El bloc d'en Roc Fernàndez

– Ada Colau. Plataforma afectats per la hipoteca

Objectiu d’ells és organitzar-se per canviar Lleis injustes. Els objectius són a curt (quan hi ha desnonaments), mig i llarg termini (forçar canvi legislatiu)

Estratègies:

1.- Assessorament col·lectiu. Espais de suport mutu per actuar contra les entitats financeres amb estratègies de renegociació.

2.- Campanya de desobediència civil. Ho justifica dient que la ciutadania té l’obligació de desobeir Lleis injustes. La base de la campanya és aturar desnonaments. L’empara legal que fan servir és els drets humans (dret a l’habitatge digne). Han evitat 500 desnonaments a través de 3.- Iniciativa legislativa popular per canviar el marc legal. Han recollit més d’un milió de signatures i visibilitat el consens social a l’entorn de la seva proposta. Cal que la ciutadania faci un pas endavant per canviar el sistema.

Per Colau hi ha una manca de control democràtic de l’economia i una relació obscena entre partits polítics i empreses multinacionals (els polítics retirats acaben als consells d’administració d’aquestes empreses). Això provoca grandíssims prejudicis socials. La crisi és més greu perquè hi ha una crisi democràtica.

Segons Colau, els que ens han enfonsat segueixen als seus càrrecs i se’ls investiga, ni se’ls demana responsabilitats. La gent està farta i el que les administracions públiques no defensin els drets fonamentals.

– Carme Forcadell. Assemblea Nacional Catalana

Hi ha molta gent que ha treballat per arribar on som ara i és el fruit d’una reivindicació històrica i d’un poble que ha patit molt i s’adona que l’única solució de futur és disposar d’un estat propi.

L’Assemblea nacional som hereus de l’Assemblea per Catalunya (ja tenia un a pota que era el dret a l’autodeterminació que pel cotext de la transició no es va desenvolupar).

Per Forcadell la base de l’Assemblea és el moviment de les consultes populars del 2009. Hi ha dos fets que determinen l’èxit de l’Assemblea i de la mobilització: la sentència del Tribunal Constitucional (que demostra que no hi ha encaix a Espanya) i la crisi econòmica (que demostra que a dins Espanya ens escanyen i manquen eines per lluitar contra la crisi).

Segons Forcadell la manifestació va aconseguir que s’anticipessin les eleccions, per la mobilització i pel No de Rajoy al Pacte fiscal.

Tenim clar que la independència no és un fi sinó un mitjà per viure millor. Per Forcadell no estem en un estat democràtic perquè hi ha una manca de transparència.

– Arcadi Oliveras. Justícia i Pau

Si vols intervenir has de tenir bona informació, i tot i que estem a la societat de la informació no sempre és fàcil. (Exem. Prestige: Jutgen el capità però a hores d’ara no sabem quina és l’empresa que va encarregar el transport amb un vaixell monocasc que no complia les condicions per dur petroli). Motiu segons Oliveras, un 82% dels mitjans estan controlats per la indústria del Petroli.

Per aconseguir els objectius cal:

1.- Desobediència civil: Les campanyes de desobediència tenen un bon resultat. (posa com exemple la campanya per no pagar la militartax als EUA en l’època de la guerra de Vietnam que va arrossegar 1 milió de persones). Cal perdre la por per tenir èxit.

2.- Campanyes que creen un efecte sobre l’agenda política. (Exem. la campanya de mobilització contra les mines que es va dur a terme amb els Eurodiputats). Cal la necessària col·laboració amb dels mitjans de comunicació (per donar-la a conèixer, per mobilitzar en favor de la ‘causa’ i per posar el tema a l’agenda).

3.- L’acció política. Organitzar-se per influir políticament als òrgans de decisió i condicionar-los. Ara bé alerta que els moviments socials no han de caure en la temptació de convertir-se en partits (Exem. Els Verds alemanys).

A banda de Mascarell van intervenir el candidat de CiU per la comarca, Manel Vila fill de Sant Feliu i exalcalde de Castellterçol que va reclamar un vot decidit a Mas perquè és “l’única cosa que comptarà de cara a Madrid i Europa a partir del 26 de novembre”.

