Garanties, garanties!

Com un mantra, repetit i repetit, o com la cançó de l’estiu que sona per tot arreu, van omplir pàgines de diaris, tertúlies de ràdio i fils de twitter. Garanties, garanties! El cens, les paperetes, la protecció de dades del cens, les urnes, els membres de les meses, tot garanties.

Els mateixos que les reclamaven se les carregaven (o callaven) a base d’ignorar la voluntat popular (partidària en un 80% de resoldre el conflicte mitjançant l’eina del referèndum), de violar la privacitat del correu, practicar el filibusterisme parlamentari, detenir membres del govern, o apallissar els votants.

L’1 d’octubre les garanties les va posar el poble, el compromís personal de cadascú, el seu vot, la creu a la casella triada, i la íntima promesa de que aquell vot no només era un vot, sinó un compromís insubornable amb la democràcia. Més d’un, al moment de votar, deuria recordar la cançó de la Trinca que deia: “Tota a dins la hi vaig entrar, …”

I a les eleccions del 21 de desembre els qui havien reclamaven garanties ja estaven tranquils. Hi havia urnes, cens, paperetes, de tot.

Però quan parlem de garanties parlem també de conseqüències. La primera respectar el resultat de les urnes. Perseguir diputats, dificultar-los el seu exercici, la seva presència i el seu vot no són garanties. Sinó tot el contrari. Si no hi ha respecte absolut pel resultat de les eleccions no hi ha garanties que valguin.

Com un mantra, la cançó de l’estiu o un bolero: “Garantías para ti, con ellas quiero decir, te jodes…”.

Diputats perseguits

Govern a l’exili

Surto de la feina, m’enfilo al cotxe, engego la ràdio i em rep el bon humor encomanadís d’Empar Moliner. Parlen de l’actualitat i dels discursos de cap d’any dels diferents dirigents polítics. Un tertulià fa mofa del decorat del discurs de cap d’any del president Puigdemont. L’Empar Moliner li pregunta si com a decorat seria millor el Palau de la Generalitat. El tertulià respon que si Puigdemont no torna a Catalunya és perquè no vol. L’Empar Moliner li critica l’actitud i el locutor canvia ràpidament de tema i es passa a parlar de receptes de cuina. Tot plegat vergonyós.

S’està assumint com a normal que a diputats electes se’ls dificulti l’exercici de la seva responsabilitat de manera lliure, bé perquè estan empresonats, a l’exili o amb llibertat sota finança i amenaçats de tornar a la presó si no són ‘bons minyons’. Certs partits polítics, periodistes i tertulians estan acceptant aquesta situació, alguns fins i tot impulsant-la, com si fos quelcom normal i inevitable, i amb la qual s’ha de conviure. I no. No és així. Són uns fets totalment anormals, antidemocràtics i que atempten contra els drets fonamentals dels diputats electes i dels seus votants. I per tant contra la democràcia. És una situació altament crítica d’atac directe a la democràcia, impulsada i emparada pels seus detractors.

El periodista italià Fabio Marcelli n’ha parlat recentment en un article (“Catalogna, la cura Rajoy minaccia di uccidere il malalto“). Hi diu: “[…] Rajoy ha inventato un nuovo sistema per ottenere la maggioranza in assemblee rappresentative […]. E’ un metodo semplice ed efficace e consiste nell’arrestare o mandare in esilio un numero di deputati della parte avversa sufficiente a farla scendere al di sotto del cinquanta per cento.” Per desgràcia, empresonar i perseguir diputats electes per a forçar majories no és nou. Ja es va fer servir el segle XX a Europa central, i les conseqüències van ser nefastes a nivell europeu i mundial. La “Llei de Capacitació del 23 de març del 1933” que va donar poders absoluts a Hitler, inclús per a dictar lleis que no s’ajustaven a la pròpia constitució, es va aprovar amb tots els 81 diputats del partit comunista empresonats il·legalment, fugits o amagats, i 26 diputats del partit socialista detinguts o perseguits. Això representava un 17% dels parlamentaris. El resultat de la votació hauria estat diferent si la votació s’hagués portat a terme sense les amenaces als parlamentaris, la detenció de diputats i sense la presència de les SS i les SA dins el parlament. Segons l’exdiputat Fritz Baade, els partits de centre haurien votat diferent sense les amenaces.

