Mails per a Hipàtia

Dinar ample i llarg amb amics estimats, ahir. Dius dinar però vol dir tot el dia posant-se en hora, averiguant les darreres novetats, menjant un menjar excel·lent, allà a la fresqueta al punt just per on passa una miqueta d’aire. I tothom porta vins. Excepte el Xavier que porta cava ja que per a això és de Vilanova. Jo pose sobre la taula un vi roig batallador que té com a única gràcia que és d’Ítaca. Ens val per a enfilar-nos sobre Homer i Kavafis, sobre si Llach diu Itaca però és Ítaca, sobre com ho pronuncies els grecs i sobre mil-i-una raons més de sobretaula. Al final el verdicte, però, és contundent. Ens el beurem perquè és d’Ítaca més que no per la qualitat intrínseca del vi. Però ser d’Ítaca, pregunte jo, no és ja una qualitat intrínseca? I així anem passant la vesprada mentre cau el sol i la temperatura torna a posar-se humana…