Un any més. I en van…
Deu ser la vellesa, però em comença a molestar això de canviar d’any o fer-los. Solia fer molta festa sempre en aquests dos dies, però ara em costa cada any més alegrar-me’n. Se’m fa costera amunt.
No sé si és perquè comence a assomar-me al final. No cal dramatitzar, que només tinc 63 anys, però al poble recorde el bando del matí, que ma güela em feia escoltar per veure qui havia mort i tothom moria als seixanta. Potser des d’aleshores m’ha quedat una obsessió inconscient que ara fa la seua aparició.
La nit de Cap d’any ara se’m fa estranya amb aquesta espècie d’obligació de fer festa i xerinol·la. Enguany vam intentar acostar-nos als focs artificials de Barcelona. Anunciaven un espectacle de drons i com que no ho havia vist mai em va pica la curiositat. Vam desistir. Hi havia una gentada cridanera que ho ocupava tot, la gran majoria turistes -no sé com pot ser que hi haja tants francesos a Barcelona…
Va ser un vist i no vist. Assomar-nos, desistir i tornar a casa. Passejant per primer cop el 2024…