El bloc d'en Roc Fernàndez

Aquest mes de juny he estat a Grècia i Turquia. És un dels viatges que sempre he volgut fer. Crec que la gent que hem tingut la sort de viure al segle de les comunicacions hauríem de veure almenys al llarg de la vida, Roma, Grècia i Egipte, els bressols de la nostra civilització.

L’impressió de Grècia que m’enduc és la de les dues Grecies:

– La primera la Grècia de la plaça Sintagma de davant del Parlament, de les protestes, d’un sentiment antieuropeu i amb un fort pessimisme. Mentrestant l’Acropolis es mira impassible el pas del temps i somriu de veure que petits són els problemes d’ara en comparació amb les guerres, invasions, i conflictes que ella ha viscut. Quan la democràcia, la llibertat d’expressió i els drets humans eren només quimeres.

– La segona la Grècia de les Illes, del Mediterrani, d’un sol i una llum úniques, de les postes de sol en que el sol s’enfosa al mar. La Grècia mitologica amb racons plens d’història, llegendes d’Herois i Déus, la Grècia bressol del que som,, la Grècia mediterrània, aquest mar oblidat que ens ha forgat i que ningú com els grecs van conèixer i explorar.

La setmana del 7 al 13 de desembre vaig ser a New York. Una ciutat que tot i ser el segon cop que hi era em va tornar a sorprendre. Aquest cop a més tenia l’al·licient de la proximitat de Nadal. Mentre aquí alguns s’entesten en obrir debats sobre si el Nadal és laic o religiós, sobre si cal substituir el pessebre pel paissatge d’hivern i l’arbre de Nadal per un “mamotreto ecopijo a pedals” a la ciutat més universal és deixen endur per una decoració exquisida de Nadal que ho envaeix tot. Allà la cursa és per veure qui fa l’aparador més espectacular (com el dels magatzems Macy’s) i la decoració de Nadal més atractiva (Rockefeller Center), evidentment per atreure clients. Però si a la ciutat més universal, amb gent de més procedències i religions no s’estan de romanços em pregunto: Que estem fent?.

A banda de la immensitat de la ciutat (amb cinc barris cadascun d’ells
és o menys de la mida de Barcelona), els edificis (Empire State -la imatge de sobre és des de dalt de l’Empire- el Flatiron Building conegut com la planxa o el Chrysler Building), el ponts (Pont de Booklin) o els espais com el Central Park o Times Square. Pots veure més imatges aquí.

Em va impressionar la xarxa de transport públic. New York té 1300 Km de vies de metro que estan obertes les 24 hores del dia i a un preu similar al de Barcelona. Per cert, és l’únic lloc on he pujat a un transport públic gratuït del tot!. El Ferry de Staten Island… i crec que això a la capital del capitalisme hauria de fer reflexionar a més d’un. Vaig preguntar el perquè?. Resposta és una via de conexió bàsica entre un dels barris de la ciutat!.

També em va agradar la
transformació de barris com Harlem o el carrer 42, no fa gaires anys
absolutaments degradats, transformats ara en nous espais guanyats per
la ciutat. Fins i tot l’antic carrer 42 -abans centre de la
prostitució- li han canviat la placa per New 42 i el carrer és un
espai més de la gran poma. 

Tot això segurament s’ha fet a base d’una sòlida presència policial iniciada amb Guliani i seguida per Bloomberg. Hi
havia policia arreu i diferents cossos especialitzats (trànsit…)
que podies veure a qualsevol cantonada de la ciutat. També baig tenir
l’ocasió de visitar una comissaria al Bronx on em van explicar que a
més d’especialitzar els cossos intentaven que els agents d’una zona
fossin de la mateixa raça que la zona que patrullaven. Del Bronx és la imatge del grafitti de sota que fa referència a la guerra
de l’Iraq.

Finalment, aquest cop vaig poder passejar per botigues!. Em va impressionar l’orientació del producte cap a servei dels comerços. Des de la botiga Apple de la 5a Avinguda o del SOHO on pots provar els producte si hi ha “monitors” que t’ensenyen trucs i un escenari per fer demos, fins a les tendes Jean & Deluca de comestibles amb productes d’arreu el món, fins a la tenda de nines American Girl on pots comprar una nina amb les teves característiques físiques, amb roba igual per a tu que per la nina i amb una perruqueria on et petinen a la nina com vols. Però aquesta orientació a la fidelització del client i la construcció de marca es notava en qualsevol racó.