Quan comparo la persecució actual dels diputats electes independentistes amb l’Alemanya dels anys 30 em diuen que les situacions no són comparables. Efectivament la persecució aleshores era molt més ferotge que no pas ara, però el fons és el mateix: No admetre el joc democràtic.

Un cop s’accepta que es lícit arrencar noves majories parlamentaries a base d’evitar que diputats electes puguin exercir el seu càrrec, s’obre la porta al totalitarisme. I partits de casa nostra, de tradició democràtica, sembla que hagin oblidat el seu passat en la clandestinitat.

El despropòsit de l’alcaldia de Girona

Ja em perdonareu, però trobo que el canvi d’alcalde a l’ajuntament de Girona, ara que en Carles Puidemont ha deixat l’alcaldia per ser president de la Generalitat, ha estat un gran despropòsit. En primer lloc, trien com a candidat algú que no anava als primers llocs la llista electoral de CDC, i que ni tan sols era regidor. L’Albert Ballesta. Han hagut de renunciar més d’un i més de dos candidats dels que anaven a la llista per a que aquest senyor pogués entrar a l’ajuntament. I després resulta que no aconsegueix els suports necessaris per a aprovar el seu sou i el seu equip. Al final ha hagut de plegar. I és que les coses cauen pel seu propi pes.

El que em sembla més lamentable de tot plegat és la falta de rigor democràtic. Ara que estem en una època d’un fort impuls democràtic, i on la societat civil empeny fort la política, sembla increïble que s’hagi fet la tria de l’alcalde d’aquesta manera. El paperot d’Albert Ballesta és imporant, però trobo més gros el paperot que han fet els candidats de la llista de CDC que han renunciat a ocupar el càrrec. Que no tenen criteri propi? Que no tenen dignitat? El més trist és que ningú del partit hagi pogut plantar cara a aquest despropòsit.

 

Respecte i democràcia per a una societat més justa

Les meves raons per votar a favor de la independència són: respecte i democràcia per a una societat més justa.

El 30 de setembre de 2005 el parlament de Catalunya va aprovar la proposta de nou estatut d’autonomia amb una majoria del 89,9%. Aquest amplíssim consens s’aconseguí després de llargs mesos d’intensos debats i negociacions entre els diferents partits, i no reflectia els anhels de la part més independentista de la societat, sinó els de la majoria de la societat catalana. Tots els partits varen fer concessions, per exemple, el pacte fiscal, que era defensat per les forces més sobiranistes, no hi estava inlcòs.

El procediment d’elaboració del nou estatut requeria que aquest text fos debatut i aprovat al congreso de los diputados, i el text resultant, finalment votat en referèndum a Catalunya. Durant aquest procediment, l’estatut va ser modificat notablement a les corts espanyoles i sempre a la baixa. Curiós procediment de negociació on les rebaixes d’un costat no es compensen de cap manera. La majoria de gairebé el 90% dels diputats catalans no va ser suficient per a merèixer el respecte de les corts espanyoles envers la voluntat política de Catalunya. I cal remarcar que era la voluntat de Catalunya, i no només dels partits sobiranistes.

Un cop aprovat a congreso de los diputados, l’estatut va ser votat en referèndum el 18 de juny de 2006 i va guanyar el SI per un 73% dels vots a favor. Aquest estatut retallat passava a ser una llei vigent, però el PP i diferents comunitats autònomes  hi van presentar recursos al tribunal constitucional. Quatre anys més tard, el tribunal constitucional sentenciava que diferents artícles eren anticonstitucionals i per tant, els modificava, anulava o en forçava una interpretació concreta.

Cal destacar que la constitució espanyola diu en el seu article 152.2:

“Una vez sancionados y promulgados los respectivos Estatutos, solamente podrán ser modificados mediante los procedimientos en ellos establecidos y con referéndum entre los electores inscritos en los censos correspondientes.”
Tot i això, el tribunal constitucional el va modificar, imposant la seva visió per damunt de la voluntat democràtica de Catalunya.

Tot aquest resum històric, només  per a posar de manifest la falta de respecte i de democràcia de les institucions espanyoles pel que fa a la voluntat política de Catalunya.

