per arraconar Catalunya.
Hem d’aferrar-nos a la jurisprudència del Tribunal Internacional de la Haia respecte a la DUI en els casos de Montenegro i Kosovo. Si no ho fem de seguida Espanya ens destrossarà de mil maneres, ens deixarà sense institucions i ens barrarà de nou el pas a la llibertat que ja tenim a tocar. No perdem pistonada, fem la DUI.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana- el partit polític de Jordi Fornas -ex batlle de Gallifa-. Membre de l’ANC i soci de l’ÒMNIUM
 
Ens ataquen, només hi ha una resposta ràpida i efectiva: LA DUI.

 

Israel I Catalunya, Pobles escollits! Necessitem el Rei David i la DUI per tombar Goliat.

 
Serà la DUI la pedra amb la qual David va tombar Goliat?
Catalunya! Catalans!
que la Moral de Victòria us acompanyi!
Com David tu pots vèncer Espanya … DUI ja!
Fa pocs dies Francesc Font ens obsequiava des del seu blog de l’espai Vilaweb” amb la seva 58.a carta per qui la vulgui llegir o escoltar: “Referèndum. VIII” en la que esbossava la nova etapa bèlica, en la que ja ens trobem de ple, del Procés de Recuperació de la Independència de Catalunya i dels catalans”.
Dic bèl·lica, ell, Francesc Font, en diu “guerra …, potser primera batalla o potser primeres refregues prèvies a la primera batalla, cruenta, de moment, judicialment parlant.
Els catalans no podem oblidar que fa ben bé 300 anys que estem en guerra contra Castella i Espanya, nosaltres, els catalans, per alliberar-nos de les seves urpes, lleis i forces repressives, i per recuperar les nostres lleis i constitucions que ens van arrabassar a força d’armes i de repressió absoluta; ells per sotmetre’ns definitivament, quan no “sin que se note el cuidado” quan no a cops de garrots.
Es tracta d’una llarga guerra desproporcionada, els uns agressors, els altres agredits; els uns per posseir, manar i espoliar Catalunya, els altres per fugir esperitats de l’imperialista i fracassada Espanya; els uns grans i poderosos com diu en el seu article Francesc Font, els altres més petits, més dèbils i més desunits, com també escriu el mateix Francesc Font en l’esmentat post.
Però per sort nostra, dels catalans, les coses no són sempre com semblen, sobre el tauler d’aquesta secular batalla, potser no som tan dèbils com molts es pensen.
Primer de tot cal saber i recordar que els espanyols -abans castellans o satèl·lits de Castella- mai han pogut destruir-nos ni sotmetre’ns del tot, i en les guerres declarades com a tals, ells sols i molt més armats que no pas nosaltres, mai han vençut Catalunya, sempre han necessitat aliats externs per activa o per passiva.
Em ve a la memòria aquella història bíblica que ens parlava del Poble Escollit, Israel, que com Catalunya s’enfrontava a uns bàrbars com els espanyols, els filibusters, representats per un primitiu, brut i abusiu guerrer, alt i gran de cos però molt curt i primitiu de mollera -com són els espanyols exactament- al qual un xicot jovenet que feia de pastor, res tan humil i en comparació petit, ros com un fil d’or, net i polit, va tombar d’un sol cop de pedra llançat amb precisió amb la seva fona de pastor, res de canons i pistoles, només un roc, valor, decisió i precisió, i naturalment l’ajut del Creador i ànima de la història que també existeix encara que sovint no la sabem veure.
Goliat contra David, Catalunya contra l’invasora Espanya.
Caigui Goliat, caigui Espanya!
Visqui Catalunya com Israel, ambós són els Pobles escollits!”
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana- el partit polític de Jordi Fornas -ex batlle de Gallifa-. Membre de l’ANC i soci de l’ÒMNIUM
Necessitem el Rei David i la DUI per tombar Goliat
.

Volen crucificar al Jutge Vidal. Jo el sóc! Preparem i fem la DUI. Marxem, ja!

La batalla contra el Jutge Vidal és una batalla contra tots els catalans que volem i treballem per recuperar la Independència de Catalunya.