New York també és un lloc on la convivència hi és en estat pur. Agafes un taxi i és un Indi, passejes per la 5a i et trobes un jueu ortodox amb vestit tradicional, gent de color, xinessos, hispans… però tots amb una característica: tots se senten, no sé si americans, però de New York segur!.

El Far de Sant Sebastià deu ser una de les construccions més a l’Est de la península ibèrica, situat damunt del cap que es forma a la Punta del Pinell. Una punta rocosa d’un roig intens que detalla al mar enmig del verd intens dels pins. Davant d’aquest Far i ens aquestes aigües van passar els navegants de tots els pobles que han dominat el Mediterarri. El Far fou construït en el regnat d’Isabel II i el seu radi de llum deu ser un dels més potents de la península ja que arriba sobre unes 40 milles i serveix de guia a tots els vaixells de la península que naveguen cap a Europa.

Aquí sota el radi de Sant Sebastià s’hi troba una de les zones més boniques i més autènticament mediterrànies. Les cales més boniques: El Crit, El Golfet, Cala Corbs, Cala Estreta, Cala pedrosa. Els poblets blancs que han quedat arraserats de l’especulació i depredació salvatge que sovint ha afectat les nostres costes: Calella, Tamariu, Sa Tuna. I l’empordanet, un paisatge civilitzat, amable, on la mà de l’home i la natura conviuen amb harmonia. Amb el contrast del cultius de secà i el bosc de pins pinyoners, entre turons de colors terrosos i el mar de fons. Una Toscana amb Mar i amb una costa úniques.

M’encanta estiuejar en aquest espai, un espai petit, nostre, mediterrani, que combina en part el que som tradició i modernitat. Un espai que ha sabut compaginar el turisme amb elements culturals postres molt potents: des de la gastronomia, a l’Havanera. Un espai que ens recorda en nostre oblidat orígen mediterrani, amb les influències de tots els pobles que s’hi han mogut: grecs, romans, íbers… I també un espai que desprèn catalanitat, des dels textos d’en Pla descrivint aquestes terres amb una riquesa lèxica brutal, fins a escenaris de les gestes dels almogàvers com les Illes Formigues on Roger de Llúria fa vèncer l’any 1285 la flota francesa.

Nota afegida: Aquest estiu he comprat i llegit el llibre Costa Brava de Josep Pla [web i wiki] Segurament el culpable d’aquest post. Us el recomano llegir-lo i fer alguna excursió per veure que ha variat i que s’ha mantingut del paisatge que descriu Pla.

Tornant de Henningsvaer a les Illes Lofoten, embarquem direcció a Trondheim on abarem el viatge. Hauran estat uns 2000 Km de costa. Ens quedava una excursió amb barca a visitar uns Fiords per sota el Cercle Polar Àrtic. Un cop atravessat el Cercle Polar els dies es normalitzen i ja es fa fosc de nit.

L’excusió la fem embarcant a alta mar en una vaixell més petit que ens durà a atrevssar el cercle polar i la cascada de Nat Good Nona. La casacada de la mare de la nit que es troba en el fiord de Moor. Una mica més avall de la ciutat de Bodo.

Pel camí i dis el Fiord de Moor ens trobem un grup de foques i lleons marins que busquen peix i la traquilitat de les aigües el Fiord. Ens apropem al final del Fiord on hi ha una immensa glacera que desemboca al Fiord. Les aigües de la glacera que cauen per aquesta cascada porten centenars d’anys congelades sota el glaciar. Estem sota aigua centenària que recupera la seva llibertat després de segles d’hivernació. Espectacular!

Desembarcament a la tarda del 2 de maig Svolvaer per visitar les Illes Lofoten.

Segurament és el conjunt d’Illes més impressionant del viatge. Uns paisatges brtutals que combinen l’altra muntanya amb el mar.
A Henningsvaer. Visitem el port i un assecadors de bacalla. Casetes de colors i vaixells bacallaners.

Els mateixos noruegs consideren les Lofoten el mes bonic del seu país.

Les Illes Lofoten és el paradís dels pescadors de tonyina i dels escaladors. En aquesta època de l’any que comença a ser clar tota la nit es pot anar a la muntanya en plena matinada!.

En quinze dies a Noruega hi haurà el fenòmen del sol de mitja nit. A les Lofoten veure’l és un privilegi.

