El bloc d'en Roc Fernàndez

– La utopia de la desintermediació s’associa a les xarxes socials. Hi ha una fascinació exagerada per les xarxes socials i la participació. Estem en una societat que va a la caça i captura de l’intermediari. Les professions amb problemes són les d’intermediació (polítics, periodistes…).

Hem arribat un punt en que la gent prefereix el filtrador que el periodista, a google que al professor i una ONG més que al govern.

No ens adonem que en el fons l’ideal de desintermediació sorgeix del món dels mercats. Es basa en el neoliberalisme que creu que el mercat s’autoregula. I no existeix un mercat que s’autoreguli.

– La societat viu en la utopia que tot està a l’abast i no val res. És la consagració de l’aficionat.

– Un dels eslògans més repetits el 15M pel moviment dels indignats és: “els nostres somnis no caben a les vostres urnes”. Cal preguntar-se si els somnis d’alguns no són els malsons d’uns altres com ha passat diversos cops a la història.

– Una societat madura és quan ha après que la política és sempre decepcionant. La qualitat d’un polític es mesura no pels seus ideals sinó pel que està disposat a acceptar com a segona opció, com a renúncia.

La política és una activitat inseparable del compromís. El compromís i l’acord implica per definició la renúncia i per tant porta a la decepció. La política no es fa per aconseguir el que un vol sinó el que és millor per al conjunt o per l’interès general. Ara hi ha gent que diu que els polítics estan lluny de la gent, per a mi el problema és que estan massa a prop i això els porta a no prendre decisions que són impopulars. Es governa a cop d’enquesta o de titular.

En els darrers anys hi hagut una proliferació de grups d’opinió i de pressió a l’entorn dels partits ( han proliferat els Tea Party que són grups de pressió radicals que no tenen una segona opció). Als entorns dels partits hi ha més fanatisme que als partits mateixos.

–Partit és una gran paraula perquè vol dir que ets una part de la societat i no el tot.

– El món de les xarxes socials permet el contacte d’un amb els homogenis. Sovint crea massa espais homogenis que es retroalimenten. Una visió massa homogènia és l’avantsala del fanatisme. La gent que ens porta la contrària ens protegeix de la nostra pròpia bogeria.

– Ara que ja portem un cert temps a la xarxa comencen a aparèixer balanços crítics de les xarxes socials. Tota innovació tecnològica ha anat acompanyada d’una utopia social. Les xarxes socials porten associada la utopia de la societat plana, de la participació… Perquè hi hagut tant hippies que ha acabat en centres tecnològics (Steve Joobs per exemple)?. Perquè han pensat que el que no van aconseguir amb la política ho podrien aconseguir amb la tecnologia. Karl Marx també creia que la xarxa de ferrocarrils a la Índia acabaria amb les castes…

– Hi ha una ingènua creença que la tecnologia democratitza. Però el ciberutopisme beat no ha entès que és la tècnica, el poder i l’estructura social. S’ha pensat que la tècnica flueix en un espai buit. Però la tècnica sempre es produeix en un context social i aquest en determina el resultat. La informació no flueix en el buit. La tecnologia no té efectes democratitzants, ho fa el cotext en que es produeix. Un exemple el tenim en la frustració d’alguns davant l’ús del twitter a la primavera àrab i el resultats electorals posteriors amb l’increment de grups islamistes.

Un altre tòpic és que les xarxes socials globals van en contra del poder i anul·len les asimetries. Això no és així. D’entrada l’arquitectura d’internet no és això. Internet no elimina les relacions de poder sinó que els transforma. A la xarxa hi ha una jerarquia estructural, una jerarquia econòmica (els grans actors de la xarxa: Google, Apple..) i una jerarquia social (hi ha un cert tipus de persones sobrerepresentats). Hi ha gent que pensa que l’activisme del núvol t’eximeix i és substitutiu del carrer. Actuar en el web no t’eximeix d’actuar al món real. L’organització és fonamental per transformar la societat.

– El fet que internet es basi en la facilitat i la confiança també és el seu punt feble.

‘Les paraules commouen, l’exemple arrossega’ Homer

“Qui lluita, pot perdre; qui no lluita ja ha perdut” Anònim

De llavors ençà, quasi una dècada més tard, les obres per la millora d’aquesta xarxa és absolutament urgent. Algunes de les canonades no compleixen normativa (encara n’hi ha plom o fibrociment) i hi ha pèrdues que acaben resultat elevades en cost per a l’Ajuntament… Per tot això l’Ajuntament socialista actual ha buscat la sortida fàcil (contemplada com a possibilitat al Pla però mai executada). Vendre’s l’aigua a una empresa perquè posi al dia la xarxa a través d’un increment de les taxes al consumidor.

