xcapdevila |
dimarts, 26 de gener de 2010 | 21:32h
El gener s'està acabant i no ha estat un mes tranquil. Alló de la "cuesta de Enero", que sembla ser que venia d'haver gastat massa per Nadal, no sé si encara existeix quan la crisi ens fa que siguin costaruts tots els mesos de l'any.
Però a mi aquest gener se m'està fent especialment costa amunt, em costa aquest gener. I no només per la feina, que m'absorveix moltes hores, també per altres coses.
Tenia ganes de comentar coses que passen, no tant a mi sinó en l'entorn, i no trobo l'estona, ni tampoc les ganes, de fer-ho. Ho intento ara, encara que sigui com un repàs de l'actualitat, ràpid i sense pretensions. Per deixar-ne constància, en una barreja desendreçada on hi abunda el pessimisme que, com ja sabeu, no m'agrada.
xcapdevila |
dimecres, 6 de gener de 2010 | 23:24h
Ja ha passat el Nadal i de quina manera! Més depressa, sobtat i estrambòtic que mai. Jo m'havia agafat vacances fins a finals de gener i un projecte sobtat de feina (sobtat perquè era previst que comencés a l'agost, després al desembre, després potser al gener...) s'ha posat en marxa en mig de les festes; total que retorn al carrer Pujades el dia 24, jornades meteòriques el 28, 29 i 30 i també els 4 i 5 de gener i una guàrdia imprevista el dia de Reis al matí. Sort que em van respectar l'escapada pirinenca de 4 dies per Cap d'Any.
I han estat uns dies complicats meteorològicament parlant, pluja constant, davallada de temperatures, cotes de neu baixant i l'estat de la mar complicada a la zona de l'Estrecho... I de que ve parlar del temps? Com si no hi haguèssin temes més interessant...; doncs no, el gran tema d'aquestes festes, per a mi, han estat els partes meteorològics de l'Agencia Estatal de Meteorologia.
Això del Nadal és també una barreja d'alegries i mandra, de rebuigs i d'emocions. Quedem-nos amb els moments positius, com el de les bones viandes o la descoberta d'un torró excepcional, per damunt de les digestions pesades i l'agró dels excessos de cava. També amb aquelles tertúlies de sobretaula amb la família i els amics, on han sortit sentiments compartits, records emotius, anècdotes alegres o confidències que apropen, per damunt de les cites obligades, els tòpics repetits i els compromisos sense excusa.
A mi no m'agrada massa el Nadal, però en cada Nadal hi busco i hi trobo alguns instants no només agradables, sinó també necessaris. Alguns són nous i sorprenents, altres es repeteixen cada any i són com un ritus que ens marca el pas del temps i també la consolidació dels valors i les relacions.
xcapdevila |
dissabte, 19 de desembre de 2009 | 20:27h
Oè oè oè oè !
El Barça ha guanyat la sisena copa d'aquesta temporada, un fet que -em sembla- no havia aconseguit cap equip mai, ni de Catalunya, ni d'Espanya ni del Món. Sembla que és una copa de poca volada -el "mundialet" de clubs li diuen- però és l' única que el Barça no tenia a les seves vitrines.
Ja sabeu que jo de futbol no hi entenc gens i, a més, que les histèries col·lectives que provoca m'interessen poc, però avui estic content perquè el Barça ha guanyat i ho ha fet amb un partit maco (perdoneu, a mi des de la meva ignorància m'ho ha semblat) emocionant i trepidant, sobretot en la segona part i la pròrroga.
M'agrada que el Barça guanyi i que la majoria de la gent d'aquest país, que s'identifica amb el Barça, estigui més contenta que si li hagués tocat la loteria que rifen dimarts; és una bona manera d'encarar el Nadal, sempre tant procliu a depressions, nostalgies i malengies.