Plantem cara a l’enemic que vol crucificar al Jutge Vidal.

Espanya ens roba, des de fa ben bé 500 anys, primer Castella i ara Espanya.

Ens roba Espanya, ens roben els espanyols i durant massa temps, nosaltres, els ho hem permès.

Ara ha arribat l’hora de dir PROU !!!  Fotem el camp d’aquesta gàbia plena de merda!

Espanya ens roba l’ànima, ens roba la dignitat, ens roba la llibertat i la democràcia, ens roba els nostres recursos, ens espolia descaradament per tots costats, impostos, comissions, carburants, electricitat, tants per cents dels estalvis, tot el que pot d’herències perdudes i comissions, despeses bancàries i comissions excecives, recàrrecs d’impostos abussius que no podem pagar dins del plaç convingut, tot és una gran bola de neu que incessantment es fa grossa i gegantina, que penja del coll de Catalunya i dels Catalans, si no ens en desprenem ens ofegarà.

Espanya ens roba la nostra sobirania i ens imposa lleis que ens tenallen la nostra iniciativa en mil-i-un camps, en tots els camps.

Quan ens alliberem d’Espanya i veiem tot el que ens han robat, furtat i fotut, ens tibarem i arrencarem els cabells que encara ens quedin.

Prou de submissió i subjugació, tanquem aquest fals i mal negoci, foragitem els qui són còmplices d’aquest robatori i no en demanin sincer perdó.

Prou d’Espanya !   Prou de la gasiveria d’alguns catalans que ens enfonsa en la misèria espanyola pels seus obscurs interessos.

Llibertat per a Catalunya i pels Catalans !

——————————-

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana- el partit polític de Jordi Fornas -ex batlle de Gallifa-. Membre de l’ANC i soci de l’ÒMNIUM.

Volen tallar les ales a Catalunya, però no podran i esdevindrem lliures com els Suïssos i els Danesos!

Amb la Independència, Catalunya com una nova Dinamarca del Sud d’Europa, esdevindrà un dels països amb el nivell de renda més alt d’Europa.

Pujarà encara més la qualitat democràtica.

La corrupció baixarà sota mínims.

Les ajudes a les empreses, autònoms i treballadors propiciaran la reconstrucció de Catalunya en tots sentits i molts de nosaltres, els catalans, farem un esforç voluntari i supletori duran el primer període de recuperació nacional -1 any- veient ja de seguida els efectes positius de la nostra Independència, d’alguna manera cada vegada ens assemblarem més a Dinamarca i Suïssa.

———————————-

“He vist un cel nou i una terra nova …

he vist la Catalunya Independent en favor de la seva gent …

dels que hi viuen, hi treballen i se l’estimen”


Visqui Catalunya Lliure !

Visquin els Països Catalans!


Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Indepèndència dels Catalans-, partit fundat per Jordi Fornas, ex batlle de gallifa.  Soci de l’ÒMNIUM, Soci de l’ANC.

Avui, 17h: Taula Rodona sobre els Judicis contra la Independència de Catalunya (Mas, Homs, Espot, Patrícia Gabancho)

Artur Mas i Santiago Espot,  avui  dilluns dia 13 a les 7 de la tarda debatent a l’Ateneu Barcelonès:

Avui, 17h: Taula Rodona sobre el Judicis contra la Independència de Catalunya (Mas, Homs, Espot, Patrícia Gabancho)

———————————————————

Sr. Junqueras i Sr. Puigdemont, les institucions catalanes només es poden defensar amb la DUI que vostès (JxSí i la CUP) ja haurien d’haver fet des del 27S. O s’espavilen o pleguin d’una punyetera vegada. Prou de perdre el temps i jugar-se el futur i el present dels catalans. Prou ja!

——————————–

RUI per DUI  (Per Bet Salat)

Si el que es vol és la independència, la declaració unilateral és l’únic camí per saber realment fins a on es pot i s’està disposat a arribar.”