Aquesta falta de respecte també es veu en diferents àmbits de la vida polítca i quotidiana. Manca d’inversions i infraexecucció de pressupostos, dèficit fiscal enorme, invasió competencial, atacs a la llengua catalana, etc. No cal que entri en gaires detalls, l’actualitat en va plena, i tothom n’està al corrent. Els trens són l’exemple per execel·lència. A la parada de RENFE de Sabadell Centre les escales mecàniques han estat 3 anys sense funcionar. Tres! El corredor mediterrani continua pendent. Ensenyament és una competència transferida a Catalunya, i per tant el parlament de Catalunya i a qui pertoca decideir. Tot i això, des dels tribunals es dicta com s’han de fer les classes. El poder judicial fent funcions de poder legislatiu.

Per mi respecte i democràcia són fonamentals, ja que són la base de tot. I en concret, per a aconseguir una societat més justa. Sense respecte i democràcia un estat no pot funcionar, i l’estat espanyol ha demostrat per activa i per passiva en els darrers anys que en va força mancat.

Alguns partits parlen de la tercera via, reformar la constitució,… Des del meu punt de vista no és una postura creïble. Després de tants anys no hi ha hagut cap proposta seriosa en aquest sentit, i les principals veus que ho defensen només se senten a Catalunya.

El proper 27 de setembre votaré a favor del respecte i la democràcia per a aconseguir una societat més justa.

Morir i pagar

Em sorprèn que en aquests darrers anys de crisi i retallades s’hagi parlat tan del desballestament de l’estat del benestar, sanitat, serveis socials, ensenyament, universitats, etc., però en canvi, ningú no hagi alçat la veu per l’elevadíssim cost dels enterraments i les incineracions. És habitual que els familiars hagin de pagar més de dos i tres mil euros per tot el que comporta un enterrament. Això, per a una gran part de famílies representa un trasbals econòmic inassumible. Moltes decidixen cedir el cos del difunt a la ciència perquè no poden pagar l’enterrament.

Si ens ho mirem amb detall 3.000 euros són un cost exagerat: Un parell de transports en cotxe de difunts, una caixa biodegradable, 24h de lloguer d’una sala de tanatori, 100 recordatoris i posar el difunt dins del ninxol no val 3.000 euros.

La veritat és que costa d’entendre que en un estat del benestar que ja des de les primeres etapes de l’embaràs fa un seguiment sanitari i social de la futura persona i la seva mare, ens abandoni a la darrera etapa de la vida. Tenim hospitals públics per néixer on el cost el cobreix la seguretat social. En canvi, si volem que ens enterrin o ens incinerin hem de pagar. A més, la negociació econòmica de les condicions de l’enterrament es fa en el pitjor moment per la família, quan són més vulnerables anímicament.

Els tanatoris haurien de ser públics sense empreses intermediaries ni concessions, i els enterraments coberts per la seguretat social. Amb tota la dignitat que es mereix cada un de nosaltres. I si després hi ha algú vol extres que els pagui al preu que més li plagui.

Deia que sorprèn que ningú se n’hagi queixat durant aquests anys de retallades. Potser perquè aquesta martingala, aquest negoci de la mort, fa més temps que dura que la crisi. La independència pot ser una bona oportunitat per millorar el nostre estat del benestar en aquest sentit.

Catalunya i la UE

El procés cap a la independència de Catalunya sembla que està donant alguns maldecaps a la Unió Europea. Almenys això és el que sembla pels comentaris que se es van sentint darrerament. Per exemple, el president de la Comissió Europea ha dit que és ‘extremadament difícil, si no impossible’ que una ampliació interna rebi l’aval dels estats. Em sembla un argument molt poc sòlid en contra de la independència de Catalunya.

M’explico, actualment la resta d’estats de la Unió Europea estan d’acord en que Catalunya sigui a Europa, en tant que forma part d’Espanya. Això és el que se’n desprèn del tractat de la Unió Europea. Per què haurien de canviar d’opinió, si la legislació europea es continua aplicant a Catalunya un cop aquesta sigui independent, si el comerç internacional continua, si el deute públic i privat es continua pagant, etc. Entendria un canvi d’opinió dels estats envers la pertinença de Catalunya a la UE si el procés cap a la independència no fos en termes demoràtics i en contra de la idea d’Europa, però plantejant-ho de la manera actual, l’argument no té cap mena de sentit. Només expressa el malestar europeu per l’embolic administratiu que es presenta. I dic administratiu, perquè a nivell administratiu si que serà un embolic.

