Mails per a Hipàtia

Em sorpren, i em corpren, la notícia de la mort d’Andreu. Andreu era un home del poble que durant dècades ha estat d’alguna manera un espill de la realitat valenciana per a mi. Fa molts anys, em sembla que era el 1973, amb Juli Hurtado i ell vaig crear la primera falla del poble. Aquell any posàrem un monument minúscul a davant del carrer València i ell, que era més major que nosaltres, va comprar unes traques que les tiràrem abans de cremar-lo. A l’any següent, per primer volta, vam fer una falla com calia. I durant uns anys la vam fer amb ell, al seu corral, a mà, treballant junts dissabtes i diumenges fent els ninots, l’estructura, pintant, etcètera. Era una falla artesanal, de les que ja no es fan però que encara avui té continuació en la falla La Barraca.
Aquell segon any vam tallar el carrer València -ara de Les Alfàbegues- i vam penjar senyeres per tot el carrer, sense blau. Ell en va fer una amb blau i la vam posar presidint el casal, sense que jo recorde que hi haguera cap oposició entre les unes i les altres, entre el que pensàvem els uns i els altres. L’extrema dreta encara no havia descobert el blaverisme i el mal que la seua utilització podia fer en la societat valenciana però va tardar poc a fer-ho. Als anys posteriors dins la falla ja va haver enfrontaments agres per aquesta qüestió i jo vaig allunyar-me’n, per dir-ho suaument, deixant-la en mans, sobretot de l’Andreu, convençut durant uns anys per la nova fe anticatalanista i molt actiu.
Van seguir anys molt difícils per a tots, sobretot per a nosaltres, però en els quals tots, també nosaltres, vam cometre molts errors que no sé si podríem haver evitat. Episodis poc edificants que ens van allunyar molt més encara. Fins que vam deixar de parlar-nos.
Fins ben bé la meitat de la dècada dels vuitanta. Aleshores Xavier Moret em va demanar si li podia ajudar a preparar un programa especial de TV3 sobre les falles. I jo, evidentment, li vaig recomanar simplement que retratara la meua. Vingué a Bétera i amb aquella excusa Andreu i jo tornàrem a parlar. Moret va fer un programa exemplar, del qual l’Andreu va estar molt orgullós, i la seua difusió valgué per a que tota la comissió arreglara les antenes de casa per a veure la nova cadena. El programa em sembla que va fer més que això: també va netejar bona part del passat incomprés que teníem en comú.
La veritat és que l’amistat anterior mai no la vam recuperar però sí el respecte. Amb el pas dels anys jo vaig entendre que l’Andreu encarnava una forma de valencianisme distinta a la meua però fidel a la llengua. I que això, la fidelitat a la llengua, és el que importava de veritat. El blaverisme va ser substancialment un instrument per a afvarir la castellanització però no tots els blaevrs ho eren per això. No l’Andreu, per exemple, que sempre usava el valencià, escrit i parlat. Ell amb els anys va anar també assumint la unitat lingüística i supose que el fet que el seu fill estudiara filologia catalana ja va ser definitiu. I també ell es va anar allunyant de la falla. Des de fa ja uns quants anys quan ens trobàvem ens saludàvem i parlàvem una estona. El vaig veure per darrera vegada fa quinze dies a la porta de sa casa i vam estar comentant les festes i el fet que els xiquets dels meus amics hagueren entrar a tocar a la colla de dolçainers del poble.
I de sobte s’ha mort massa jove. Al camp. Reconec que m’ha colpit saber-ho, que ho lamente de veritat. I que, més enllà de les peripècies personals passades, la seua mort m’entristeix profundament.