La Tafanera de Saltamartí
Saltamartí llibres. La llibreria de C/Canonge Baranera 78, a Badalona www.saltamarti.cat
Sí, amics i amigues que em llegiu, veïns coneguts de vista, turistes del QL! i tieta Maria Engràcia –ja sé que la cosina Mercè et llegeix aquests textos des que vaig parlar de tu; records a totes dues–: he tingut un somni, que deia aquell. I s’ha fet realitat: he conegut en Matthew Tree!
Perdoneu per ser tan pesada, però és que encara tremolo de l’emoció. Recordeu que l’altre dia vaig parlar d’un discurs seu que va penjar a internet, i que m’havia fet fan seva? Doncs abans-d’ahir el vaig veure en flesh and bones!
Resulta que la Júlia, la meva amiga editora, és de les que ha sortit de l’armari amb això de l’independentisme. Es veu que ho portava a dintre, latent com els porcs amb la famosa grip espanyola! Bé, potser això no seria un bon exemple.
La qüestió és que la Júlia i jo, quan teníem 12 o 13 anys, ens escrivíem moltes cartes (ai, que vella que em començo a sentir), i en aquella època estava de moda dibuixar estelades per tot arreu. O sigui que les dibuixàvem. Quatre pals, una estrella i au, a fer recompte dels pàjarus que ens agradaven aquella setmana. I això volia dir que érem independentistes? Vés a saber.
Amb el temps, vam deixar d’escriure’ns cartes i quedàvem al Maño per a xerrar, o al Roan, i més tard a bars Barcelona, quan estàvem a la Universitat. Després van arribar els correus electrònics, i últimament, des que té els nens, només rebo d’ella sms: “Pts qidar l teu fillol i son grmà aqsta trda, 6plau?”. Sense estelades ni res.
Però noi, el que són les coses! Es veu que se li ha inflamat no sé què, i ara diu que ja n’hi ha prou, d’Espanya. I em va començar a fer campanya que havíem d’anar l’Onze de Setembre a Barcelona sens falta. Que sí, que ens ho passaríem molt bé, que seria històric. Em vaig deixar enredar.
Vam passar el matí rondant per Arc de Triomf amb els nens –els nostres homes no s’hi van apuntar–, una cosa familiar i agradable. I quan s’acostava l’hora de la mani, vaig veure que la Júlia ens va començar a donar pressa.
–Tranquil·la, que no ens espera ningú! –vaig dir amb ingenuïtat. Perquè es veu que sí.
En fi, vam fer cap a Urquinaona. Jo em pensava que aniríem amunt i avall, mirant l’ambient. Però vaig veure amb sorpresa com ella es dirigia molt decidida cap a un grup i amb tota naturalitat agafava un tros d’una pancarta gegant que deia “Som una nació, volem un estat propi”. Potser l’heu vista en algun diari, ben a prop d’en Joel Joan, en Miquimoto i un Laporta eufòric com si li hagués tocat la grossa.
Els nens i jo la miràvem estupefactes. Aquell cop ja no em va enviar un sms: vaig haver de llegir-li els llavis, perquè la mani ja avançava i un eixam de fotògrafs que volien imatges de la capçalera dels vips no ens deixava acostar a la Júlia:
—Et quedes amb els nens, oi? Ens trobem a Arc de Triomf!
No m’ho podia creure.
Quan ens vam retrobar jo devia fer uns morros de pam. Els nens no, perquè xarrupaven feliços un got d’orxata ecològica d’Alboraia que els vaig comprar en una paradeta. Però es va fer perdonar quan em va dir:
—Vine, que et vull presentar una persona.
I sí, ho heu endevinat: era Ell.
Que per cert, és una mena d’heroi de l’independentisme, perquè un munt de gent s’aturava a saludar-lo, a felicitar-lo i a animar-lo a seguir endavant. Cap a on, no ho sé, però vaja: endavant. Amb tants admiradors no vaig poder ni parlar amb ell, però vaig passar uns minuts ben contenta al seu costat, somrient com si fos la seva mànager.
Quan vam arribar a casa de la Júlia (cadascuna amb un nen brutíssim i adormit a coll), em va dir: “Què, ha valgut la pena, eh?”.
I jo, fleuma de mi, vaig respondre que sí, en pla “et perdono”, però ella ja no m’escoltava. Estava buscant a internet les cròniques de la jornada, per veure si parlaven de la flamant presència de la megaeditora. No vaig saber si maleir-li els ossos en morse o amb un cop de puny directament. Vaig optar finalment pel més pràctic per a algú amorrat a la xarxa: penjar un missatge al twitter.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ja sé que és una mica estrany comentar-me a mi mateixa, però voldria dir que la majoria d’imatges del bloc, inclosa aquesta que m’encanta, les trec d’internet. No poso qui les ha fet perquè no ho sé, però si l’autor o autora m’ho diu, posaré el seu nom. I les trauré si ho prefereix.