El bloc d'en Roc Fernàndez

El passat 9 de març a Caldes es commemorava el Tricentenari de l?assalt a la població per part de les tropes borbòniques. Fou el 14 de gener de 1714 quan les tropes borbòniques va assaltar la població obrint una ?bretxa? que encara avui és un carrer. Justament una de les activitats que es van organitzar en aquesta commemoració va ser posar una placa que recorda el fets al lloc mateix on van passar i una exposició al Museu Thermàlia que explica i posa en context aquells fets i que us recomano.

És bonic veure com la celebració del Tricentenari està servint per recuperar la memòria, sovint oblidada, de noms que han perdurat en el temps però que havien perdut el significat que tenien. Un cas és el d?aquest carrer de Caldes que la gent del lloc coneixia com a bretxa però que s?havia perdut la significació.

De fet a tots els nostres pobles gratant una mica trobes algun fet relacionat amb els fets de 1714. A Sant Feliu per exemple, el 16 d?abril de 1714 ?d?aquí pocs dies en farà 300 anys- s?hi esdevení un fet de guerra entre les tropes catalanes del General Amill i les del comandant borbònic Diego González que tenia base a Granollers. Esperem que l?Ajuntament de Sant Feliu sigui prou àgil per recordar aquesta efemèride i si més no per fer alguna activitat a l?entorn del Tricentenari com ha sabut fer Caldes.

Però els dos fets de Caldes i Sant Feliu, tenen un fil comú que lliga amb l?actualitat. Els fets de Caldes i Sant Feliu del 1714 neixen amb motiu de l?oposició de la majoria de pobles del Vallès a pagar nous tributs imposats pel comandant González per sufragar les despeses provocades per la guerra i el setge a Barcelona (pagavem la nostra pròpia repressió). L?actual augment de l?independentisme dels darrers anys també es deu a la desigualtat en el tracte, a la negativa a arribar al Pacte fiscal mentre per contra hem anat veient la proliferació d?infraestructures innecessàries arreu de l?estat, sovint sufragades amb diners que surten de Catalunya (pagem la nostra pèrdua de competitivitat).

El 1714 els diners que es recaptaven servien per reprimir els catalans i sufragar les aventures imperialistes de la nova dinastia borbònica, ara els diners que han sortit de Catalunya sovint han servir per sufragar les aventures urbanístiques, els aeroports i TGV innecessaris que han florit a tot l?estat. Mentre hi hagut bonança aquest espoli tot i ser conegut i estar comptabilitzat no ?revoltava? tant les consciències però quan entrem en crisi i els diners es fan més necessaris que mai, l?espoli encara es fa més palpable.

La bretxa d?ara que ens volen obrir no és física, com la de Caldes, però és una bretxa igual. La proliferació de càlculs sobre les balances fiscals pretén justament el mateix que el 1714. Obrir una bretxa confonent els fets, creant una cortina de fum sobre les dades amb economistes que no hem sentit nomenar mai i amb el President d?Extremadura (la comunitat més subsidiada) dient que som nosaltres els subsidiats. Enlloc de mirar d?equilibrar, de trobar solucions al desequilibri, de convèncer que quedar-se ens afavoriria actuen igual que fa 300 anys, negant l?evidència, obrint bretxes i sense cap concessió a la raó.

La història ens ensenya de nou,  si en 300 anys no han après a estar junts, a compendre?ns, a seduir-nos amb arguments, a respectar-nos com el que som,  llavors és millor fer cadascú la seva.

Dijous passat vaig assistir a la Social Media Week, a una Jornada sobre Internet i les eines de social media en la comunicació científica. A l’acte intervenien diefrents ponents des de diferents punts de vista:

– Gabriela Bolognese. Dtora Contiguts a Yahoo
– Javier Casares [web]. Especialista en posicionament web
– Oulai Benmeziane. Director de WebCongress
– Jordi Villà Freixa, Dierctor Escola Politèctina UVic
– Mark Frankel. Director Social News a la BBC.

A cotinuació us deixo amb els apunts del que vaig poder entendre ordenat en tres blocs: continguts, posicionament i arquitectura i tendències dels usuaris. Espero que us sigui d’utilitat: 

Sobre els continguts a Internet

Què és un contingut amb èxit?. Actualment són els continguts de sexe i “cotilleo”.