En el passat Ple municipal, l’Alcalde Pere Pladevall i l’equip de govern van aprovar la venda de l’aigua del poble a una empresa privada, una solució que en pobles deficitaris d’aigua és segurament la millor solució però que en un poble com el nostre amb excedent d’aigua pròpia és malvendre un bé que tenim i un perill de sobreexplotació pel sistema hídric que disposem.

La situació a què ens ha abocat l’actual Alcalde ens porta a hipotecar per sempre aquest recurs. A continuació afegeixo un quadre comparatiu que hem publicat a CiU per comparar la situació actual i amb l’aigua privatitzada:

“No aspiris a tenir més, sino a ser millor”

Ja som de campanya electoral de nou. Una campanya que arriba, com va passar a les eleccions catalanes, massa tard. Massa tard perquè ja fa prop de sis mesos que a Espanya hi ha un president i un govern desconcertats i superats pels esdeveniments i una oposició que va adoptar com a táctica electoral el silenci propositiu. Mestrestant l’Estat espanyol ha estat una barca a la deriva enmig d’un temporal, com en el seu moment ho va ser la Catalunya de Montilla.

Quan la mar és plana qualsevol capità por dur una nau, però quan la mar està picada la perícia, experiència i coneixements de qui porta la nau esdevenen la garantia d’arribar a bon port.

Ara que tornem a estar en campanya seria bo recordar-ho, i no només escoltar i veure els discursos buits d’aquells que quan arriben les eleccions tornen a parlar català i a exercir de catalans, a dir aquí, el contrari del que defensen allà. A negar els fruits de la seva gestió, per nefastos resultats que ens hagin portat.
La crisi ens ha delibitat econòmicament, socialment i moralment però ens hauria de desvetllar. Ens hauria de servir per recuperar els valors (el valor de l’esforç, del treball, de la paraula donada), ens hauria de servir per saber veure que per ser un bon capità cal quelcom més que somriures buits de pasta de dents cada quatre anys. Ens hauria de servir per ser més autoexigents i alhora exigents amb els ens quan veien bufar el vent i els núvols negres de la tempesta no van dur la nau a port, ni van avisar la tripulació, ni preparar la nau.
Que sigui una campanya ‘marcada per la crisi’ -com no es cansen de dir els mitjans- no té perquè dolent si vol dir que hem après algunes d’aquestes lliçons.

“Les persones oblidaran el que vas dir i que vas fer però siempre recordaran com les vas fer sentir”

En la passada campanya municipal mentre participava d?un debat electoral a Ona Codinenca el representant socialista va afirmar taxatiu que l?Ajuntament de Sant Feliu no estava endeutat. Que l?únic dèficit era un romanent negatiu de tresoreria de 70.000 ?. Mentre deia això ara sabem que la llum amb que estava funcionant l?emissora, o la que il·luminava els carrers i les instal·lacions municipals l?estàvem devent des del gener de 2010.

I ara, quatre mesos després el Ple de 24 de setembre, el govern municipal socialista demana un préstec ICO per un import de 203.655?88? a un 6?5% TAE per fer front, entre d?altres, a la factura de la llum de tot el 2010 per un import de 163.168?29 ? a Electra Caldense. És a dir, l?Ajuntament ha de demanar préstecs per fer front, ja no a inversions, sinó a una despesa tant corrent com és la llum.

Mentre al mes de maig el govern el govern municipal socialista ens deia que el dèficit era de 70.000 ? no en teníem ni per pagar la llum. I de tornada de vacances al nostre irresponsable Alcalde el criden a capítol al Palau de la Generalitat a una reunió dels 50 Ajuntaments més endeutats de Catalunya per veure com s?ha de fer front a una despesa viva de 3.874.311 ? que acumula l?Ajuntament. Una despesa que representa una ràtio del 79?77 % quan el límit màxim permès és del 75%. Una despesa que en només un mandat de Pere Pladevall ha passat de milió d?Euros de crèdit pendent de fer l?edifici de l?Ajuntament i la Biblioteca als quasi quatre que devem ara.

El gruixut del cas, és que aquesta despesa, tal i com passa amb el darrer crèdit sol·licitat, no es degut a cap inversió sinó al dèficit de funcionament que dia rera dia va generant la mala gestió i la política de pa i circ que tant bons resultats a curt termini ha donat al nostre ?emperador Neró?.