El referèndum unilateral d’independència va tenir sentit al 9N el qual va acabar sent un “bluff” perquè ni ERC, CDC ni CUP, a part de no donar-li garanties democràtiques, tampoc li van donar vinculació política. És a dir, van ser ells els que van tenir l’oportunitat per desobeir a l’estat espanyol i no ho van fer. El gran problema ara mateix és una qüestió de confiança. Després d’obeir més de 50 sentències del tribunal constitucional, després que Artur Mas prometés un referèndum vinculant per acabar quedant-se en res, quanta població es mobilitzarà i fins a quin punt servirà perquè la resta d’Estats que NO et volen reconèixer ho facin? Les mateixes persones que no han desobeït mai seran capaces de controlar el territori per la força? Els drets fonamentals entesos com a principis universals estan bé com a filosofia, i personalment els defenso, però això no implica que els altres Estats també ho facin ja que vivim clarament dominats per corrents positivistes que poden frenar aspiracions 100% legítimes. No oblidem que al món occidental impera la “Rule of Law”, l’imperi de la llei, i que la independència és il·legal. Cap Estat democràtic existent renunciarà a la jerarquía normativista proposada per Kelsen, filòsof i jurista de referència, sense que es vegin obligats a fer-ho. El que Kelsen propugnava és la creació de normes en base a altres normes que tinguin vigència gràcies a que es relacionin amb alguna altra norma de rang superior. És a dir, si els “processistes” es pensen que reclamant que es deslegitimin valors constitucionals com per exemple els relacionats amb la “unidad de España” per deixar pas a un arbitrarisme vist com a punt de partida de la inestabilitat i subjectivime pel que fa a la resolució de diferents casos, és perquè no entenen el funcionament jurídic de la resta d’Estats o perquè simplement menteixen.

Si el que es vol és jugar de debò el que caldria primer és un cop d’efecte real per dotar a la població de confiança; òbviament tornar a fer un referèndum seria l’excusa perfecta per intentar repetir allò que no van saber o voler fer el 9N. Per què caure en el mateix parany i perdre més temps quan estan legitimats per fer la DUI, allò que suposadament portaven al programa, tenint 72 diputats, i podent celebrar un referèndum ratificatori posterior?

Per la Declaració Unilateral d’Independència realment només és necessària la voluntat de proclamar-la i una majoria darrera per tal de dotar-li vincularitat al resultat. En primer lloc, perquè et reconeguin els altres estats, i en segon, per tal de poder exercir el control efectiu de del territori. Un Parlament amb 72 diputats t’acredita si més no per tal d’iniciar el procés. Els partidaris del ´EU referendum´, especialment David Cameron, no sabien quin seria el resultat del referèndum, però tot i així es van arriscar a donar veu als ciutadans, tot i així respectant la llei. Si realment volem comprovar quin pes té l’independentisme a Catalunya i volem resultats vinculants pel país, un referèndum que va en contra la ‘Rule of law’ dificulta l’atenció en els resultats i el farà menys vinculant perquè tal i com hem dit, els altres Estats procuraran no posicionar-se contra Espanya i la llei si no existeix un motiu real de pes que pugui desestabilitzar els mercats.

Només exercint la força s’aconseguirà que la resta d’Estats es mullin degut a que cap Estat entrarà gratuïtament en conflicte amb un altre Estat, és evident aleshores que amb excuses com el RUI s’està post-posant el inevitable.

Si el que es vol és fer la independència, un 9N 2 condueix al fracàs més absolut: la negativa per part de l’Estat espanyol, la promesa de proclamació d’independència que no es compliria, la manca de força degut a un país que no té les estructures d’Estat preparades, un govern que ha anat sempre de farol, la no mobilització del “no” el dia de la votació i sobretot, la repetició d’una fórmula que ja s’ha vist que no ha funcionat, tots aquests són motius de pes per pensar que aquells que ens prometen el tot, acabaran deixant-ho en res.

Una majoria parlamentària en cap cas hauria de suposar un fre. Si el que volen és evitar l’inevitable, la DUI, poden continuar inventant-se excuses i repetir fórmules com han anat fent fins ara. Si el que volen és fer la independència, jo ho tinc clar, DUI ara o que vegin com l’independentisme va caient a mesura que es van incomplint acords i l’economia espanyola es va recuperant.