Però m'agrada que hagi guanyat aquest Barça, el Barça del Pep Guardiola, del Pedro, del Xavi, del Messi, de l'Iniesta o del Puyol... nanos de la pedrera que llueixen més que els grans megakraks, comprats a cop de talonari, idolatrats fins al paroxisme i arraconats i expulsats després quan s'ensorren -tots- en l'excés d'una joventut desgraciada per la fama descontrolada . I m'agrada sobretot que aquest Barça l'hagi construït un tio com en Guardiola, no només perquè és de casa -que també- sinó perquè ho ha fet amb un posat seré, discret, educat, intel·ligent... I, a més, que de futbol en deu saber com ningú.
El Pedro -que jo no sabia ni que existís- s'ha emportat el rècord de ser l'únic jugador que ha marcat en les 6 competicions guanyades pel Barça.
I acabo amb la frase del títol, robada a un oient del Puyal que la recull d'unes declaracions d'en Guardiola i que la considera el secret d'aquest Barça: Persistim! Però l'ha desglosat d'aquesta manera:
PER : del Pere-Pedro 6 : de les 6 copes guanyades TEAM : del millor Barça de la història.
Aquest Barça és també avui el millor equip del món.
xcapdevila |
dimarts, 15 de desembre de 2009 | 01:57h
Poc per a una consulta electoral. Molt, molts, per a una mobilització ciutadana més o menys improvisada en poques setmanes. Vilanova i la Geltrú es va emportar aquest diumenge el trist honor de ser la capital de comarca (només n'hi havia 3) amb un percentatge més baix de participació en el referèndum sobre la independència de Catalunya; també és el quart per la cua dels 166 municipis que ahir van fer la consulta.
Si, com ha dit avui el president Montilla, aquest referèndum estava convocat per sobiranistes i independentistes i hi han participat els sobiranistes i els independentistes, la conclusió és que a Vilanova i la Geltrú hi ha 8.518 ciutadans que se senten sobiranistes i independentistes. Per a ser més exactes, serien 7.918 ciutadans (el 93,82 % dels que van anar a votar) que van dir que SÍ a la pregunta "Està d'acord en que la nació catalana sigui un estat de dret independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea".
Uns 8.000 vots són els mateixos que va treure el PSC a les eleccions municipals de Vilanova del 2007, que li van donar el triomf i l'alcaldia. I són uns quants més dels que va treure el mateix partit (7.282) en les eleccions d'aquest any 2009 al Parlament Europeu, doblant gairebé el resultat de la segona força. Poca broma doncs.
Una participació del 15,68 % del cens és una xifra massa baixa per a una consulta electoral. Però mobilitzar 8.000 persones en una consulta informal, organitzada per voluntaris, amb alguns errors de bulto i sense precedents anteriors, és un fet molt important, carregat de simbolisme (no era el símbol el fet més transcendent d'aquest referèndum?) i del que, més que desqualificacions fàcils, n'hauriem de treure reflexions reposades.
xcapdevila |
dijous, 10 de desembre de 2009 | 11:32h
El 13 de desembre, l'anomenada consulta sobiranista es farà també a Vilanova i la Geltrú. Els ciutadans podrem anar a votar "sí" o "no" o "en blanc", com si fos un referèndum, que legalment no ho és... no fos cas que vingués la Fiscalia de l'Estat, l'Audiencia Nacional o la Falange a detenir-nos. La pregunta és si ens agradaria que Catalunya fos independent. En concret es diu: "¿Està d'acord en que la nació catalana sigui un estat de dret independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?". Es podrà votar des de les 9.00 a les 20.00 a diversos col·legis electorals ubicats en recintes privats, des de la seu social d'algunes entitats fins a garatges particulars cedits per a l'ocasió.
Hi ha algunes coses que no m'agraden d'aquesta consulta i de l'ambient excessivament lúdico-carnavalesc que l'envolta, però jo crec que tots els vilanovins i vilanovines hauríem de participar-hi. Jo de fet ja ho he fet, vaig anar a votar anticipadament i vaig votar que sí; hi hagués participat igualment si hagués tingut ganes de votar que no.