Quan finalment Catalunya i Espanya se separin és probable que tècnicament Catalunya no pugui ser part de la Unió Europea per un periode de temps relativament curt, de la mateixa manera que tampoc podrà ser-ho Espanya. Ser membre de la Unió Europea implica uns drets i deures dels estats. Per exemple, disposar d’un nombre de diputats al parlament europeu en funció de la mida del país, la contribució econòmica al banc central europeu, o la quantitat de les ajudes a rebre per part d’Europa. Tan bon punt Catalunya sigui independent la realitat d’Espanya ja no serà la que era, i per tant s’hauran de revisar els compromisos entre Europa i Espanya i també Catalunya.

Com a tall d’exemple, què passaria amb les subvencions europees a diferents projectes? Si un pont que està a mig fer, que es paga amb subvenció europea i l’està fent una empresa francesa, el deixem a mitges? O l’acabem i l’empresa que el cobri? I si parlem del corredor del mediterrani que és una infrastructura clau pel futur d’Europa?

Europa tindrà un gran problema administratiu amb les possibles independències d’Escòcia i Catalunya, però si no és capaç d’afrontar-lo demostrarà que en realitat té un problema encara més gran. De caire polític i democràtic.

Cesk Freixas & Roc Casagran

El passat dissabte 12 d’abril el cantautor Cesk Freixas i el poeta Roc Casagran van actuar a Can Capablanca, a Sabadell. Cançons i poemes entrellaçats, alternats i aplaudits. Sens dubte, recomanable.

A final de l’actuació ens van obsequiar amb uns garrotins, en els quals també hi va participar el públic.

Aquest és un resum fotogràfic de l’actuació.

 

 

Candidatures, coalicions i estratègia

Ara que s’acosten eleccions anticipades els partits preparen a corre-cuita les seves candidatures i avaluen possible coalicions amb d’altres forces. Però quina és la millor tria? Doncs depèn de l’objectiu que vulguin aconseguir.

Les pròximes eleccions del 25 de novembre estan ben condicionades per la possible independència de Catalunya. Tota la campanya electoral estarà condicionada per aquest fet i d’altres qüestions, com ara l’economia, les polítiques socials, l’ensenyament, etc. aniran a remolc del tema estrella.

Per als que volen que Catalunya esdevingui un estat propi, és clar que el que els interessa és que els partits favorables a aquest projecte obtingui el màxim nombre d’escons. La llei electoral vigent determina que només les llistes electorals que hagin obtingut més d’un 3% dels vots vàlids emesos participaran en la distribució dels escons seguint la regla d’Hont. Així doncs, si tres partits petits obtenen l’1.5% de vots cada un cap d’ells podrà obtenir cap escó. Els 4.5% dels vots haurà quedat orfe de diputats. En canvi, si els tres partits es presenten en coalició i obtenen els mateixos vots, si que podran participar en la distribució d’escons. Els partits que han superat la barrera del 3% reben els seus llocs de diputats d’acord amb la regla d’Hont. La manera com es fa el repartiment és una mica complicat, però el cas és que afavoreix els partits que han aconseguit més vots, que no pas els que n’han aconseguit menys. En aquest sentit, per a obtenir més diputats, el més lògic seria fer una coalició de partits ben gran per tal d’aconseguir més fàcilment la majoria.

