La Tafanera de Saltamartí

Fa molts dies que estic pensant què escriuré d’aquest llibre que m’encanta, en contra del que pensava: Mercè Rodoreda-Joan Sales. Cartes completes (1960-1983). Me la va regalar l’Àlex fa uns mesos i li vaig agrair amb un “Ah, merci”, d’aquells lacònics, com volent dir “una mica rotllo, això, no? No has tingut cap idea més divertida per a mi?”. Carinyu, avui et demano perdó de genolls i davant del món sencer, com si anés a un programa de tarda de Tele5. Em coneixes els gustos més que jo mateixa, i sóc una desagraïda de mena (això també ho deus saber).

Bé, després d’aquesta autoflagel·lació pública, vaig al gra: és un llibre fantàstic. Hi ha una mica de tot: literatura, humor, història, violència (exagero però no massa: la Rodoreda tenia una mala bava bastant remarcable, i quan tots dos es posaven a criticar no es quedaven curts)… de sexe, no en trobareu, però tampoc es troba a faltar. La relació entre ella, que acabava de rebre la decepció de no guanyar el premi Sant Jordi amb La plaça del Diamant, i ell, el futur editor del llibre, ho és tot menys avorrida. A les cartes repassen el panorama cultural català amb noms i cognoms i cap mena de pietat; es barallen per raons professionals (gairebé s’insulten, sempre amb correcció); comenten amb optimisme o desànim la situació de Catalunya…

A la Mercè Rodoreda, que m’encanta –i em deprimeix– quan escriu, ja la coneixia poc o molt. El qui he descobert és en Joan Sales: quin home més creatiu i interessant que m’ha semblat! Les seves cartes són vives, plenes d’ironia, amb ganes de parlar clar però fent equilibris perquè la molt susceptible Rodoreda no se li enfadi massa; i el que fa és pura literatura, intel·ligent, divertida… magnífic.

Un dia d’aquests en tornaré a parlar i posaré alguns trossos del llibre que m’han cridat l’atenció. De moment només diré que em moro de ganes de llegir Incerta glòria, i que buscant buscant he trobat que un nebot-nét jove d’en Sales, en Martí, també escriu. He començat el seu llibre Dies feliços a la presó (Empúries). De moment he trobat que no és una novel·la sinó un conjunt de textos lliures, i alguns m’han semblat molt bons. Per cert, com a Tafanera que sóc, m’ha enganxat quan parlava de la seva família: el seu oncle pintor-poeta Pepe Sales, la seva extieta Lulú Martorell (recordeu Pleitaguensam?), el seu pare… Bastant impúdic, però potser han de ser així, els artistes.

Seguirem…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!