L’endemà el 2 de maig vam visitar les Illes Vesteralen. Es tracta d’un conjunt d’Illes davant la costa noruega, desembarquem a Hastatir, on visitem l’església l’esglesia de Trondenes. L’esglesia de pedra
mes al nord del món. Una barreja entre fortalesa, romànic i gòtic a lo bèstia. Realment no sabem el patrimoni arquitèctonic que tenim aquí!.

Després de visitar les Illes Vesteralen anem a embarcar a Sortland. Entremig i de baixada cap a les Illes Lofoten visitem el Fiord del Troll amb el vaixell. Un Fiord de pocs metres d’amplada amb unes parets de pedra a banda i banda. L’entrada es de pocs metres d’amplada a l’entrada. Te 2’6 km de llargada i
una paret de 1000 m Espectacular!.

Al vespre tornat de l’excursió al Cap Nord vaig poder provar la carn de ren. La carn de ren era vermella i gelatinosa. A banda del salmó que el posen arreu, també vaig provar la carn de balena un altre vespre. A nivell gastronòmic els nòrdics cuinen amb moltes de salses i mantegues. També vaig provar el brown cheese que és llet amb sucre reduida fins que esdevé una espècie de formatge marró.

Pel que fa al sentiment nacional aquest és molt fort. És molt habitual veure les casestes amb el màstil i la badera noruega. De fet Noruega és un país jove, si bé va ser independent a l’edat mitja, va estar sota domini danès prop de 400 anys i més tard, passades les guerres napoleòniques sota domni suec fins que el 1905 es va independitzar.

De fet el noreuc és un danès evolucionat, és el bookmal -llengua dels llibres-, i un 15% de la població parla el New Norsk que és una llengua que van crear a partir de les diferents variants que es parlaven en els diferents Fiords. De fet els fiords marcaven molt un zona de l’altre fins i tot en l’àmbit lingüístic.

El dijous 1 de maig vam sortir a les 5 de la matinada del vaixell per anar al Cap Nord. El Cap Nord és el punt més al Nord del continent europeu es troba a 400Km per sobre del Cercle polar àrtic i a 71 Graus-10′-21”. Vam passar pel poblet de Gesbord on a les afores hi havia un petit campament Sami -Lapons- amb rens i una tenda típica.

Al cap Nord a banda d’haver-hi el penyasegat d’uns 400 metres d’alçada, també hi havia unes instal·lacions turístiques i més abans d’arribar-hi un radar de l’OTAN. En l’època d ela Guerra Freda aquest era un punt estratègic molt important per controlar el moviment de vaixells.

Aquests dies no he escrit perquè he estat de viatge a Noruega. De fet els que heu volgut m’heu pogut seguir pel twitter que era l’únic mitjà que he pogut emprar.

Vam començar el viatge el dimecres 30 d’abril. El vol que vam agafar no va poder aterrar a Kirkeness per falta de visibilitat fins a mig matí. L’avió es va haver de desviar a Romanievi (Findlàndia). Al cap d’unes hores ho va tornar a provar i finalment va poder arribar a Kirkeness.

Kirkeness és el darrer poble norueg abans de la frontera Russa. De fet Rússia és només a 15 Km. Un punt calent durant la guerra freda ja que era l’única frontera que l’OTAN tenia directament amb l’antiga URSS.

A Kirkeness va pendre el vaixell Finmarken de la companyia Hurtigruten que havia de dur 2000 Km avall fins a Trondheim.

Arribada a l’Estany Negre a 2350 metres d’alçada. Al fons el Refugi que està enmmig d’una península dins el llac. Avui el llac era del tot glaçat i hi feia un vent i aiguaneu.

Sort que en arribar al Refugi Josep M. Blanc ens esperava una llar de foc i vam poder pendre l’entrepà al costat.

Avui hem anat d’excursió a l’Estany Negre que es troba dins el Parc d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Vam Anar amb un 4×4 que ens ha permès apropar-nos fins on ha estat posible. Era el primer cop que anava en un 4×4 per una pista forestal amb tant de pendent. Vam atravessar un bosc on fins i tot ens hem creuat un família de porcs senglars. A les 11 del matí hem arribat a la central de lladres on hem deixat el cotxe. Des d’allà a l’Estany Negre posava en un cartell que hi havia dues hores a peu. Hem enfilat amunt fins que hem deixat la cara des d’on veiem la Pica d’Estats, el Monteixo i els Pics de Noris fronterers amb Andorra tots nevats. A l’altre cara mentre baixavem cap als llacs de Trescuro podiem veure damunt nostre la Pala d’Ereixe i el Pic de Mainera. Tots ben nevats.

