Morir i pagar
Em sorprèn que en aquests darrers anys de crisi i retallades s’hagi parlat tan del desballestament de l’estat del benestar, sanitat, serveis socials, ensenyament, universitats, etc., però en canvi, ningú no hagi alçat la veu per l’elevadíssim cost dels enterraments i les incineracions. És habitual que els familiars hagin de pagar més de dos i tres mil euros per tot el que comporta un enterrament. Això, per a una gran part de famílies representa un trasbals econòmic inassumible. Moltes decidixen cedir el cos del difunt a la ciència perquè no poden pagar l’enterrament.
Si ens ho mirem amb detall 3.000 euros són un cost exagerat: Un parell de transports en cotxe de difunts, una caixa biodegradable, 24h de lloguer d’una sala de tanatori, 100 recordatoris i posar el difunt dins del ninxol no val 3.000 euros.
La veritat és que costa d’entendre que en un estat del benestar que ja des de les primeres etapes de l’embaràs fa un seguiment sanitari i social de la futura persona i la seva mare, ens abandoni a la darrera etapa de la vida. Tenim hospitals públics per néixer on el cost el cobreix la seguretat social. En canvi, si volem que ens enterrin o ens incinerin hem de pagar. A més, la negociació econòmica de les condicions de l’enterrament es fa en el pitjor moment per la família, quan són més vulnerables anímicament.
Els tanatoris haurien de ser públics sense empreses intermediaries ni concessions, i els enterraments coberts per la seguretat social. Amb tota la dignitat que es mereix cada un de nosaltres. I si després hi ha algú vol extres que els pagui al preu que més li plagui.
Deia que sorprèn que ningú se n’hagi queixat durant aquests anys de retallades. Potser perquè aquesta martingala, aquest negoci de la mort, fa més temps que dura que la crisi. La independència pot ser una bona oportunitat per millorar el nostre estat del benestar en aquest sentit.