La Tafanera de Saltamartí

La meva amiga Llúcia, que és alliberada com ella sola, m’ha deixat un llibre d’aquells que fa vergonya llegir al tren. Té una X enorme a la coberta (i a darrere també, el punyetero!). No és solució folrar-lo amb paper de diari, perquè a dintre hi ha algunes fotos d’aquelles que crearien una expectació no desitjada en els veïns de seient (ja no parlem de si et trobes la tieta Maria Engràcia anant a l’Auditori i et pregunta què llegeixes). 
I la cosa és que no és un llibre eròtic en el sentit tradicional del terme. De fet, no té res de tradicional. Res de Deu pometes té el pomer ni Els quaderns d’en Marc, per citar dos clàssics. Aquest llibre, escrit per una dona que es diu, o es fa dir, Erika Lust, no és de ficció. Ni són unes memòries, que ningú s’emocioni. És poc menys que un manifest feminista a favor del porno. O potser seria més correcte dir un manifest a favor del porno feminista.

L’autora, una sueca establerta a Barcelona, és una dona jove que podríem qualificar de normal i corrent (vull dir, que no té llavis que semblen pneumàtics, no té una mirada rara que suggereix estranyes perversions, no s’expressa fent ais i mmms sinó que parla amb coherència…). Sembla simpàtica i sana, algú a qui convidaries a dinar el diumenge amb la família i segur que tindríeu una conversa interessant (m’imagino que hi vindria amb el nen que ha tingut fa poc).  

Potser m’estic enrotllant massa en la descripció de l’autora? Potser, però és que encaixa molt amb el seu discurs. Ella reivindica que hi hagi un cinema de contingut sexual “normal”, és a dir: estimulant i fantasiós però sense que resulti ofensiu per a les dones, ni ridícul ni quico. Unes pel·lis on els protagonistes vagin vestits normals (quan estan vestits, s’entén); amb dones que no es fiquen al llit amb sabates de taló (que aixequin el dit les que ho fan cada dia!); amb mobles que podríem trobar a l’Ikea; amb música que no és d’ascensor sinó de la que qualsevol de nosaltres pot portar a l’iPod i amb homes i dones atractius amb naturalitat, i no repulsius de tan artificials. Ah, i amb un guió elaborat.

En aquest llibre, Lust no només defensa la seva paradeta (ella té una productora) sinó un canvi de mentalitat. I ho fa de manera combativa i divertida al mateix temps. 

Després de fullejar el llibre, he decidit comprar-me’l. I, convençuda d’estar contribuint a una digna causa revolucionària, l’he anat a encarregar a Saltamartí, sense gavardina ni ulleres de sol.  

Això sí, un cop l’he tingut, l’he ficat ràpidament dins l’Avui, que havia comprat per acabar de decidir si aniria o no a la manifestació preventiva dels nassos. I he pensat que segur que el dia que la Lust monti una mobilització per la seva causa, serà molt més divertida. Que en prenguin nota!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!