Què és un contingut de qualitat? -> el que resolt un problema a l’usuari. Podem buscar continguts que despertin interès a la gent. Per exemple, Yahoo aposta per la ciència com element de qualitat i d’interès.

Els continguts han de ser virals i que puguin ser fàcilment propagats per els xarxes socials. Per això han de complir uns requisits:

–          Ser últils, clras i atractius: Que sigui una resposta a una necessitat. Una manera se conèixer necessitats és detectar preguntes que siguin tendència en cercadors. Cal escriure titulars atractius que captin l’atenció i s’entenguin.

–          Promoure sense forçar: No spam ni astroturfing -> cal preservar la reputació

–          Dominar les fonts de referència primàries

–          Conversar amb transparència: política clara d’interacció i respectar-la. Reaccionar positivament a les crítiques.

Avui és tant important el contingut com el contenidor (importància d ela tecnologia i disseny amb que es fan les coses, “sense masses additius”). Un exemple, l’slider de Yahoo és un algoritme que va rotant notícies en funció del més visitat i dels gustos de l’usuari a partir de l’experiència de navegació i les seves cerques.

El futur es veure com resolem contingut i mobilitat

Sobre posicionament a cercadors

El SEO no existeix com a tal, el SEO tradicional ha mort. Els darrers algoritmes de Google van enfocats  ala qualitat dels continguts i al llenguatge natural. Ja no hi ha prou8 amb posar metadades, i etiquetes per posicionar un contingut. Cal que el contingut sigui de qualitat, propi…

L’objectiu dels cercadors dels propers anys és la personalització dels resultats de la cerca.

És necessari cada cop més separar el contingut per nivells (sempre millor crear subdominis que carpetes).

Secret per un bon SEO: Fer les coses bé.

–          Bona infraestructura (hosting)

–          Bona arquitectura de la informació

–          Bons continguts

–          Un disseny senzill i clar. Les 50 columnes i 50 notícies és fatal. El millor per un cercador és un web pla amb textos!. Experiència d’usuari (és navega bé?). Cal relaxar el disseny: Colors freds i suaus que transmetin tranquil·litat a l’suari (blaus, verds, grisos.. fons blancs) 

–          Classtering: classificar i recategoritzar els continguts

Cal fer que les màquines ens entenguin. Emprar sempre html 5.0. Cal fer webs per les 2 darreres versions de navegadors (la resta que s’espavilin). Html 5.0 permet molts tipus de formats que la gent no veu però les màquines sí. Es pot expandir el codi!.

Cal mantenir SEMPRE actualitzat el lloc web i publicar amb certa freqüència i cal facilitar la compartició en xarxes socials

Sobre l’usuari

Cal ser actius a Internet per captar usuaris. Anem cap al contextual commerce, compra en funció del moment que té la persona.

L’usuari és molt infidel per això cada cop és més important donar valor als continguts, arquitectura de la informació i usabilitat.

Cal fer marketing digital. Fórmula: SEO + xarxes socials + disseny

És important convertir els fans, amics i seguidors en visites.

El fallo número 1 en usabilitat són els formularis (cal fer-ho senzill). Els processos (sobretot el de compra) ha de ser intel·ligent i amb pocs clics.

Impera el calm compunting-> fer la vida fàcil a l’usuari. El lema seria: Has de fer webs per tontos. 

Aquest mes de febrer a Caldes i el proper mes de març a Sant Feliu de Codines, Òmnium Cultural del Vallès Nord – Cingles del Bertí està fent una exposició i un cicle de xerrades sobre la Retirada republicana del febrer de 1939.

La caiguda de Barcelona el 26 de gener de 1939 després de perdre la batalla de l’Ebre provoca la fugida precipitada de desenes de milers de persones que passen pels punts fronterers de el Portús, Cervera i la Guingueta d’Ix, així com els colls d’Ares i de Pregon.

L’exposició són un recull de fotos inèdites fetes en molts casos pels propis protagonistes, persones que es van veure abocades al drama humà de deixar el seu país, la seva casa, part de la família i amics i fer centenars de quilometres a peu per buscar un futur incert. Sovint aquest drama humà, ara només el veiem ara per la televisió en països llunyans i no tant llunyans però som aliens a la seva realitat. Però la tragèdia d’una guerra, de la derrota, de l’exili no fa pas tants anys que es va viure per part dels nostres avis o pares.