I va introduir el conseller el Portaveu de CiU a l’Ajuntament, Joan Fontserè que destacar la trajectòria cultural del Conseller i la trajectòria política i que en un moment com aquest “hagi posat per damunt l’interès de país per sumar-se al projecte del President Mas”. Fontserè va recordar que el Mascarell va ser regidor a l’Ajuntament de Barcelona i Conseller de Cultura amb el Govern de Pascual Maragall, però en un moment com aquest ha sabut trencar amb el seu partit en veure que la proposta federal és inviable i que cal és un estat propi.

Finalment l’acte va comptar amb 120 assistents i una sala plena de gom a gom, malgrat que curiosament el PSC local ens havia contraprogramat l’acte anunciant el seu acte de campanya el mateix dia, hora i lloc. Una acció “patètica” en un poble com el nostre que denota un cop més el mal estil de fer política que Pladevall intenta instaurar. Aquest cop els ha sortit el tret per la culata van ser la meitat que nosaltre!. Malgrat que la ponent que portaven s’hagués merescut un major aforament. Si ho haguessin fet en un altre dia o moment, jo mateix l’hauria anat a escoltar a la Rocio Martínez Sampere i com jo molta gent que amb aquesta acció es va privar de podere scoltar les dues propostes #etfelicitofill

A diferència de dissabte, no hi ha mitjans, l’Alcalde ja no fa el posat forçat d’amabilitat extrema. Les seves paraules ja no són conciliadores, el públic de la sala no ‘som dels seus’ tot i que som del poble, mal li pesi. Es llegeix la Moció punt per punt. A cada punt l’Alcalde es para per fer el seu discurs deixant anar una càrrega contra el nostre grup amb retrets constants a la nostra coherència. Ens ho diu mentre al seu grup falta un regidor, tres voten a favor de la nostra moció i sis en contra. Ens dona lliçons de coherència el mateix dia que del seu partit en Solana parla contra la independència, en Bono ens diu que fer referèndums és antidemocràtic, el líder del PSOE d’Extremadura vol deportar els extremenys que ja són catalans i el PSC s’absté al Parlament sobre la possibilitat de fer un referèndum al Parlament. Quins…

Empatem i descobrim que el que creiem un grup compacte de 10 regidors al govern resulta ser una coalició amb dos portaveus que parlen escoltant-se i erigint-se en ‘el poble’. Cada cop que algú parla en nom del poble ja tremolo!. I aquí tenim dos galls al mateix galliner. L’Alcalde diu 6 a 6 rebutjada, sense explicar, no convé, que és el vot de qualitat seu el que rebutja la incorporació de Sant Feliu a l’Associació de Municipis per la Independència. El que dissabte sortia a tot el país com el ‘socialista patriota’ avui s’ha tret la careta i quedat ben retratat. A nosaltres no ens sorprèn és el mateix que va fer posar al primer dia d’arribar, la bandera espanyola i la foto del Rei. La del President de la Generalitat només hi ha estat mentre era socialista i la bandera espanyola que dissabte era en un racó avui ja treu el cap.

El regidor que falta i que ningú ens diu el perquè és el mateix que divendres sortia a tota plana a El 9 Nou criticant el Rei. I el mateix que fa quatre anys va votar en contra la nostra moció que demanàvem que és retirés de la sala de plens la seva foto i la bandera espanyola. Avui falta al Ple. Em pregunto si estarà a Barcelona amb el Rei que curiosament és a Catalunya, o bé no ha volgut ‘mullar-se’ en un tema compromès com aquest tot i que dissabte es feia un fart de treure pit dient que ells eren molt agosarats presentant una moció que no els comprometia a res.

Acaba el Ple, hi ha una discussió entre el nostre cap de llista i el portaveu del partit ‘del poble’ que ens pretén donar lliçons de política quan fa poc anava d’apolític, diu ser independentista mentre està al PSOE i fa de tresorer sense estar a la Junta Govern que és l’òrgan d’aprovació dels comptes.

Ara això sí, coherència si us plau! Ens demana l’Alcalde de la democràcia radical. Parla de democràcia radical perquè li sembla que queda més radicalment democràtic. Però els que tinguin una mica de cultura política saben que aquest concepte és el del Partito Radicale Italiano del Marco Panella, partit que va tenir de diputada Iliona Stanler també anomenada Cicciolina que combinava l’acta mentre també feia d’estrella porno. Em quedo més tranquil perquè de pornografia política a Sant Feliu n’han fet un munt: em van posar a vendre el cotxe en un web de segona mà, m’han rebentat les rodes del cotxe, volat l’intèrfon de casa, denunciat per una suposada web satírica en un judici que va perdre l’Alcalde i aguantat que durant mesos ens deixessin a parir en una portal fet per l’actual alcalde anomenat cantalacanya. Ara bé, els que sembrem mal ambient som els de CiU perquè com se’ns acut pensar diferent?