Malgrat les ambigüetats i les contradiccions d'aquest referèndum, encara trobo més actituds absurdes o imposicions antidemocràtiques en aquells que voldrien prohibir-lo o també en aquells que creuen simplement que aquests actes sorgits de la iniciativa ciutadana són perillosos, frustrants o inconvenients per a la convivència. Un referèndum no és l'única eina d'una democràcia ni possiblement la millor; una elecció de sí o no, sense matisos, dóna a vegades resultats desastrossos com ha passat alguns cops a Suïssa o als USA i no només amb els minarets. Però un referèndum també dóna categoria de Llei a una proposta i per això -l'Estatut n'és un exemple- cap tribunal ni cap govern pot contradir la decisió expressada per la sobirania popular.
Amb tot, crec que s'ha d'anar a votar. El que es vulgui, però cal anar-hi. I tal com s'estan posant les coses, crec que el més interessant és que tothom voti que SÍ, encara que oficialment sigui un referèndum de broma, i que tothom votès que SÍ el dia que ens ho preguntin en sèrio.
xcapdevila |
dijous, 26 de novembre de 2009 | 02:49h
Pasqual Maragall, quan era president de la Generalitat, va fer una profecia que el temps ha convertit en realitat: "L'autèntic problema d'Espanya en els propers anys ja no serà el País Basc, sinó l'encaix de Catalunya". Ho va dir quan s'iniciava el llarg i esgotador procés de redactar un nou Estatut d'Autonomia de Catalunya que avui, sis anys després, encara segueix centrant les editorials dels diaris, els debats polítics, les deliberacions d'un tribunal polititzat i deslegitimat, i el malestar ciutadà.
El president Maragall no preveia les tensions que comportaria el frustrat procés de pau a Euskadi i tampoc que el seu atreviment d'impulsar una nova relació de Catalunya amb Espanya contribuiria a la desfeta del primer tripartit i a la seva jubilació anticipada.
El temps ha donat la raó a Maragall. Però ara ni ningú recorda aquella profecia, ni ningú fa res per capgirar-la. Catalunya és el problema d'Espanya. I Espanya no sap o no vol resoldre el problema. I els polítics catalans parlen però no fan res. Paraules quan necessitem fets. I els de Madrid demanen calma, diuen que ja en parlarem passat festes (després de 6 anys !!!) o reclamen acatar la sentència d'un Tribunal Constitucional indigne de ser la garantia de la Carta Magna d'un Estat de Dret.
Tots els diaris catalans de paper fan avui una editorial, insòlitament conjunta, per reclamar que es respecti la dignitat de Catalunya:
Gombrèn és un poblet de 239 habitants a la comarca del Ripollès, situat a la carretera que va de Campdevànol a la Pobla de l'Illet i Guardiola de Berguedà, a la vall del riu Merdàs (ves quin nom tant lleig) un afluent del Freser que més avall va a trobar-se el Ter. És a prop del Santuari de Santa Maria de Montgrony, un indret de llegendes on diuen que s'hi passejava el Compte Arnau; a Gombrèn l'Arnau hi té un museu amb objectes que van trobar a les excavacions del castell de Mataplana. Abans, el poble es deia Gombreny. No sé el per què, de fet de Gombrèn i d'aquella comarca no en sé massa res, fins i tot quan ho escric acostumo a escriure Gumbrens. Però a Gombrèn hi vaig al menys un cop l'any (a vegades més) des de fa... set o vuit anys.
Les Comes és una masia que hi ha al peu de la GI-402, a uns 5 km de Gombrèn, abans d'arribar al coll de la Merolla que té més de 1.000 metres i des d'on es divisa una encantadora vista del Pedraforca. Els amos de la masia i d'una bona part de les muntanyes, boscos i prats que l'envolten són el Joan i la Rosa, dos dels meus amics d'Esparreguera, uns referents que els anys han apropat i han aprofondit d'una manera molt especial.