Crec que en parlem poc, i mirem poc el passat. Del passat podem aprendre erros per no repetir-los en el futur. Em preocupa sovint la banalització que la nostra societat actual fa d’alguns períodes de la nostra història recent.

Ara mateix, podem veure alguns adjectius de la caverna mesetària que vinculen el procés sobiranista al nazisme. I justament ho fan alguns dels decendents ideològics directes dels vencedors de la guerra civil amb l’ajut directe del feixisme italià i del nazisme alemany.

O quan fan apologia de l’odi al fet català. Estem tant acostumats que no veiem la gravetat. Ens imaginem per un moment que passaria si el que es diu dels catalans és fes parlant dels jueus o de la gent de color?. Provablement l’escàndol seria majúscul i amb conseqüències penals.

No hem de caure en la trivialització del feixisme i del nazisme, ni tampoc en la retòrica d’alguns moviments que es presenten com a nous però que són el pur populisme sense fonament que l’única avantatja que tenen és que van despullats sense la motxilla de les conviccions ideològiques, el pes del coneixement i dels arguments sòlids i la rigidesa del llenguatge correcte i no ofensiu. Reivindico el “políticament correcte” tant sovint denostat, la correcció política evita patiments i odis i repetir el errors del passat que podem veure reflectits en aquesta exposició d’Òmnium.

El famós discurs de Marc Antoni de William Shakespeare hi ha una frase lapidària que diu “el mal que fan els homes els sobreviu, el bé s’enterra amb els seus ossos”. Aquesta frase descriu perfectament una de les majors amenaces que té l’home i especialment un gestor públic.

A Sant Feliu això és veu a simple cop d’ull. Des de fa mesos, anys, per pur electoralisme i caciquisme l’actual equip de govern ha permès, tolerat i fomentat una absoluta manca de respecte a les normes de circulació. Vehicles sobre les voreres a totes a les principals vies del poble, i no pas per anar a fer un encàrrec, sinó per anar a fer la copa o per deixar-lo tota la jornada. Fins i tot, darrerament alguns ja es permeten estacionar a banda i banda de la Travessia o la Quintana.

Tot això amb permissivitat total d’una policia local que ha esdevingut un dels serveis municipals més cars i alhora més absolutament inútils i ineficients. I no pas per culpa d’ells sinó perquè l’Alcalde i l’equip de Govern s’atorguen la potestat de demanar-los que no facin respectar les normes de circulació vigents.

Alguns que llegeixin l’article pensaran que va bé i que quin mal hi fa. Però les normes de circulació existeixen per garantir i facilitar la vida, en especial als més febles. Sant Feliu s’ha fet hostil i impracticable per la gent gran, pels nens que van a les escoles i per passejar-hi tranquil·lament.

L’equip de govern ha regalat el poble al cotxe. De res serveix pintar rutes escolars “segures”, l’adjectiu segures veient les voreres del poble fa riure. Cap pare o mare deixaria anar el seu fill a l’escola en un poble on no es respecta l’espai per a vianants. Això per no parlar de la gent amb algun tipus de discapacitat o simplement que li costi caminar, o els pares amb cotxets amb nadons. El que ha perpetrat el govern municipal i l’Alcalde (que és el primer que aparca on vol donant mal exemple) és un atemptat contra el feble: els nens, la gent gran i els persones amb dificultats.

Segur que és impopular, desagraït i políticament incorrecte davant dels molts que fan ús d’aquesta permissivitat, però cal dir-ho: les voreres són pels vianants, el poble és per les persones. I cal recuperar el poble per a la gent, per a poder-hi passejar, per anar a comprar, per gaudir-lo.

Peu de foto: La imatge que il·lustra aquest post és del passat 2 maig de 2013 el dia que es presentaven els itineraris segurs per anar a les escoles a peu. De traca!