Per a obtenir el màxim nombre de diputats favorables a la independència això voldria dir una gran coalició entre CiU, ERC, ICV, SI, etc. Però aquesta aproximació té l’inconvenient que si bé optimitza l’obtenció d’escons evitant la frontera del 3% i maximitzant el repartiment d’escons, segurament té mancances a l’hora de sumar el màxim nombre de vots. En una coalició tan diversa hi hauria molts votants amb una càrrega ideològica forta (dretes/esquerres) que no s’hi sentirien còmodes, i deixarien de votar, o ho farien en blanc o per una opció minoritària. Per altra banda, votants que encara no han fet el pas mental d’estar plenament a favor de la independència (p.e. federalistes) tampoc s’hi sentirien còmodes amb una candidatura d’aquest estil. Amplis sectors de votants del PSC que no estan d’acord amb la línia marcada per en Pere Navarro, poden sentir-se més còmodes votant una de les opcions ERC, ICV, (o una coalició entre totes dues) en unes eleccions tan polaritzades com les que tindrem. Les enquestes indiquen clarament que a tots els partits hi ha gent que votaria a favor de la independència. Tenint en compte que la fidelitat de vot pot ser més baixa que en altres eleccions les candidatures dels partits han d’oferir facilitats a aquests votants per a afegir-si. Així per exemple CiU podria recollir part del vot del PP i també del PSC favorable a la independència, o si més no, del Dret a Decidir.

En els propers dies veurem els passos que fan els diferents partits en aquest sentit. Esperem que la seva prioritat sigui el d’aconseguir un estat propi per a Catalunya en aquesta legislatura, i mirin més enllà dels seus interessos com a partit. Formar coalicions vol dir, generositat, paciència i cedir protagonisme. Persuadir votants d’altres partits també. No és senzill, però l’experiència de la societat civil dels darrers anys demostra que amb aquest tarannà s’arriba lluny i molt més ràpid del previst. Mireu sinó l’èxit de les consultes sobre la independència o la feina de l’ANC a la darrera manifestació.

La baixada de l’Euribor després de l’escàndol del Libor

Vagi per davant que no sóc economista i segurament hi ha coses que se m’escapen.

És curiós observar el lent decaiment que està tenint l’euribor a un dia des del 6  juliol de 2012 i fins a 21 de setembre de 2012 . La baixada s’ajusta a una línia recta gairebé perfecta.

Però què és l’euribor? Els bancs es presten diners entre ells per tal de solucionar les seves necessitats de finançament a curt, mitjà o llarg termini. En funció de la confiança que es tinguin entre ells l’interés que paguen els bancs és més baix (més confiança en que els retornaran el crèdit) o més alt (menys confiança). L’euribor indica quin és l’interès promig que es paguen els bancs entre ells. Es calcula la mitjana ponderada de tots els crèdits bancaris que s’han fet en un dia. Per a fer el càlcul cal que hi hagi un nombre mínim de transaccions, que aquestes siguin d’un nombre mínim de bancs i també que els bancs siguin de diferents paísos. Abans de fer la mitjana, s’eliminen les transaccions amb interès més alt i més baix. D’aquesta manera es pretén obtenir una bona estimació del ‘valor del diner’ a nivell europeu.

He comentat que quan la confiança entre bancs baixa, el preu del diner, l’interès, puja. Però si la confiança és realment baixa, resulta que els bancs no es presten diners ni borratxos. Si un dia el nombre de prestecs entre els bancs fos molt baix, l’euríbor no es podria calcular ja que no arribaria al mínim de transaccions per a poder fer el càlcul. En un mercat, en el qual no hi ha transaccions de cap mena, el mercat és inexistent. En aquest cas, l’euribor seria zero.

Sembla que això és el que està passant, ja que la tendència en linia recta descendent podria indicar que l’euribor és nul, si les dades de la gràfica corresponen a mitjana amb finestra lliscant (per obtenir el valor d’avui es calcula la mitjana dels valors del N dies anteriors).

Si la tendència a la baixa es mantigués igual, el 21 d’abril de 2012 l’euribor arribaria a zero, i això faria contents a tots els que tenen una hipoteca.

El més curiós de tot això, però, és observar que aquesta tendència ha començat just a principis de juliol i curiosament coincideix amb els següent fets de manipulació i/o intent de manipulació del Libor (un índex similar a l’euribor) i l’Euribor. El 4 de juliol l’escàndol del libor es va escampar àmpliament als mitjans de comunicació i el 6 de juliol el Regne Unit anunciava que havia obert investigacions per manipulació del Libor i altres índex de referència. Abans d’aquesta data l’euribor baixava, però la baixada es va estancar al voltant de l’1,2%.

 A partir del 6 de juliol la tendència a baixar va començar de nou de manera interrumpuda fins a dia d’avui. Oi que és curiosa la concidència? Si algú que hi entén hi pot aportar una mica de llum serà benvingut.