Si el que es vol és la independència, la declaració unilateral és l’únic camí per saber realment fins a on es pot i s’està disposat a arribar.

Mentre es repeteixin fórmules ja fracassades i pensades pels mateixos protagonistes de sempre, el destí que ens espera és el mateix que el del passat.

Bet Salat

 

Artur Mas i Santiago Espot,  avui  dilluns dia 13 a les 7 de la tarda debatent a l’Ateneu Barcelonès:

Avui, 17h: Taula Rodona sobre el Judicis contra la Independència de Catalunya (Mas, Homs, Espot, Patrícia Gabancho)

Urgeix “La nostra decisió unilateral” un acte de ruptura

Publicat a:

“la independència (amb DUI, amb RUI, amb tots dos) només pot arribar com a conseqüència de la nostra decisió unilateral, i que cal un acte de ruptura per fer-la realitat.”

Per aquest motiu, l’opció que considero més viable és la que el professor de dret de la Universitat de Copenhaguen Antoni Abat i Ninet va exposar al Parlament el maig passat: 

una declaració unilateral d’independència per la majoria parlamentària independentista, justificada per la situació de bloqueig d’una sortida negociada per part del govern espanyol, seguida de la convocatòria d’un referèndum ratificatori, emparada ja en la nova legalitat (transitòria) sorgida de la DUI. 

En podríem dir la solució DUI+RUI. Així, el conflicte Catalunya-Espanya es convertiria en matèria de dret internacional públic, i la competència per dirimir-lo passaria dels tribunals espanyols als internacionals.

Albert Pereira)

El RUI, la DUI i la sortida del laberint

La crisi política causada pel rebuig del Parlament del projecte de pressupost per al 2016, a causa de l’esmena a la totalitat de la CUP, i el consegüent anunci de la presentació d’una qüestió de confiança per part del president Puigdemont, ha tingut un efecte col·lateral inesperat: l’eclosió del debat sobre el Referèndum Unilateral d’Independència, més conegut per les sigles RUI.

És cert que hi ha independentistes que sempre han defensat que la millor manera de resoldre el procés independentista és un referèndum unilateral. Però les últimes setmanes, després que alguns opinadors sobiranistes han posat el RUI damunt de la taula com a fórmula idònia per fer culminar el procés, la idea ha corregut com la pólvora a les xarxes amb un èxit fulminant, fins el punt que l’ANC ha aprovat la convocatòria immediata d’una consulta interna sobre la conveniència que l’entitat demani a les institucions catalanes la convocatòria d’un referèndum sobre la independència.

La força amb la que ara ha irromput el debat sobre el RUI es deu, al meu parer, a la confusió que genera el full de ruta del govern. M’explico: Junts pel Sí es va presentar a les eleccions del 27S amb un full de ruta que preveia, durant aquesta legislatura de 18 mesos, enllestir les estructures d’estat i endegar un procés constituent participatiu obert a tota la ciutadania. Després d’unes noves eleccions (“constituents”, segons el programa), el Parlament aprovaria una Constitució, que seria sotmesa a referèndum.

Però el full de ruta de JxS tenia una fita cabdal: al final dels 18 mesos de la primera de les dues legislatures que abastava, el Parlament havia de declarar la independència. Sorprenentment, tanmateix, la declaració d’independència ha desaparegut del full de ruta del govern, o si més no de les manifestacions dels seus membres i dels dirigents de JxS, que continuen referint-se a les estructures d’estat i al procés constituent ciutadà, però que ara afirmen que al final d’aquesta legislatura deixaran el país “a les portes de la independència”, concepte de significació francament indeterminada.

