La paret o la negociació que no arriba
Al llarg del procés s’ha dit moltes vegades que, arribats a cert punt, l’estat espanyol s’avindria a negociar. Que negociarien el referèndum un cop veiessin que anava de veres, o un cop haguem votat, o després de proclamar la república, o un cop posada en suspens,…
Ara que el president Puigdemont es troba detingut a Alemanya hem sentit vàries veus de polítics alemanys dient i proposant que cal una solució negociada al conflicte. No saben que proposen negociar amb una paret.
I és que a Alemanya no es poden imaginar una resolució del conflicte que no sigui negociada. Fins i tot hem vist recentment com els dos grans partits alemanys han arribat a un acord, tot i no defensar-lo durant la campanya electoral.
Com a tot arreu, a Alemanya també hi ha extremismes. És més, per raons històriques i/o familiars, qui més qui menys els coneix de primera o de segona mà, aquests extremismes. I és per això que valoren encara més la resolució pactada dels conflictes. És també en aquest sentit que hem d’interpretar la frase: “Espanya és un estat democràtic. Aquest conflicte s’ha de resoldre sobre la base del dret espanyol.”
Entenen que hi ha extremismes, però que aquests no són al nucli de la política, sinó precisament als extrems, i que per tant hi ha marge de negociació i possibilitat d’arribar a una entesa.
Cadascú interpreta el món des dels propis patrons i els extrapola. Ara veiem la classe política alemanya defensant una solució negociada, perquè no se’n poden imaginar cap altra. La sorpresa la tindran quan passats els dies i les setmanes, i acceptada o no l’extradició del president Puigdemont, vegin que l’estat espanyols no vol negociar de cap de les maneres.