NOTA: Aquest article forma part de la meva col·laboració mensual amb el mitjà digital NacióGranorllers.cat 

A les municipals des de CiU vam presentar el projecte de fer un viver d?empreses i aparcaments a Can Comas. Doncs bé, dos anys després resulta que venen allà on érem, però després de gastar els pocs  diners que ens queden en projectes irrealitzables, perdre el temps i haver-nos dit de tot per una proposta que ara es fan seva. Endavant ja regalem la patent!  però que facin alguna cosa que superi l?urbanisme de Pepe Botella i Otilio movent panots de les voreres.

Som un poble acostumat a voler i doler. Això és el que està passant ara amb  alguns partits i persones a l’entorn del debat sobre el Dret a decidir. Els mateixos que fa uns anys tractàvem a la gent que ens consideràvem independentistes com a nens petits ara corren esverats a buscar noms, conceptes, fórmules substitutius. En alguns sectors hi ha un ambient com el d’un formiguer quan algú el trepitja –de fet ens l’estan-. Les formigues perden l’ordre i deixen de fer la seva tasca i de perseguir el seu objectiu, caminen desorientades buscant el nord.

Algunes formigues esverades com van no s’adonen sovint del ridícul d’algunes de les propostes que fan. No pots parlar de federalisme sense que l’altra banda et vulgui escoltar, com no pots parlar d’obrir diàleg mentre et van estomacant de valent. Aquestes conductes l’única cosa que provoquen és que a l’altra banda, on tenen el missatge és clar i nítid i on només hi cap la derrota, es freguin les mans.

Si ens ho mirem objectivament, els missatges traduïts en accions que arriben de Madrid són ben clars. Només  estan disposats a acceptar la claudicació. Els pressuposts de l’Estat són una mostra amb un indecent 9’6% de la inversió total de les CCAA (quan pel nostre PIB hauria de ser sobre un 18% o per la població un 16%), i amb una reducció del 25% respecte l’any 2013. No és prou senyal?. A més són uns pressupostos que atempten contra tota lògica econòmica i tècnica, el lògic ara era invertit en les regions i sectors que et poden treure de la crisi al conjunt. Doncs ni així, com a la faula del Rei Heròdes abans mato la criatura que se la quedi l’altra.

No és prou senyal la Llei Wert que és un atac directe i sistemàtic a la llengua com mai des de franquisme?. Un atac a la llengua que no que no s’acaba a Catalunya sinó que té com a objectiu esborrar el català de l’escola arreu. Això són les mostres de diàleg que algunes formiguetes de statu quo veuen?.

No cal perdre el temps inventant conceptes que només apareixen quan Catalunya fa un pas decidit endavant: Tercera via, Federalisme o Confederal. No cal perquè el drama de qualsevol d’aquestes vies mortes implica una voluntat per l’altra part que no hi és. L’Espanya del PP i del PSOE des de l’any 1996 ha decidit que cal posar la marxa enrere. Acabar amb l’experiment de l’Espanya de les autonomies i de la descentralització. Mentre aquí seguim debatent conceptes absurds i proferint cants de sirena, allà ja fa temps que estan en una sola idea la derrota, la claudicació i el que s’han cregut aquests.   

Per tant, deixem de preocupar-nos en buscar conceptes estèrils i concentrem-nos en saltar aquest mur anomenat Espanya. 

NOTA: Aquest article forma part de la meva col·laboració mensual al Nació Granollers

Una mostra més és Sant Feliu de Codines on després de la negativa de l’Alcalde de posar l’estelada, un seguit d’entitats del poble (Òmnium Vallès Nord – Cingles de Bertí, Assemblea Nacional Catalana, CiU, ERC; Solidaritat Catalana; el Centre Excursionista de Sant Feliu, Esbart Codinenc, Endavant Sant Feliu, Amics de l’Art de Sant Feliu i el Gremi de Sant Antoni Abat) han posat en marxa una iniciativa per fer-ho per la via de la subscripció popular. La campanya que porta per nom Plantem l’estelada a Sant Feliu de Codines feta en ple agost i amb molta gent de vacances està sent un èxit. La campanya ja gaudeix del 90% de la recaptació on-line a banda dels bons que s’han fet. L’èxit de la mesura ha dut a l’Ajuntament a rebatejar a corre cuita una plaça amb el nom d’herois del 1714 i posar-ne una senyera. Una iniciativa que hagués estat bona si no tingués com a rera fons l’intent de mitigar l’efecte de la campanya plantem l’estelada i l’oposició de l’alcalde a fer onejar una estelada al municipi.