Tot plegat ha generat, com deia, confusió: com es pot redactar i votar una constitució d’un país independent sota les lleis d’un estat que no reconeix ni tan sols la possibilitat legal de consultar sobre la independència? Cal un acte previ de ruptura? Quin? S’ha de tornar a votar sobre la independència, que va guanyar el plebiscit del 27S però no va assolir la majoria absoluta de vots? Com? L’expresident Mas va arribar a treure’s de la màniga unes noves eleccions plebiscitàries, en les que es comptarien vots i no escons, per decidir sobre la independència…

En aquest context, un referèndum és la fórmula més democràtica i de resultat més clar perquè els ciutadans decideixin sobre la independència. Però el RUI té un inconvenient que jo trobo insuperable: dins de la legalitat espanyola, la seva convocatòria i celebració són radicalment il·legals, i els poders de l’estat poden impedir fàcilment que es dugui a terme, per la via coercitiva. No és només que puguin amenaçar amb represàlies penals als càrrecs públics que el convoquin i als funcionaris que hi cooperin, ni que puguin suspendre l’autonomia, ni encara menys que cridin al boicot unionista (ja boicotegen les comissions parlamentàries de les lleis de desconnexió, i és clar que també boicotejaran el procés constituent): és que l’Estat espanyol pot evitar sense gaire esforç que el RUI tingui lloc.

Per aquest motiu, l’opció que considero més viable és la que el professor de dret de la Universitat de Copenhaguen Antoni Abat i Ninet va exposar al Parlament el maig passat: una declaració unilateral d’independència per la majoria parlamentària independentista, justificada per la situació de bloqueig d’una sortida negociada per part del govern espanyol, seguida de la convocatòria d’un referèndum ratificatori, emparada ja en la nova legalitat (transitòria) sorgida de la DUI. En podríem dir la solució DUI+RUI. Així, el conflicte Catalunya-Espanya es convertiria en matèria de dret internacional públic, i la competència per dirimir-lo passaria dels tribunals espanyols als internacionals.

És clar que aquesta via no garanteix que tot siguin flors i violes. Quan al davant tens un estat com l’espanyol, completament tancat a afrontar democràticament, per la via de la negociació, un conflicte territorial com el que planteja Catalunya, cap camí a la independència no és senzill, i la reacció repressiva mai no es pot descartar. El referèndum ratificatori, possiblement, no seria gaire més fàcil de realitzar que el RUI sense DUI prèvia. De fet, el propi professor Abat, si fem cas d’algunes piulades al seu compte de twitter, sembla que estigui evolucionant cap a la solució RUI.

En qualsevol cas, es constata que el debat sobre el RUI (tret d’un excés d’agressivitat entre independentistes a les xarxes) és positiu: ha engrescat de nou el personal independentista, bastant deprimit últimament, ha fet que l’ANC torni a agafar la iniciativa política i ha palesat una realitat indiscutible: que la independència (amb DUI, amb RUI, amb tots dos) només pot arribar com a conseqüència de la nostra decisió unilateral, i que cal un acte de ruptura per fer-la realitat. El debat sobre el RUI ens apropa a la sortida del laberint en el que s’havia convertit el full de ruta: benvingut sigui, doncs.

Escrit per Albert Pereira


Fotografia de les Pancartes de Catalunya Acció en la manifestació per les Infraestructures del 2006.

Catalunya Acció va néixer el 2004 amb un sol objectiu: Independitzar Catalunya en aproximadament una dècada.       

MILLOR, MOLT MILLOR LA DUI QUE NO PAS EL RUI. (Bet Salat)

