La Tafanera de Saltamartí

I és que en Mark Haddon a vegades quan escriu, dibuixa. Descriu una escena quotidiana i de cop, pam! canvia el to realista per una imatge que et fa veure exactament el que vol dir. Res de metàfores fàcils. Ell llança una idea subjectiva, tan absurda com pot ser una sensació quan hi poses paraules, i sents allò que sent el protagonista. I no n’abusa. Sempre que ho fa et sorprèn. Dius: sí, sí, és això mateix. Li han arrencat els cables al pobre George, se sent ben fumut. Cables? Doncs sí, cables. Ho entens al moment i gairebé et fan mal les terminals.

(L’Àlex ronda per aquí dissimuladament. Sé que vol esbrinar si avui el criticaré o no. I que em perdoni, però ara m’ha fet pensar en la cançó “You’re so vain” de la Carly Simon, que deia: “Ets tan cregut que probablement pensaràs que aquesta cançó és sobre tu”, que sembla que va escriure pensant en en Mick Jagger. És genial, de l’estil de la mítica frase “tonto el que ho llegeixi” –que fa ràbia, però que està molt ben pensada, no?)

Bé, torno al tema, que em disperso. La cosa és que després d’arribar a la conclusió que en Haddon dibuixa quan escriu, m’he quedat molt descansada, i m’ha vingut de gust xafardejar per internet a veure si hi havia algun web sobre ell (ja us he dit que tinc molta feina?). I sí, en té un de molt xulo, carregat d’informació, enllaços a pàgines que han fet especialment per a ell la seva editorial anglesa, etc etc.

I atenció, amiga Júlia-l’editora: he descobert que és tan escriptor com pintor! La coberta d’Un petit inconvenient, per exemple, és seva. O sigui que, ja ho veus, aquesta vegada no he pixat fora de test. El proper cop que tinguis un sopar d’aquells fantàstics amb col·legues teus, m’hi podries convidar, i ho deixaré anar com aquell qui res. Aquell dia, pago jo la cangur.

PS: Per cert, hi ha algú que no s’ha llegit el llibre del gos. Però xato, t’estimo igual! 😉

PS2: La meva iaia diu que deixi de parlar del pobre Matthew Tree, que encara es pensarà que sóc una psicòpata perillosa. Li faig cas i no en parlaré més, no fos cas que l’home s’espanti i per culpa meva se’n vagi a defensar els gal·lesos o els inuits.