No sé massa res de Gombrèn però allà hi he passat moments innoblidables. Anar amb els meus amics d'Esparreguera a buscar fredolics quan la tardor fa encara més bonics aquells païssatges és, més que una experiència, gairebé una litúrgia. El de menys, és trobar-ne.
xcapdevila |
dilluns, 9 de novembre de 2009 | 23:50h
Avui fa 20 anys que va començar a caure el mur de Berlín. Que va començar a caure... perquè del tot del tot em sembla que encara no ha caigut. Al menys no ha caigut del tot si amb la caiguda havien de culminar les esperances de tanta gent, que pensava, que pensàvem, que amb aquella injusta barrera física però també simbòlica s'acabarien moltes altres barreres reals que no només continuen sinó que sovint s'incrementen.
Però avui és un dia per commemorar i, si més no, per renovar l'esperança que la caiguda de tots els murs encara és possible. M'hagués agradat estar a Berlin avui; de fet, quan vaig anar-hi a l'abril vaig mig prometre'm tornar-hi a la celebració dels 20 anys de la caiguda, tot i que al novembre -final de temporada- és mal moment per a escapades de la feina.
No només per recrear la nostàlgia, sinó per recordar aprendre i reflexionar és molt interessant repassar aquests dies diaris i revistes que parlen amb el desapassionament de la perspectiva història, d'aquell mur, de l'Alemanya de l'Est i de la ciutat dividida on els més estranys eren els berlinesos occidentals. Us recomano el seguiment que n'ha fet Vilaweb ( http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3653452). No en va, el seu director, el Vicent Partal, va viure en directe la caiguda del mur com a enviat especial de TVE-Catalunya d'on era redactor d'internacional, fitxat uns parell d'anys abans per un magnífic cap de la Secció de Política que era el menda; el Vicent està preparant una "llibreta de Berlín" que publicarà aviat, sobre aquella vivència, en parla al seu bloc ( http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/150256) a on hi ha també una impagable foto del moment. I no us perdeu tampoc el magnífic mail obert que escriu el nostre ambaixador Martí Estruch ( http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3653083 ) responsable de que una de les peces del gran dòmino que avui commemorava la caiguda, portés el segell de la Generalitat de Catalunya.
He afegit un acudit genial del KAP sobre altres murs, i aquests no només mentals sinó també físics. (Als arxius d'aquí sota)
xcapdevila |
dissabte, 7 de novembre de 2009 | 12:24h
Aquesta setmana s'han complert 15 anys del naixement de Barcelona TV, de totes totes per a mi el projecte professional més apassionant de tots els que m'he implicat en la vida.
Dijous que ve BTV organitza una festa per celebrar-ho i, aquesta vegada sí, volen que hi siguin presents la vintena de persones que engegàrem les primeres emissions als estudis de l'EMAV de la Via Laietana. El dia 3 de novembre, data del 15 Aniversari, Barcelona TV va recordar l'efemèride amb una notícia que resumeix la dècada i mitja de vida de la televisió local de Barcelona: http://www.btv.cat/btv15anys!
BTV va ser la primera televisió municipal d'una capital important que es posava en marxa a Catalunya i a Espanya i va ser l'alicient per posar en marxa altres televisions que van acabar sent referents importants: Gavà, Reus, Badalona, al costat d'altres que ja havien estat pioneres com Canal Blau de Vilanova, Vilafranca o Mataró, seguint els passos de la primera, la mitificada RTV Cardedeu.
Barcelona TV va ser també l'excusa d'arrancada de Lavinia TV (Lavinia = Barcelona en llenguatge espriuà) un projecte empresarial d'una dimensió inimaginable en aquells dies de d'entusiasme i precarietats, d'ara fa 15 anys.