Però aquest fet mateix demostra en sí la importància del moment que vivim i que obliga a tothom a reaccionar. A Sant Feliu un Alcalde que fa un temps anava d’internacionalista, de no nacionalista i anticlerical, es veu en l’obligació de rebatejar una plaça en el dia del Patró de Sant Feliu (1 d’agost) amb el nom de 1714. Benvinguts els canvis encara que siguin per la força imparable de la gent!.

NOTA: Aquest article també el trobarà a NacióGranollers.cat

El secretari general de la Presidència, Jordi Vilajoana va presidir el sopar d’estiu de l’agrupació de CDC d’ahir en que van participar una vintena de militants.

Previ al sopar Vilajoana vam visitar la col·lecció de cotxes dels germans Vilanova (GEVICAR) on va poder veure la qualitat dels vehicles que els germans Vilanova han anat cuidant i mimant des de fa anys amb peces que van des del 1904 fins a l’actualitat. En Salvador Vilanova ens va explicar cada un dels detalls de les joies de quatre rodes que han anat emmgatzemant.

A continuació, vam visitar el Casal Cultural Codinenc i el Museu del rellotge. El President del Casal i alguns membres de junta van explicar a Vilajoana el sentit de la Fira del rellotge en un poble amb dos campanars, i on el 1796 es va construir la torre del Rellotge amb una maquinària del moianès que encara avui senyala el pas del temps. 

Finalment Vilajoana, va conversar amb els diferents militants de CDC sobre els mitjans de comunicació, la cultura i va refermar el compromís del Govern i de CiU amb la consulta dient que “farem la consulta encara que ens hagi de costar el partit, perquè el país és primer”.

Però el temps va posant a lloc a tothom. Al cap de quinze dies el grup municipal de CiU va presentar un altra moció aquest cop parlant de la consulta per la independència i demanat l?adhesió de Sant Feliu a l?Associació de Municipis per la Independència (AMI). En aquesta ocasió la moció va ser rebutjada pel vot de qualitat de l?Alcalde i després que alguns regidors ?independents? (o més aviat bufalvent) votessin a favor de la nostra moció en la proporció justa per refusar-la.

El tercer episodi d?aquest culebrot va ser el passat dissabte, 25 de maig. CiU i Solidaritat va presentar una nova moció demanant de posar una estelada permanent al municipi que va ser rebutjada per 6 vots a 5. Amb la incoherència que el mateix senyor Alcalde i algun regidor ?dels que ara van votar que no a l?estelada- no van tenir cap inconvenient en fer-se la foto amb l?estelada a la manifestació espontània de suport de la declaració de sobirania el passat mes de gener a la plaça del poble. (Tal i com il·lustra la imatge que acompanya l’article).

I encara hem tingut l’episodi de les declaracions de Pladevall de la setmana pasada a NacióGranollers en què afirma que dubta sobre si votar per la independència però que té clar que no vol una estalada al poble. És a dir, una empanada mental descomunal o ganes de marejar la perdiu.

Al final han calgut tres plens, i mig any per desenmascar la comèdia d?aquells que ens aquests moments que vivim juguen a fer veure, a quedar bé de cara la galeria i a no parlar clar. Mentre estem rebent atacs als principals eixos del país: l?espoli econòmic, l?atac a la llengua i al model d?escola, els recursos permanents a les decisions que pren la Generalitat i la permanent invasió de competències; no pot ser que hi hagi encara grups municipals que vagin fent comèdia amb aquests temes per agradar més o menys a un electorat municipal. Ja és hora d?acabar la comèdia, les mitges tintes, i l?avui em llevo sobiranista i me?n vaig a dormir federalista. 

Sento molta gent reclamar la independència, però malauradament en sento poca que estigui pensant en que volem ser i com volem ser l?endemà. Potser per això em va agradar la xerrada del Conseller Homs del passat 26 d?abril al Casino de Caldes. No va ser el discurs abrandat del jo més que tu, perquè ho vull per ja. No va ser un discurs per agradar, va ser un discurs per reflexionar i adonar-se del munt de feina que tenim davant tots plegats.  