RUI per DUI

El referèndum unilateral d’independència va tenir sentit al 9N el qual va acabar sent un “bluff” perquè ni ERC, CDC ni CUP, a part de no donar-li garanties democràtiques, tampoc li van donar vinculació política. És a dir, van ser ells els que van tenir l’oportunitat per desobeir a l’estat espanyol i no ho van fer. El gran problema ara mateix és una qüestió de confiança. Després d’obeir més de 50 sentències del tribunal constitucional, després que Artur Mas prometés un referèndum vinculant per acabar quedant-se en res, quanta població es mobilitzarà i fins a quin punt servirà perquè la resta d’Estats que NO et volen reconèixer ho facin? Les mateixes persones que no han desobeït mai seran capaces de controlar el territori per la força? Els drets fonamentals entesos com a principis universals estan bé com a filosofia, i personalment els defenso, però això no implica que els altres Estats també ho facin ja que vivim clarament dominats per corrents positivistes que poden frenar aspiracions 100% legítimes. No oblidem que al món occidental impera la “Rule of Law”, l’imperi de la llei, i que la independència és il·legal. Cap Estat democràtic existent renunciarà a la jerarquía normativista proposada per Kelsen, filòsof i jurista de referència, sense que es vegin obligats a fer-ho. El que Kelsen propugnava és la creació de normes en base a altres normes que tinguin vigència gràcies a que es relacionin amb alguna altra norma de rang superior. És a dir, si els “processistes” es pensen que reclamant que es deslegitimin valors constitucionals com per exemple els relacionats amb la “unidad de España” per deixar pas a un arbitrarisme vist com a punt de partida de la inestabilitat i subjectivime pel que fa a la resolució de diferents casos, és perquè no entenen el funcionament jurídic de la resta d’Estats o perquè simplement menteixen.

Si el que es vol és jugar de debò el que caldria primer és un cop d’efecte real per dotar a la població de confiança; òbviament tornar a fer un referèndum seria l’excusa perfecta per intentar repetir allò que no van saber o voler fer el 9N. Per què caure en el mateix parany i perdre més temps quan estan legitimats per fer la DUI, allò que suposadament portaven al programa, tenint 72 diputats, i podent celebrar un referèndum ratificatori posterior?

Per la Declaració Unilateral d’Independència realment només és necessària la voluntat de proclamar-la i una majoria darrera per tal de dotar-li vincularitat al resultat. En primer lloc, perquè et reconeguin els altres estats, i en segon, per tal de poder exercir el control efectiu de del territori. Un Parlament amb 72 diputats t’acredita si més no per tal d’iniciar el procés. Els partidaris del ´EU referendum´, especialment David Cameron, no sabien quin seria el resultat del referèndum, però tot i així es van arriscar a donar veu als ciutadans, tot i així respectant la llei. Si realment volem comprovar quin pes té l’independentisme a Catalunya i volem resultats vinculants pel país, un referèndum que va en contra la ‘Rule of law’ dificulta l’atenció en els resultats i el farà menys vinculant perquè tal i com hem dit, els altres Estats procuraran no posicionar-se contra Espanya i la llei si no existeix un motiu real de pes que pugui desestabilitzar els mercats. Només exercint la força s’aconseguirà que la resta d’Estats es mullin degut a que cap Estat entrarà gratuïtament en conflicte amb un altre Estat, és evident aleshores que amb excuses com el RUI s’està post-posant el inevitable. Si el que es vol és fer la independència, un 9N 2 condueix al fracàs més absolut: la negativa per part de l’Estat espanyol, la promesa de proclamació d’independència que no es compliria, la manca de força degut a un país que no té les estructures d’Estat preparades, un govern que ha anat sempre de farol, la no mobilització del “no” el dia de la votació i sobretot, la repetició d’una fórmula que ja s’ha vist que no ha funcionat, tots aquests són motius de pes per pensar que aquells que ens prometen el tot, acabaran deixant-ho en res.

Una majoria parlamentària en cap cas hauria de suposar un fre. Si el que volen és evitar l’inevitable, la DUI, poden continuar inventant-se excuses i repetir fórmules com han anat fent fins ara. Si el que volen és fer la independència, jo ho tinc clar, DUI ara o que vegin com l’independentisme va caient a mesura que es van incomplint acords i l’economia espanyola es va recuperant.

Si el que es vol és la independència, la declaració unilateral és l’únic camí per saber realment fins a on es pot i s’està disposat a arribar. Mentre es repeteixin fórmules ja fracassades i pensades pels mateixos protagonistes de sempre, el destí que ens espera és el mateix que el del passat.

Bet Salat

Catalunya Independent com Suïssa i Israel, l’Europa Espanyo-alemanya no ens interessa per a res.