La primera cara de la nova tele va ser la Isabel Gaset, que venia d'una de les 10 teles de districte que havien precedit la televisió de la ciutat, liderades per la Pepi del Clot i que veien amb una barreja d'esperança i recança la professionalització de la tele local a la ciutat. Val la pena recordar què passava a Barcelona aquell 3 de novembre; a la web de BTVNOTÍCIES (recomanable no només avui) han penjat el primer informatiu d'aquell dia: http://www.btvnoticies.cat/2009/11/03/el-primer-informatiu-de-btv/
La Isabel va cobrir amb dignitat el primer informatiu, després del plantón que a última hora ens van clavar les "cares conegudes" que haviem intentat fitxar per donar glamour a l'estrena, l'Enric Calpena de TV3 i el Pep Vilar de TVE-Catalunya. En Calpena s'hi incorporaria de manera intermitent uns dies més tard; en Vilar acabaria no plegant de TVE i no va aterrissar a BTV fins al cap d'uns anys. La Vanguardia que, com la majoria dels diaris va rebre la nova tele amb menyspreu i una certa hostilitat i que a més ja rumiava estratègies televisives que acabarien amb l'actual 8TV, en feia una dura crònica l'endemà que us copia als arxius d'aquí sota.
També hi ha la invitació per a la festa de dijous, si algú dels que em llegeix i vol anar que es passi per la seu de la tele i en demani, que encara n'hi han.
A continuació algunes perles d'alguns protagonistes d'aquest aniversari:
M'ha tocat intervenir en un acte de l'Aula d'Extensió Universitària de la Gent Gran del Garraf a l'Escola Universitària Politècnica de l'UPC. Quan m'ho van proposar -com en un parell de vegades anteriors- em va fer il·lusió, després em va venir la mandra, de preparar-me un discurs, buscar documentació, baixar a Vilanova... Un cop allà m'ho vaig passar bé i després vaig estar molt content d'haver-hi anat.
Els de l'Aula, liderats pel professor Olivè, són una gent entusiasta que pretèn que els avis no només exercitin les articulacions o s'entretinguin fent la partida o teixint macramè, sinó que també reguin l'intel·lecte, aprenguin i s'enriqueixin culturalment.
Convocaven un acte de reconeixement a tres vilanovins premiats per la Generalitat: el professor de l'UPC Enric Quiton, el recent Premi Nacional de Cultura Popular Bienve Moya, i el Premi Nacional de Periodisme de l'any 2000 Paco Escribano. El Bienve -amb aquella mostra del surrealisme artístic que a vegades el caracteritza- no va aparèixer i es va perdre el retrat lúcid, sincer i detallat que li va fer el gran Xevi Orriols.
A mi em va tocar glossar les virtuts de l'Ecribano. La gent va aplaudir i també va riure (era el que pretenia), i al Paco li va agradar (no ho pretenia,... però què hi farem). Si teniu ganes de llegir us reprodueixo el discurs aquí sota.
A la foto, una de les darreres col·laboracions professionals del Premi Nacional i un servidor: els Pastorets de la Unió .
S'acaben els qualificatius per definir com estem els ciutadans normals d'aquest país (i tant se val la dimensió que cadascú li vulgui donar al terme) davant del que està passant amb els polítics i la corrupció generalitzada que esquitxa present, passat i futur d'uns representants del poble elegits per nosaltres en el que ens creiem era una democràcia consolidada.
Això és Marbella? És Itàlia? És Rússia? És Àfrica? És una república bananera? ....?
No senyors, no. És Catalunya, és Espanya, és Europa... són els nostres pobles i ciutats, són els nostres alcaldes i regidors, són els nostres consellers (o ex) de la Generalitat, són els dirigents de les nostres entitats més emblemàtiques...
Quin fàstic!