Diuen que l’Alcalde abans feia teatre i jo només pregunto: Segur que era abans?.

NOTA: La imatge que il·lustra el post és l’estelada que vam posar els assistents al Ple sobre la foto del Rei.

Avui hem assistit al Ple a una autèntica charlotada més de l’Alcalde socialista Pere Pladevall. Després de presentar una moció conjunta tota la oposició (CiU i SI) en que es demanava entre altres coses un refeèendum i l’adhesió de Sant Feliu a l’Associació de Municipis per la independència, el govern no ha inclòs a l’ordre del dia la Moció. I ens hem trobat amb una moció descafeinada, oportunista i partidista que demana a l’Estat que permeti fer referèndums, així en plural.

Ja estem acostumats als jocs de mans del personatge. Però pels despitats que es poden confondre els informo que aquest és el mateix Alcalde que fa només dos mesos va tombar una moció que reclamava un referèndum d’independència, que fa quatre anys quan va arribar a l’Ajuntament el primer que va fer és posar la bandera espanyola i la foto del Rei a la sala de plens i que ens va posar tots els pals a les rodes possible en l’organització de la consulta popular del 28 de febrer. Aquest ara amb una maniobra indigne presenta una moció per evitar la discussió que hi ha en aquest moment al país: independència si o no.

Per aquest motiu CiU hem votat que no. Perquè ara no es moment de defugir aquest debat, ni d’utilitzar l’Ajuntament en la guerra interna del PSC. Malgrat tot CiU i Solidaritat hem forçat un Ple extraordinari per debatre la Moció que ara extranyament s’ha quedat sobre una taula tot i presentar-la el dimecres a les 11 del matí. En aquest Ple podrem veure si aquest suposat gir és un gir o és, com sempre, només maquillatge i focs d’artifici.

Ja fa mesos i diria que anys, que l?independentisme creix. Pels volts dels 90 ?quan participàvem de la campanya del Freedom for Catalonia al 92, per exemple ? ser independentista era anar contracorrent. La ?gent de seny? ho veia com una rauxa de joventut. Però els anys han passat i l?Estat espanyol ha anat tancant les diferents portes i camins que feien creure a la ?gent de seny? dels noranta que un encaix amb Espanya era possible.

Amb la Presidència d?Aznar s?acaba la via gradualista i amb ella l?estat de les autonomies. Aznar és el primer que enceta un procés de recentralització, que han seguit Zapatero i Rajoy, i que han adoptat els alts funcionaris de l?estat mai convençuts de l?estat de les autonomies, i que havien adoptat a contracor.

Els darrers anys, només han servit per anar fent evident aquest procés de recentralització. El fracàs del procés del nou estatut amb una agonia de 3 anys, la negociació del nou model de finançament que no va resoldre res com ara cruament es constata, la sentència del tribunal constitucional contra l?Estatut, o els intents sistemàtics d?erosionar la nostra llengua han estat les continuades evidències d?aquest tancament d?horitzons. Un tancament d?horitzons d?una miopia absoluta perquè ha abocat a molts catalans a l?independentisme. Si fa anys ser independentista era irresponsable, ara l?irresponsable és no ser-ho. Sobretot perquè la decisió a prendre no és entre quedar-nos igual o ser independents, sinó entre el ser i el no ser.

Amb la crisi econòmica Espanya ha volgut accelerar el procés d?involució amb un ofec sistemàtic de les nostres finances, mantenint l?espoli fiscal i evitant destinar els diners necessaris a les grans infraestructures que requeria Catalunya. Es tracta d?aprofitar la crisi per agafar-nos pel ganyot. Per tant, conscient o inconscientment, Espanya ha abocat Catalunya a un carreró sense sortida on l?opció que ens queda és saltar la tanca. Potser sense adonar-se han deixat sense arguments i alternativa la gent del ?no? a la independència. D?aquí la desorientació de partits com el PSC.