I la situació és més greu si tenim en compte que les poques inversions que ha fet aquests darrers quatre anys: Reforma de Can Buixó, reforma del Centre cívic o el Tanatori; han estat obres finançades en quasi la totalitat pels Fons de desenvolupament local o Llei de Barris que ara han passat millor vida.

Quin futur espera al nostre poble? Doncs fosc!. Ja el 2009 la Diputació de Barcelona va posar en marxa un pla de sanejament que havia de revertir aquesta tendència, però a 2011 els objectius del Pla s?han incomplert flagrantment. I ara ja fa més d?un any que alertem de la perillositat que representa aquest vaixell a la deriva financera en que s?ha convertit la ?casa de tots?.

Un cop més, alertem d?aquesta situació i de la necessitat de no hipotecar més el futur dels nostres fills ja que amb la política del govern municipal socialista tindrem ben aviat el futur ben negre perquè no n?hi haurà ni per pagar la llum!.

Aquests dies arrassa a la xarxa el vídeo del President Pujol –vídeo que trobeu a la part superior del post– que desentrella a l’audiència la cançó del grup Els Catarres –vídeo que trobareu a sota-. La cançó resumeix en un to simpàtic el que és i ha estat Catalunya un país d’acollida, el que els anglosaxons en diuen un melting pot.

Des de l’època dels grecs i romans hem estat un lloc de pas, per aquí, per posició geoestratègica, han passat totes les corrents culturals i la majoria de civilitzacions i això ens ha enriquit i ens ha configurat com a poble. Som un poble d’acollida que hem de mirar el futur però preservant allò que ens identifica com a tals i ens fa diferents a la resta del món. Aquests dies amb la interessada polèmica sobre la llengua, que atempta contra l’eix central d’aquesta identitat que ens fa diferents potser cal recordar que som un país d’acollida i ningú ens en pot donar lliçons d’això.

Jo sóc un Fernández, sóc fruit d’aquesta barreja però escric Fernàndez amb accent obert per identificar que sóc tant català com el primer. Això és el que no entenen a les Espanyes!. Que som al país de la Jenifer!

Fa uns dies al Congrés dels Diputats hem assistit a l’enèssim espectacle de la “parodia nacional”. Una reforma de la Constitució express pactada entre PP i el PSOE. En quasi res es posen d’acord els dos grans partits estatals, ni tan sols en prendre mesures o per fer front a una crisi que està fent estralls i que situa l’Estat Espanyol com al país amb la tassa d’atur més alta de la Unió Europea (per sobre el 20%). Ara bé quan es tracta del model d’estat, de defensar el model centralista i jacobí, la sintonia és total.

Però aquest rodet té en el fons un segon efecte. Hem pogut veure aquesta setmana com la Constitució Espanyola que ha estat la base, l’argument, el pretext per evitar qualsevol canvi de concepció de l’Estat es reforma en ple mes d’agost, improvisadament i no passa res. On són ara aquells que posaven la Constitució com a barrera infranquejable durant el Debat de l’Estatut o les reiterades reformes del model de finançament.

El que ha passat, marca un precedent, la Constitució espanyola es pot tocar i ben tocada. Ja no és un tabú. Es pot tocar pel que calgui i fins i tot es pot tocar a la brava per modificar el déficit de les administracions (una mesura de dubtós efecte per tranquilitzar els mercats del deute), en ple estiu i sense gaires miraments. Que passarà d’aquí uns mesos quan es plantegi el tema del pacte fiscal. Quin pretext tindran ara per establir límits. El de la Constitució ja no val!.

Com va passar, amb la sentència del Tribunal Constitucional amb el nou Estatut. Crec que l’Estat espanyol està actuant amb una gran falta de visió d’Estat (valgui la redundància). Amb la sentència de l’Estatut es va tancar la via autonomista i han abocat Catalunya cap al sobiranisme. Per això el 10 de juliol va sortir tanta gent i tant diferent al carrer. Fa anys ser independentista o sobiranista era percebut com un despropòsit. Ara el despropòsit és pensar que seguir per la via de les reformes estatutàries i d eles passes que marca la Constitució arribis enlloc.

Sense adonar-se PP i PSOE amb la reforma d’estiu de la Constitució han obert una nova caixa de pandora. Aquella línia infranquejable en que s’havia convertit la Constitució ells mateixos l’han esborrat sense consens ni gaire debat, en una setmaneta d’agost, sense que a nivell de carrer s’entengui massa per a què i sense rumiar-ne massa les conseqüències.

