Mails per a Hipàtia

L’Artur Mas ens ha convidat avui a dinar a un grapat de blocaires, com ja havia fet en alguna ocasió anterior. Vist que té tots els punts per a ser el pròxim president de la Generalitat la veritat és que era una ocasió interessant d’escoltar-lo i prendre la temperatura del seu ànim.

I diria que vist el que ha dit està preocupat. Ho entenc. Arribar al govern ara no és cap ganga, en plena crisi i amb la caixa del govern a zero. Ha estat rotund i directe, seriós, sense espai per a la demagògia. Ell vol governar sobretot dedicant els dos primers anys a la recuperació econòmica, a l’educació i a la millora del dèficit fiscal amb Madrid. Aquestes són les seues prioritats i em sembla molt sensat que quan se li pregunta per altres temes diga que ja veurem, que no es pot fer tot. Jo li he preguntat per l’atur juvenil i la governança universitària i no m’ha intentat convèncer de res. Ans al contrari: ha dit que el que va davant va davant i ja està. Que primer és l’atur i les universitats hauran d’esperar. Em sembla bé que actue així de directe i que diga coses que poden incomodar. Demostra responsabilitat.

Una altra qüestió és quan se li planteja el debat sobre la independència. És rotund en explicar que s’ha acabat l’época d’anar a reformar Espanya i en que ell no posa cap límit al dret de decidir. Però vol assegurar tant el suport popular com a condició prèvia al procés sobiranista que no sé si mai convocaria un referèndum o encara menys proclamaria la independència. Comparat amb el Jordi Pujol que sempre es negava a pensar en la independència és un bot endavant fort però per al que esperem molts (no sé si prou…) és poc. Jo he tret la impressió que el seu horitzó mental immediat passa per aconseguir el concert econòmic si cal plantejant-se l’entrada i tot al govern espanyol de torn.