Alguns capdavanters europeus ens estant fent un gran favor, ens fan veure que als catalans, ells com els espanyols, només ens volen per treballar, callar i pagar, doncs no! que se’n vagin a la merda.

Molts catalans pensem així:  Dins de l’EU si no ens hi volen millor!

Ja ens entendrem amb altres països. No em fan por els macro estats europeus com Alemanya. Per altra banda EEUU, Israel, La Xina, Suïssa, Canadà, els països emmergents d’arreu, Sud-Àfrica, l’India … també necessiten aliats i ja ens han dit que “ens entendrem!” “Treballarem junts”!  Això és la realpolitic, no pas declaracions fatxendes per atemorir-nos.

Sembla que no es recorden que a Catalunya ja va guanyar el no a les imposicions europees.

Els agradi o no a alguns europeus, Catalunya serà plenament Independent com ho són Suïssa i Israel que no necessiten per a res la UE fora de jugar amb la UE només a favor dels propis interessos.

A més Catalunya ha de ser plenament sobirana i no sotmesa a altres sobiranies es diguin espanyoles o europees.

Si Europa -la econòmica UE- segueix així té l’autodestrucció a mitjà o llarg plaç assegurada. De moment ja ha perdut el Regne Unit (UK). Els catalans per mica que puguem ja no hi voldrem ni entrar o potser si ens plau muntarem un CATEXIT a imatge i semblança del BREXIT

Una de les formes més modernes de trencar amb un estat que et subjuga i no et deixa ser en la teva plenitud total és la DUI i a més és homologada pel Tribunal de La Haia  amb la Jurisprudencia dictaminada i creada en els dos darrers casos de Montenegro i Kosovo.
Ens cal la fermesa dels Cubans, ells que han resisiteit davant la pressió que significa tenir al devant al gegant americà, però ho han assolit. Si ells poden, nosaltres també.

Sense la DUI no hi haurà independència a Catalunya perquè en afers internacionals només valen els fets consumats. Coneixem Espanya i Europa, els uns cavernícoles de la prehistòria i els altres incapaços de resoldre res, als europeus sempre els han de treure, els americans, les castanyes del foc.

Per tant, Catalans, armem-nos de la fermesa i tossuderia dels Cubans si volem esdevenir de veritat lliures i posar contra les cordes tots els necis de casa nostra que tiren cosses contínuament a la necessària, legítima i reconeguda internacionalment DUI: Declaració Unilateral d’Independència.

DUI, DUI, DUI … Sí

Que tothom qui ens envolti s’adoni de quin és el veritable camí: Trencar Unilateralment amb qui ens vol muts i esclaus per sempre!

Catalunya Independent com Suïssa i Israel, l’Europa Espanyo-alemanya no ens interessa per a res.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre d’UPDIC -Units per a Declarar la Independencia Catalana-, soci de l’ANC i soci de l’ÒMNIUM.

Un consorci de bancs internacional que es refiï de la Catalunya Independent.

El procés de recuperació de la Independència de Catalunya avança. Si volem reixir en acabar-lo, de pressa i bé, necessitem un consorci mundial de bancs que ens doni suport econòmic i confi¨en que Catalunya serà un país solvent.
Un cop independents la política econòmica de suport al nostre teixit industrial i de serveis serà bàisc pel desenvolupament el més ràpid possible del nou estat català independent.
Volem la Catalunya lliure, plena, rica i solidària, una nova primavera per totes les nacions i pobles del món.
Com va dir Clinton a Barcelona en ocasió del Fòrum de les cultures, “El món serà català o talibà”. De talibans n’hi ha molts i en els lloxcs que menys ens pensàvem, però de Catalunya només n’hi ha una i la seva llibertat i honorabilitat només depèn de nosaltres, dels catalans que la volemn lliure en un món molt millor del que tenim ara.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana- el partit fundat per Jordi Fornas, ex batlle de Gallifa. Soci de l’ÒMNIUM i soci de l’ANC

6F: DAVANT D’UN TRIBUNAL INVASOR I ALIÈ DEFENSANT LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA, PRIMER VALOR DE TOTA NACIÓ.

La bitàcola de Xavier Diez