Fa molts dies que estic pensant què escriuré d’aquest llibre que m’encanta, en contra del que pensava: Mercè Rodoreda-Joan Sales. Cartes completes (1960-1983). Me la va regalar l’Àlex fa uns mesos i li vaig agrair amb un “Ah, merci”, d’aquells lacònics, com volent dir “una mica rotllo, això, no? No has tingut cap idea més
Llegeixo a l’Avui sobre Herta Müller, nova premi Nobel, que “explica històries angoixants amb metàfores estranyes”. Uf! Em sembla que m’esperaré que algú s’atreveixi a traduir-la al català, i la llegiré un dia que tingui el cap ben clar i em senti plena de moral. O potser no. Dit això, m’apunto una frase fantàstica de
Veig que a Saltamartí hi ha alguns exemplars del llibre Porno para mujeres, de què vaig parlar fa unes setmanes. I que la pila no baixa. Vull dir, que diria que no se’n venen. Ja en vaig fer prou propaganda, o sigui que ara no hi tornaré. Només una qüestió: vols jugar-t’hi que no es
Tanco el còmic (perdó, novel·la gràfica) Shenzhen, del quebequès Guy Delisle, amb un somriure als llavis. És el tercer còmic/novel·la etc. que llegeixo d’ell –els altres són Pyongyang i Crónicas birmanas– i sempre m’ha deixat la mateixa sensació agradable. Tots tres llibres són autobiogràfics i costumistes, i expliquen la seva experiència com a dibuixant de còmic i
Últimament només he escrit cada 15 dies. Demano perdó públicament; com ja sabeu tots els meus fans, des que vaig començar el bloc he escrit puntualment cada setmana. Però és que… (poseu una X a l’opció que més us agradi): A: M’ha abduït una nau interestelar plena d’extraterrestres de color verd ampolla que tenien molta
“L’amor és com la grip: s’agafa al carrer i s’acaba al llit”, canten els Xerramequ Tiquis Miquis a ritme de rumba i amb el ventilador a tot drap. Doncs això: que la grip ens ronda i omple els hospitals i els CAPs de gent amb mascareta verda (darrere, se’ls escapa el riure entre estossecs perquè
L’altre dia, seguint aquell impuls irrefrenable i irresponsable de llegir just quan no ho hauria de fer perquè la feina m’apreta, vaig obrir Un petit inconvenient, que tenia a la pila de llibres pendents des de feia mesos. Va ser fruit d’una compra múltiple i impulsiva a can Saltamartí. Acabava de llegir El curiós incident del gos
Sí, amics i amigues que em llegiu, veïns coneguts de vista, turistes del QL! i tieta Maria Engràcia –ja sé que la cosina Mercè et llegeix aquests textos des que vaig parlar de tu; records a totes dues–: he tingut un somni, que deia aquell. I s’ha fet realitat: he conegut en Matthew Tree! Perdoneu
Un dia, durant un dinar familiar se’m va acudir de dir que en Matthew Tree em queia bé (tot i que penso que algú que es fa català voluntàriament ha de ser una mica massoquista). I des de llavors, la iaia em truca per avisar-me cada cop que en Tree surt a algun lloc: “Posa
Demano disculpes als milions de seguidors de fans del bloc de la Tafanera perquè, tal com em fan notar en els seus nombrosos fòrums, aquest bloc canvia de manera inesperada. Doncs sí, ho reconec. Quan de tant en tant repasso el que he escric sempre hi trobo cosetes. Cursives que falten, adjectius que sobren, alguna
La meva amiga Llúcia, que és alliberada com ella sola, m’ha deixat un llibre d’aquells que fa vergonya llegir al tren. Té una X enorme a la coberta (i a darrere també, el punyetero!). No és solució folrar-lo amb paper de diari, perquè a dintre hi ha algunes fotos d’aquelles que crearien una expectació no
Fa molta calor. I estic enfadada perquè acabo de perdre tot el que acabava d’escriure en aquest bloc sobre el meu rànquing de MECs (millors escriptors catalans) i el de MEs, a seques. Li ho explico a l’Àlex i em mira amb compassió però sé que pensa: “per què no guardaves, guapa”. Jo li faig
Setmana d’abstinència de Saltamartí. No tinc més remei que fer-los el salt, és més fort que jo. Així que mentre espero uns amics amb qui he quedat faig temps en una llibreria que, providencialment, hi ha allà davant. En surto triomfant amb aquest 2X1 que ha fet Anagrama (si compres un llibre d’Anagrama, et regalen
Stic d vcnces, fora d Bdn i snse internet, o sigui q no puc tafanejar a Sltmrti. M’he ndut 1 pila d llibres variats, la mjoria ntics, i kp ganes d prdre l tmps si un llibre no m’ngnxa, o sigui q no se qunts hauran sobrviscut l finl d l’stiu. D momnt comnço ‘7
Sé que fa mal, però és així: almenys en algunes coses, els americans són inigualables. Per exemple, en l’art de la propaganda. Mireu sinó aquest anunci de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units. Aquesta música, aquest ambient, aquesta emoció que desperten et fan venir ganes de cridar a ple pulmó “yes, we can!”, o en aquest