Les reaccions a la gran manifestació de l?11 de setembre, primer minimitzant-la, i després ignorant-ne el que implica només és equiparable a la perplexitat de l?Espanya de 1898 davant la pèrdua de la darrera colònia de Cuba. No entenen o no volen entendre el que està passant. No volen escoltar, ni tampoc entren en l?anàlisi o el judici del que està passant al país. Però posar-se la vena al ulls no resolt el problema. No només no el resolt sinó un cop més porta a decidir saltar la tanca perquè ens han dut a un carreró sense sortida.

I el que és pitjor, quan CiU va sortir de l’Ajuntament el deute era molt per sota la mitja estatal. I ara ja estem per sobre. La gràfica vermella amb que il·lustro el post ho diu tot!. (podeu clicar per ampliar la imatge)

Qui vulgui pot comprovar aquestes dades i fer l’exercici pot fer-ho al web www.germes.com que es basa en els quatre darrers pressupostos presentats al Ministeri d’Economia i Hisenda per part de l’Ajuntament. Per tant, a més hi manquen les factures pendents de comptabilitzar que en el nostre cas són unes quantes. Tampoc surt el pressupost de 2012 en què entre d’altres actes “d’ingenieria comptable” (d’aquesta que ara paguem tots) s’inclou 1 milió d’euros d’ingressos de la venda de l’aigua que serveix per quadrar l’any!.

Així doncs val la pena de recordar-ho i preguntar-se qui arreglarà això? I que diran els que estan duent-nos a l’abisme el dia que s’hi posi algú a arreglar el que ells tant tossudament estan espatllant!.

Aquesta situació bé agreujada per la greu crisi econòmica, financera i social que patim. En els moments de bonança econòmica, el dèficit fiscal era igualment greu però ara que falten recursos per mantenir el nostre estat del benestar o fer polítiques per rellançar la nostra economia, la sangria esdevé insuportable.

Només cal pensar que si ja disposéssim del pacte fiscal, la Generalitat no es veuria obligada a fer ajustaments. Els ajustaments pressupostaris que fa la Generalitat en els exercicis 2011 i 2012 suposen passar d?un dèficit públic del 4?2% del PIB català l?any 2010 a l?1?3% l?any 2012, és a dir una reducció de 2?9 punts menys. Una magnitud molt inferior a la mitjana anual del dèficit fiscal que és del 8% del PIB català. Ens cal el pacte fiscal per garantir l?estat del benestar, en un moment com l?actual de crisi en que a més suposa un ofec per al nostre progrés social i econòmic.

Ens cal més que mai una hisenda pròpia que vol dir poder decidir sobre els nostre impostos, sobre la nostra capacitat fiscal. Es tracta de poder disposar del màxim poder polític, de la plena sobirania dels nostres recursos i sobre el nostre propi esforç fiscal.

Però si hi ha un àmbit en el què això és encara més clar i evident és en el trànsit. Parar en un semàfor en vermell és un convencionalisme, però si no respectem el convencionalisme pot sortir car.

Doncs bé a Sant Feliu, anem al revés del món!. Vam començar fa uns anys amb la instal·lació d’un semàfor “intel·ligent” a la carretera que no es posava mai vermell. Encara avui hi ha gent que no entén com funciona i se’l salta. Hem continuat amb els bàdens del carrer Vic que han convertit el carrer en el carrer de la granota, amb l’anarquia en l’aparcament. Som l’únic poble on s’aparca a l’interior de la plaça i a 25 metres d ela policia. I tenim la Quintana rebatejada per la via dels fets com a carrer dels cons.

En teoria normes de trànsit no són discrecionals, i s’han d’aplicar per a tothom igual. Doncs bé el nostre Alcalde en un mateix carrer, la carretera de Sant Miquel multa els veïns que donen a la cantonada de l’Avinguda Catalunya, i edita unes targetes d’aparcament preferent per aparcar sobre l’acera als de la part de l’escorxador. O tots o ningú!. El motiu d’aquesta discrecionalitat no pot ser més trist, tenir el parroquians que van al Parc Usart contents. clientelisme del tronat!.

I per tronat també el seguir potenciant l’anarquia i l’incompliment sistemàtic d eles normes de trànsit per genera la necessitat d’un parking a tocar de la plaça, sense escoltar ni analitzar les alternatives.

De moment el fiasco normatiu aguanta, però aquesta discrecionalitat interessada i clientelar en l’aplicació d’unes normes clares i concises com les de trànsit només és una mostra del que es podria estar produint en altres camps, com per exemple, en el règim urbanístic o l’econòmic de la casa. I l’arbitrarietat sempre genera injustícies.