Venen ganes no només de no votar mai més, sinó de marxar ben lluny, a un país, a unes ciutats, a uns païssatges on la gent, els administrats i els que administren, siguin una mica normals... Si és que aquest lloc idílic encara existeix.
xcapdevila |
diumenge, 11 d'octubre de 2009 | 19:59h
Fa dos caps de setmana que me'ls passo -castellerament parlant- amb els Xiquets de Reus. El dissabte, dia 3, a Reus es va viure una vesprada castellera plena de bon ambient i que va marcar una pauta, la nova Diada de Mercadal. Aquest diumenge, dia 11, hem anat a Vilaplana un poblet de 500 habitants, al Baix Camp, on quan acaben de plegar avellanes, celebren la Festa Major, amb els de Reus... i aquest any dues colles més; l'ambient era tant bo que el que semblava podia ser un "pal" d'actuació aburrida ha estat una de les diades entranyables i agradables d'aquesta temporada.
Els Xiquets de Reus són una colla a la que li tinc una simpatia especial. Segurament per orígen; l'any 1981 jo encara era un activista bordegàs i entre l'assaig, el periodisme casteller i alguna discusió sobre el futur del país, a Reus hi vaig conèixer l'Ernest Benach, de qui m'agrada dir que és el meu amic que ha arribat més amunt, sense que això ens hagi allunyat sinó tot el contrari. L'Ernest, en Joan Ciurana (avui hem entrevistat són fill... que s'ha fet mooolt gran) o el Quim Vilafranca (que segueix remenant les cireres-avellanes de la colla) ... els anys ens han distanciat però, a l'hora, ens han donat l'ocasió de retrobar-nos i adonar-nos que és com si no n'haguessin passat tants d'anys. Al seu costat, els nous dirigents de la colla, en Jordi, en Rafael o en David, una canalla maca i amb empenta que somnia en tornar a posar els Xiquets de Reus a un nivell de categoria més enllà del quatre i el tres de vuit.
Si voleu veure les diades del Mercadal i de Vilaplana (i la dels Salats de Súria i moltes més coses) aneu a la web del programa :www.quartsdenou.cat
xcapdevila |
dilluns, 28 de setembre de 2009 | 19:28h
Els Castellers de Barcelona van descarregar ahir el primer quatre de 8 amb l'agulla de la seva vida, justament en la diada gran de la Mercè en que celebren el seu 40 aniversari. També han fet el seu primer pilar de 7. I la torre de vuit carregada. No hi han hagut intents de castells de 9, que amb sàvia decisió els de Barcelona han aparcat, per jugar a consolidar estructures intermèdies com els castells amb l'agulla, aprofitant que tenen aquest any un pilar sensacional.
La diada castellera d'aquest diumenge remata una Mercè intensa que he tastat una mica, encara que menys del que hagués volgut. El programa de la Festa Major de Barcelona és tan interessant i variat que dona per a moltíssim; és fantàstic triar unes quantes coses i gaudir-les sense pressa o simplement fer-se el turista despistat i llançar-se al centre a veure què passa. Val la pena renunciar als ponts de les fugides i aprofitar l'oferta d'una festassa com aquesta, més encara si la pots combinar sense moure't de la ciutat, amb una matinal de platja i bons àpats amb els amics.
Aquest any, a més de les dues jornades castelleres que han omplert a vessar la Plaça de Sant Jaume, he vist, des d'allà mateix, la cavalcada de gegants dedicada a l'Amades, en Cerdà i en Monturiol, o la projecció que transforma la façana de l'Ajuntament; he sentit un concert a la Plaça del Rei, he anat a tastar vins i caves al Moll de la Fusta (amb el goig de trobar-m'hi l'Oriol Guevara, flamant nou director de l'INCAVI); he gaudit del concurs pirotècnic a la platja de la Barceloneta; he passejat per la Mostra d'Entitats, o he al·lucinat amb el Pau Riba a la Plaça de Catalunya i la seva "Copulacció" entre la sardana femenina de les Violetes del Bosc i el viril i fàl·lic tres de set dels Castellers de Barcelona: Les imatges filmades per Vilaweb TV són aquíhttp://www.vilaweb.tv/?video=5811
Els Castellers de Barcelona ahir estaven força contents. Ja es mereixien una Mercè com aquesta, bona com feia temps que no tenien.
xcapdevila |
dimecres, 23 de setembre de 2009 | 01:57h
La Natàlia és la "culpable" de que em decidís, quasi a última hora, a buscar entrades per anar a veure el Leonard Cohen al Palau Sant Jordi. Ella l'ha vist tres vegades a Berlin i a Amsterdam i hem va dir: "només que t'agradi la meitat que a mi ja t'agradarà moltíssim". La meva resposta ahir va ser: "crec que m'ha agradat el doble que a tu".