Homs va descriure una ruta, un camí no exempt de perills i amenaces però que descriuen un camí cap  ala llibertat com a mínim pensant en que ens cal per fer el viatge i que ens caldrà quan estiguem emancipats.  

Perquè un Catalunya amb estat propi de debò ha de repensar moltes coses:  

– Estructures d?estat: Quina administració tributària volem?. Podem decidir una administració tributària nova que busqui el incentiu a l?economia productiva i que entengui la contribució comuna ajuda a dotar-nos d?un país millor en infraestructures i serveis i amb una voluntat redistributiva. Haurem de crear les nostres agències reguladores, el nostre poder judicial, o la nostres estructura exterior.

– Caldrà fer un anàlisi econòmic de quants diners ens calen per fer funcionar el nou estat, i qui ens els deixa al principi?, quin repartiment fem amb l?estat espanyol dels actius i passius?, com gestionem els aprovisionaments de llum, aigua, combustibles fòssils,xarxes telemàtiques…?

– Caldrà pensar en coses que no hem pensat mai, quins són els nostres aliats al món?, Qui model de seguretat? Com traiem profit de la nostra posició geoestratègica, Quina estructura de seguretat interna i externa ens hem de dotar?.

– Pensar bé els processos: com passes d?una situació a una altra. Quines successió de normes hem de disposar (codi penal, codi mercantil…), com s?accedeix a la Unió Europa, ONU, OMS, UNESCO i els organismes internacionals. Quins tractats i acords subscribim?…  

Així i tot, reconeixem l?esforç que s?ha fet aquest any per reduir despesa, cosa que no es va fer en exercicis anteriors i que ens ha dut a la situació actual. Per fi, el Sr. Alcalde socialista s?ha adonat que ens duia a la ruïna i aquest any ha fet una feina de reducció de despeses i increments d?ingressos que frena la caiguda lliure. Ho valorem.

Hem passat de l’oasi català al femer en un temps rècord. I penso que o abans devíem ser molt babaus o ara de cop som massa llestos! No vull dir que hi hagi gent que faci coses mal fetes, en política i fora d’ella. La vida està plena de gent de tota mena arreu. Però des del meu punt de vista és molt curiós i sorprenent que ara esclatin casos dia sí i dia també. I digueu-me malpensat, segurament ho sóc, però no em crec que només sigui fruit de la conjuntura. Hi ha una pregunta que em faig constantment i per la que no tinc resposta clara. A qui convé tot això? A qui li interessa convertir l’oasi català en un fangar?.

No tinc la resposta però potser si algunes idees que he anat pensant i que m’agradaria apuntar:

– És fàcil pensar que tot el degoteig de casos de corrupció i espionatge tenen a veure amb el moment polític que vivim, i en un moment en què el país majoritàriament ha decidit fer un pas irreversible. Sobretot quan el desencadenant de molts d’aquests caos sorgeix de mitjans de comunicació que tenen una croada oberta contra el procés.

– El fet que els partits unionistes (PP, PSOE i C’s) tinguin un pes menor en els sistema polític català pot ser un motiu per intentar canviar el sistema? Com que no puc guanyar amb aquest mapa intento canviar de mapa.

– Em sobta que un cas com el de Bárcenas que té una implicació molt greu i de 22 milions d’euros quedi tapat per altres que podríem dir menys greus. Hem pogut veure alcaldes detinguts i el Sr. Bárcenas esquiant al Canadà en un mateix telenotícies.

Està bé fer net, purgar… diguem-li com vulgueu, sempre i quan a partir d’això en sorgeixi una democràcia més sana, més forta i una política més propera i vocacional. Ara bé, alguns discursos que sento persegueixen això o el que busquen és cansar, esgotar i desmobilitzar un poble intentant fer-li perdre la fe en els seus representants i l’esperança en un futur en llibertat. A risc fins i tot que qui s’emporti el “gato a l’agua” –mai millor dit- sigui un populisme de solució fàcil que tant de mal ha fet en altres països com Alemanya, Itàlia, Rússia o Àustria. Un populisme que al final enlloc de corregir i solucionar algunes de les mancances que havia de resoldre, ha dut problemes pitjors.

Una reflexió de Paolo Coelho molt adient en aquests dies: “El que ofega algú no és caure al Riu, sinó mantenir-s’hi submergit”