Tinc la paraula

Duke Ellington és considerat un dels compositors més importants i influents del jazz.

No obstant, sembla que darrerament ha passat a l’oblit i potser les generacions més joves ja no el tenen com a referent. Aquest 2024 se celebren dues efemèrides importants, el 125è aniversari del seu naixement (29 d’abril de 1899) i els 50 anys de la seva mort (24 de maig de 1974). Se’m fa estrany que cap dels dos locals catalans més importants de jazz (el Jamboree i la Nova Jazz Cava) no hagin programat cap cicle ni cap concert dedicat a Duke Ellingon per aquesta primavera.

És evident que no és terrorisme, perquè no hi ha hagut actes terroristes. Com tampoc no hi ha hagut desobediència, perquè només pots desobeir qui jeràrquicament és per sobre teu, i en un estat on hi ha divisió de poders el poder judicial no li pot manar al legislatiu sobre què i com ha de debatre i legislar. I tampoc no hi ha hagut malversació, perquè les democràcies han de permetre la participació ciutadana en afers polítics. I tampoc no hi ha hagut sedició, perquè cap dels condemnats ha fet cap acte violent.

Però sedició rima amb secessió, i aquest és el pecat.

Si no hi ha hagut cap fet delictiu i tot i així els han perseguit, empresonat i condemnat, la llei d’amnistia dubto que serveixi per a res.  Faran els que els sortirà de la fava.