Independència, treball en xarxa

La manifestació independentista del passat dia 11 de setembre de 2012 ha estat una cosa espectacular. Sobretot per la trascendència social i política, però també per la feina organitzativa que hi ha al darrera.

L’assemblea nacional catalana ha aconseguit fer una feina lloable arribant a tots (o gairebé tots) els racons del Principat. Crec que no m’equivoco si una part important de l’èxit ha estat bastir una estructura que reposava en una xarxa existent d’entitats locals, associacions, amb un objectiu comú.

S’ha criticat sempre que l’independentisme català era massa fragmentat, que hi havia massa grups petits, etc. i que això li restava força. Potser era cert fa uns anys, però darrerament, aquesta varietat de grups diversos ha resultat ser un punt fort. Si bé és veritat que hi ha havia moltes associacions no necessàriament estaven totes barallades entre si. Més aviat tot el contrari. I es complementaven. Algunes tenien una presència més forta a internet, altres es diferenciaven per l’edat o ofici dels seus membres, o l’ambit d’actuació local, comarcal, internacional, etc. En el moment en què aquestes entitats han aconseguit teixir una xarxa prou forta i entrellaçada l’independentisme ha pogut anar consolidant-se.

Des del meu punt de vista, el primer cop que es va aconseguir començar a teixir una xarxa en aquest sentit va ser la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD), quan va omplir la Gran Via de Barcelona el 18 de febrer de 2006 sota el lema: “Som una nació i tenim el dret de decidir”. A la manifestació s’hi van adherir fins a 700 entitats i 4000 particulars a títol individual. Aquest primer embrió va servir per fer visible a les entitats i als seus membres que hi havia “teixit independentista”. Varen sorgir multiples associacions, plataformes, entitats, pàgines web, etc. que d’una manera o altra impulsaven l’independentisme.  Amb aquesta proliferació d’entitats continuaven les crítiques a la fragmentació de l’independentisme, però des de dins del teixit no es vivia així. Les iniciatives que sorgien eren benvingudes, i es creia que de totes elles alguna acabaria tenint èxit. La PDD va continuar la seva tasca organitzant altres manifestacions també multitudinàries.

Una altra mostra del treball en xarxa fou la manifestació dels 10mil a Brusseles per l’Autodeterminació. Les coneixences i la xarxa creada un temps abans van permetre organitzar aquesta manifestació que hagués estat impensable només uns anys abans.

La consulta popular sobre la independència que es va fer a Arenys de Munt el 13 setembre va marcar un abans i un després en el treball en xarxa de l’independentisme. Molts pobles i ciutats de Catalunya van fer el seu referèndum, creant d’aquesta manera xarxa dins del seu mateix poble entre les diferents entitats i persones. Es cedien locals, equips de so, es compartia la propaganda de diferents activitats, etc. També es continuà teixint xarxa entre les diferents viles, compartint idees per fer campanyes, assistint a conferències, intercanviant conferenciants, presentacions de llibres. L’existència d’entitats grans, com Òmnium Cultural, de mitjanes i petites, i la participació creuada entre totes elles ha estat un pas fonamental.

La darrera entitat que ha recollit els fruits d’aquests anys de treball en xarxa ha estat l’Assembla Nacional Catalana. A cada pas, hi ha hagut alguna entitat que ha anat aprofundint i extenent la xarxa (PDD, 10mil a Brusseles, Consultes per la Independència, ANC, etc.) a partir de l’organització d’uns esdeveniments concrets.

La força d’aquestes entitats en cada moment ha estat que reposaven en la xarxa. Escapçar qualsevol d’aquestes organitzacions és un cop dur per a l’associació mateixa, però no per la xarxa que la suporta perquè es pot reorganitzar novament. Les complicitats ja existeixen i cada nou esdeveniment que s’organitza la fa evolucionar amb nous llaços, reforça els que funcionaven i n’elimina els que no. Permet reposar els membres que ho necessiten i incorporar-ne de nous de manera natural.

Finalment, tot això no seria possible sense el treball de milers de persones, cada una en el seu àmbit concret, que creuen que val la pena dedicar una mica d’esforç a favor de la independència. A tots ells, moltes gràcies.