Aquest mes de juny he estat a Grècia i Turquia. És un dels viatges que sempre he volgut fer. Crec que la gent que hem tingut la sort de viure al segle de les comunicacions hauríem de veure almenys al llarg de la vida, Roma, Grècia i Egipte, els bressols de la nostra civilització.

L’impressió de Grècia que m’enduc és la de les dues Grecies:

– La primera la Grècia de la plaça Sintagma de davant del Parlament, de les protestes, d’un sentiment antieuropeu i amb un fort pessimisme. Mentrestant l’Acropolis es mira impassible el pas del temps i somriu de veure que petits són els problemes d’ara en comparació amb les guerres, invasions, i conflictes que ella ha viscut. Quan la democràcia, la llibertat d’expressió i els drets humans eren només quimeres.

– La segona la Grècia de les Illes, del Mediterrani, d’un sol i una llum úniques, de les postes de sol en que el sol s’enfosa al mar. La Grècia mitologica amb racons plens d’història, llegendes d’Herois i Déus, la Grècia bressol del que som,, la Grècia mediterrània, aquest mar oblidat que ens ha forgat i que ningú com els grecs van conèixer i explorar.

A 3 dies de les eleccions el nostre Alcalde va protagonitzar un dels darrers episodis de l’esperpent local. A tres dies de les eleccions convoca un Ple on l’ordre del dia oficial és la modificació d’una ordenança.

El motiu real, intentar entrar per tràmit d’urgència un projecte tret de la màgina: els aparcaments al costat del Casal Municipal de la gent gran. Un projecte amb una clara voluntat de condicionar el futur del poble 3 dies abans d’unes eleccions i sabent diverses opcions polítiques duem un projecte radicalment diferent al programa.

Però no es va quedar aquí. Aprofitant a fons la misèria humana el Ple era també un muntatge perquè una persona ressentida es posi al seu servei i contradigui tot allò que ha vingut defensat durant 17 anys. No sé si hi ha precedent d’un ús tant partidista i electoralista d’una institució com és el Ple municipal. Però en tot cas és realment trist que això passi al nostre poble.

Ara que som a punt de les eleccions tenim l’oportunitat de canviar aquestes coses.

– Podem ser un poble on és facin les coses bé. Els Plens quan toquen, els projectes consensuats, el personal de l’Ajuntament motivat i no atemorit i sabent que volem ser quan siguem grans.

– On tots els grups polítics del govern i de l’oposició tinguin el respecte institucional que mereixen per ser legítims representants del poble.

– Podem tenir un Alcalde que funcioni sense aprofitar els serrells i els plecs de les Lleis intentar moure-s’hi al marge.

– Podem tenir un alcalde que no ens expliqui sopars duros dient que l’Ajuntament només té un dèficit de 90.000 € el 2010, quan el 2008 ja tenia un romament negatiu de tresoreia de 536.000€, i el 2009 de 750.000 €.

– Podem tenir un Ajuntament que el personal sigui el que toqui i on hi hagi un concurs públic per escollir el personal.

– Podem tenir un Ajuntament on la interventora no hagi de fer informes negatius a les liquidacions i pressupostos municipals com ha passat TOTA la legislatura.

– Podem tenir un Ajuntament que ens digui la veritat de la situació econòmica i de la Llei de Barris. Si tenim 5.333.000 d’Euros però l’Ajuntament n’ha de posar el 50%.

– Que els números de l’Ajuntament a més de ser públics estiguin aprovats positivament per la secretaria interventora.

– Podem tenir un equip de govern on els regidors facin de regidors i no de bufons que repeteixen consignes per guanyar punts.

– Podem tenir un equip de govern preparat i un Alcalde que no faci riure quan surt a representar-nos.

– Podem tenir un Ajuntament on sàpiguem que cobra l’Alcalde i que costa una Festa Major. Un Alcalde que no cobri per dietes per estalviar-se l’IRPF i la Seguretat Social.

– Podem tenir un Alcalde que no faci de l’Ajuntament la seva casa particular i la seva feina vitalícia. Sinó que vingui a aportar-hi lo millor d’ell mateix.

– Podem tenir un equip de govern que vingui a donar i no a veure que espera rebre’n.

– Podem tenir un poble endreçat com molts pobles del nostre entorn.

– Podem tenir un poble que no estigui ple de pedaços.

– Podem recuperar la confiança en que podem fer les coses ben fetes.

Podem canviar-ho. No només podem canviar-ho sinó que hem de fer-ho si volem fer un Sant Feliu millor. Si volem fer quelcom més que seguir existint.

El dia 22 tu tens la paraula.