Tuenti és una xarxa social que disposa de 13’5 milions d’usuaris, genera més de 200 milions de missatges de xat i aquest any ha tingut un creixement del 600% en dispositius Android.

Per Dentzel el canvi fonamental en el comportament de l’usuari vindrà amb l’extensió de l’smartphone de forma universal. Des del seu punt de vista, l’usuari ja va cap a plataformes i això s’accentuarà (ha posat l’exemple d’smartphone’s que ronden el 50€ que s’estan presentant al MWC sobre programari Android que seran accessibles per tothom i arribarà un punt que si no tens un smartphone no estaràs connectat). En aquest sentit augura que si vols competir no pots estar només al web, has de ser multi plataforma. Aquest canvi implicarà una transformació molt gran en la forma de comunicar-nos.

Per Dentzel la web ha passat a un segon terme el més important per una xarxa social com la seva (però augura que per qualsevol) serà l’entorn mòbil. “Pensem que el mòbil està amb nosaltres tot el dia”.

Un altre aspecte a comentat ha estat l’aliança entre Tuenti  i Telefónica creant una operadora enfocada al segment més jove. També ha destacat que Tuenti  ja s’ha implantat a Catalunya amb una plantilla de treballadors que en poc temps ha passat de 4 a 25 persones.

D’altra banda, les xarxes socials faciliten que la gent es pugui mobilitzar . La transparència que crea la xarxa canvia els comportaments i components polítics. Avui en dia o estàs a la xarxa o no guanyes.

De totes formes actualment tenim un problema de masses identitats (Twitter, Facebook, Linkedin, WkatsUp, FourSquare, Tuenti…).

Sobre la crisi dels mitjans per Dentzel, els mitjans tradicionals han controlat la informació perquè tenien el monopoli dels canals de distribució (Ha posat com exemple la ràdio que disposa d’unes llicències per emetre). Amb l’arribada de l’era digital han de competir en un entorn on no controlen els canals de distribució.

Respecte a la crisi ha dit que detecta que aquí no hi ha el mateix optimisme i suport a la gent emprenedora que als EUA. I que caldria millorar l’entorn educatiu i canviar actituds.

De fet quan íntimament mires enrere t?adones que la febre d?aquells, vista ara, tampoc era normal. Una febre que es basava en el diner fàcil, sense esforç i el consum pel consum. Lluny quedaven les frases que ens deien els avis ?els catalans de les pedres en fan pans? i els costums dels avis pels quals demanar préstecs era vist com un signe de debilitat econòmica i l?estalvi sistemàtic era una pràctica imprescindible en qualsevol família.

La crisi és un trencament forçat amb la manera de fer que dúiem. Però també és una oportunitat per recuperar un sistema de valors i hàbits que ens era propi i que estava molt arrelat a la societat catalana. La cultura de l?estalvi, el valor del treball, el valor de l?esforç, el repte de la superació, el entendre que el fracàs sovint forma part de l?aprenentatge…

Crec que la crisi ha de transformar-nos individualment, recuperant part d?aquest valors que havien passat de moda. Però també col·lectivament en repensar les empreses, les administracions i les associacions. Caldrà que moltes entitats i associacions recuperin també l?esperit de principis de segle en que no hi havia finançament públic i es recouria a fórmules imaginatives de mecenatge (així es van fer moltes coses al nostre país). Caldrà replantejar també si ens podem permetre un pavelló, un camp de gespa artificial i una piscina a tots el pobles. O potser és l?hora de mancomunar serveis, de compartir equipaments i de cada poble cerqui la seva especialitat i complementarietat amb els de l?entorn. Això o simplement no ens podrem permetre tenir 946 pobles.

Cal entendre el missatge que ens trasmet la crisi. Un missatge que en el fons és un avís a una Europa acostumada a repartir-se el benestar del món entre ella i Amèrica, i potser no s?ha adonat que ara hi altres actors que competeixen i ambicionen el model de societat que hem construït i que molt sovint no hem sabut defensar ni valorar. Ni ha que no ho volen entendre, persones, entitats i administracions que miren cap a un altre costat i esperen que amaini el temporal i defugen el canvi de mentalitat i de maneres de fer. Però segurament els temps d?abans no tornaran i sobretot no tornaran si no fem el canvi de mentalitat necessari.