Estany Negre, el nostre destí es troba a la falda d’aquesta pala. A mesura que hem començat l’ascens hem començat a trobar neu i glaç que ens obligava a alentir la marxa. El camí era ple de gel i no duiem gampons. Al final cap les dues del migdia arribavem al refugi de Josep M. Blanc. Menjar l’entrepà al costat d’una llar de foc encesa a 2.350 metres d’alçada i mentre començava a nevar a fora ha estat esplèndid. Llàstima que ens quedava tornar a passar fred per arribar a cotxe i el descens amb el glaç ens va obligar a fer alguna caiguda.

Al final veure la posta de sol sobre el Moteixo i el Montaut (el pic que us poso a la foto) va valdre la pena.

Ahir a la tarda ben dinat vam pujar a les bordes d’Isil amb el David Gràcia. El David porta uns mesos vivint i treballant al Pallars i es coneix força bé aquestes terres. Des de les bordes vam poder veure el Montroig mentre començava fosquejar i com els pics blacs de neu es tornaven rosats amb els darrers raigos de sol.

Les bordes són construccions d’estiu, cases que no tenien xemeneia, d’aquí bé el nom de casa borda. Aquestes cases s’empraven a l’estiu en època de sega i quan calia pujar el bestiar dalt del cim per trobar pastures més més fresques. Un cop acabat l’estiu la gent tornava al poble que és a la vall.

Ja al vespre vam pujar pel port de la Bonaigua fins a Vielha o vam sopar en un restaurant de cuina aranesa.

Diumenge vam anar d’excursió a la muntanya de Sant Sadurní, vaja al costat de casa, però pels que no l’heu fet us la recomano. Hi ha dos itineraris un de més suau (el camí dels feliuans) i l’altre més abrupte (el salt de la guineu).

Nosaltres diumenge vam pujar pel camí dels feliuans, va ser una pujada tranquil·la amb un dia esplèndid. El bosc el vaig trobar preocupantment sec i pel gorg de baix no baixa gens d’aigua. Mala senyal a mes de novembre.

Un cop a dalt la vista esplèndida, llàstima d’una mica de boirina que no ens deixava veure més enllà del pla del Vallès, però la Mola, el Montcau, el Puig de la Creu, el Farell, Gallifa a la dreta i Sant Feliu a l’esquerra valen la pena. Vam esmorçar a dalt mentre a Sant Feliu se sentien les campanes de l’angelus. Tot plegat agradable.

A dalt vam coincidir amb uns ciclistes i una parella que veina a veure l’ermita que hi ha al cim. Al didell de sobre una de les portes de l’ermita hi posa "Pera Sobregrau, any 1714". Quin any més fatídic!.

Vam ser a Pisa el dimarts 7 d’agost. Pisa com a ciutat pel meu gust no té gaire cosa, però el conjunt monumental de la catedral, el baptsiteri i la famosa torre inclinada és una passada.

De fet una cosa que fa reflexionar en general sobre la Toscana és la quantitat de monuments impressionants que hi ha que demostra la riquesa de lazona sobretot durant el renaixement. Riquesa no només econòmica si no també intel·lectual i artística. En els pocs quilometres que hi ha entre el triangle que formen Pisa, Florència i Siena s’hi han mogut genis com Miquel Àngel, Leonardo da Vinci, Galileu, Donatello i fins i tot Maquiavel que era florentí.

Siena i Florència eren les dues ciutats rivals, però si hagués de triar entre una i l’altre sens dubte em quedo amb Siena. És més petita i menys famosa que Florència, però és una ciutat mitja amb preciosa o es respira història per totes bandes.

D’entrada la Catedral de Siena, per mi és de les millors del món, en ella hi ha treballat des d’un jove Miquel Àngel, fins als millors artistes de renaixement i això es nota.

Siena es divideix en barris i parròquies i cada barri parròquia té un símbol i un equip que es disputen en una cursa de cavalls a peu a la Festa del Palio (era el 16 d’agost però vam poder veure tots els praparatius previs) que es realitza a la Piazza dell Campo. Aquest símbol de l’equip i del barri (per exemple el Grup de la Lupa) es troba en tot el mobiliari urbà d’aquell barri, com per exemple en els fanals.