Diuen que potser serà la seva darrera gira. Ahir al Sant Jordi, el cantautor canadenc complia 75 anys i, tot i que va demostrar que estava com un xaval amb més de 3 hores de concert, l'ocasió podria ser històrica.
Jo coneixia poc a Cohen, tot i que de fa molts anys ja m'havia emocionat amb peces com "Suzanne", "Hallelujah", "Dance me to the end off love", "Lover, lover, lover" o el "Petit vals vienès", basat en un poema de Garcia Lorca que, en castellà, canta l'Ana Belen i que va tancar el recital, abans d'uns bisos generosos que van durar més de mitja hora.
Aquí parlo dels meus amics i les meves amigues. Amb ells compartim un club de fans reversible, és a dir ens admirem mutuament i ens estimem de gratis. Són el més valuós que tinc... alló que m'emportaria a una illa deserta... si hi capiguèssim !
Relat de dos mesos i un dia per Argentina, Perú i Xile en un viatge extraordinari que premiava simplement 50 anys de vida.
Va ser un viatge en solitari però ple no només d'aventura sinó sobretot de coneixences.
El Bienve Moya és una autoritat i un mite en la descoberta i la dignificació de la cultura popular, les tradicions i la festa a casa nostra. Ara tot això i més ho explica en un bloc modern i vistòs que no només "val la pena", sinó que demostra que el Bienve està fet un xaval i que la modernor no està renyida amb el que és tradicional.
El meu amic Joan Vila, un periodista endreçat, rigorós, compromés i tossudot ha encetat un nou bloc on no només vol parlar de viatges familiars. Guaiteu-lo que val la pena.
En Lluís Ribes és un company de Lavínia Interactiva que tot i ser un "pingüino informàtic" és simpàtic i proper. L'he descobert com a fotògraf a la Mercè i ens hem ensenyat els blocs; el seu -els seus que en té diversos- és molt bo, de disseny, de propostes, d'il·lustracions...
El meu amic Carles Feiner de Terrassa té un bloc molt actiu on hi aboca reflexions dels temes més diversos i també de minyonisme i castellística en general. No sempre estic d'acord amb com ho diu, però la majoria de vegades sí en el que hi diu.
És el web més complet del Món Casteller. I inclou uns blocs dels periodistes castellers on, molt de tant en tant, hi escric jo. Els altres -sobretot un tal G. Soler- també valen la pena.
Un dia ja vaig escriure un post recomanant-vos el Gran Angular, un dels pocs programes de bons reportatges que encara es pot veure a la tele (concretament a la semi-clandestina TVE-Catalunya). L'enllaç és aquest:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/93390.
Ara la Magda em demana que en faci un enllaç permanent perquè pogueu veure el programa quan vulgueu. I aquí el teniu. Val la pena.
En Joan Brunet em recomana al seu bloc i jo també ho faig. Ell és un gran periodista de Sabadell de trajectòria llarga, variada i rica. Els seus articles sessuts i seballuts valen la pena.
En Leandre Busquet és una joia que sap molt de música i d'humanitat, i suposo que també de medicina, que vaig conèixer a Mali. És de Terrassa i el seu web convida ja des del nom.
És el web del programa de castells del C-33. Ara podeu veure allà tots els programes de totes les temporades inclosos els especials i a més penjar les vostres fotos. Visiteu-lo que... val la pena
