DE TOT i DE RES

pensaments, raonaments i altres coses

Solidaritza’t!

Publicat el 22 de juliol de 2010 per rmc

Escolto ix!, m’encanten! Però no deixo de pensar amb la Solidaritat
Catalana per la Independència. Penso també amb tot el camí que hem fet.
Recordo Brusel·les, recordo Arenys de Munt i recordo amb un somriure el
13 de desembre a Arenys. Han passat moltes coses i el nostre país ha
canviat, ha sortit de l’armari i ara la independència està a la
cantonada. Només depèn de nosaltres, per altra banda, com sempre,
sempre ha estat a les nostres mans, però ara ho està més que mai. El
dimarts ens van donar el que crec que és la última oportunitat. Després
d’haver-nos manifestat a Barcelona, a Brussel·les, d’haver fet
consultes arreu del país, d’haver-nos manifestat a Barcelona de nou,
ara toca arribar al Parlament. No podem esperar més. El poble és madur,
el poble ho vol i ho necessita. No podem cremar més energies. Només les
podem avocar totes a solidaritzar-nos. Catalunya ens necessita més que
mai i ens hem de solidaritzar amb ella.
Jo ja m’he solidaritzat, i tu?
Arenys, si tot va bé, també s’hi solidaritzarà, el dijous 29 farem una
reunió perquè Arenys, com tants altres pobles, també es solidaritzi, hi
esteu convidats!

Si et vols solidaritzar, només cal que cliquis aquí: http://www.solidaritatcatalana.cat/

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Hi ha novetats

Publicat el 14 de maig de 2010 per rmc

Hi ha novetats al front.
La vida es replanteja i s’encara de nova manera.
Hi ha bona gent al front,
mires, escoltes, perceps, aprens,
i hi ha novetats al front.
Se’t planta la teva vida al teu davant,
cal mirar-la, saber com és i jutjar-la.
Hi ha novetats al front,
replanteja-t’ho i ho sabràs.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

(sense títol)

Publicat el 12 de maig de 2010 per rmc

No hi ha ningú
Només hi ets tu.
No cerquis, no intentis arrepenjar-te
Només hi ets tu.
Troba’t a tu,
Cerca’t a tu,
Lluita per tu.
Perquè només amb tu
podràs reviure
i ser tu.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Dubtes

Publicat el 30 d'abril de 2010 per rmc

No ho sé. No sé si venir o no.
No sé si et trobaré.
Veig una ombra borrossa al final del camí, però no sé si ets tu.
Vinc o no?… No t’ho puc preguntar.
Veig curves i em fan por i no sé si arriscar-me a agafar-les.
Ja m’he equivocat? O continuo així? Com?
He vist llum, m’has donat llum, però no ho sé.
Sé que serà llarg, però vinc?

El dubte ofèn?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

De creativitat i resiliència

Publicat el 26 de març de 2010 per rmc

Llegeixo Removent Consciències. Transgressió cívica i fet
nacional.
(Àngel Velasco i Quim Gibert (eds.))
Al primer capítol, en Quim (psicòleg de professió) parla dels cops i dels
traumatismes, amb els quals ens hi anem trobant al llarg de la vida. Explica
que quan et trobes amb aquestes situacions tens dues opcions, quedar-t’hi
atrapat o ser resilient. Per exemple (el trobem al llibre), el cas de dos
germans que van a una manifestació, a finals dels 70, demanant la llibertat,
l’amnistia i l’estatut d’autonomia. Cap al final de la manifestació la policia
els apallissa. Un dels germans ja no tornarà a anar a cap més manifestació, ni
s’associarà a cap entitat o partit polític, ni res que el pugui relacionar amb
el catalanisme. En canvi, l’altre fa just el contrari. Aquella pallissa li va
servir per associar-se a totes les associacions possibles i per treballar amb
cos i ànima pel seu país.
Quan som capaços de transformar tot l’odi i tota la ràbia que tenim a dins per
algun fet en concret amb ganes de treballar, de moure’ns, de lluitar, som
resilients, i la resiliència ens fa creatius. La creativitat esdevé l’eina
perfecta per saltar-se les normes, per buscar-els-hi el costat per on ens podem
esmunyir i també l’eina de les emocions. Amb la creativitat pots moure mars i
muntanyes.
Catalunya, ara, és resilient. Va trobar la seva escletxa per poder fer el seu
camí i els horitzons cada dia són més amples. I com a bona resilient, és
creativa. Tothom inventa i reinventa, crea i s’hi recrea i l’originalitat es
respira arreu.
Una de les moltes proves, a Valls:


Publicat dins de General | Deixa un comentari

Depèn

Publicat el 11 de març de 2010 per rmc

Aquesta és la paraula. És la paraula amb la que ens han educat a la meva generació i a totes les posteriors (tinc 21 anys).
És una paraula d’acceptació, de confluència, de fer compatible tot allò que se’ns posi al davant. Sempre ens quedarà allò de “bé, DEPÈN de cadascú” o “clar, DEPÈN de com t’ho miris” o bé, “DEPÈN de cada cas”, (o altres frases que no inclouen la paraula explícitament com “cadascú és com és i clar…”) I això és acceptat per tothom, és la màxima que ningú pot rebatre, ningú pot dir que no. Tot plegat fa que entre nosaltres ens acceptem millor, i fa que més facilment ens poguem posar a la pell dels altres, és a dir, podem ser més empàtics i fins i tot més conciliadors.
Però alhora ens fa molt de mal. Fa que mai defensem clarament la nostra posició, perquè ja d’entrada no la tenim. Ens fa quedar en posició d’ “stand by” perquè com que la visió de l’altre és absolutament acceptada, doncs ja no cal posicionar-se, ambdues parts han entés que “DEPÈN de com t’ho miris”.  A més a més, aquesta paraula, ens torna persones no-pensants. No cal que pensem quins arguments tenim envers aquell tema, ho pots arreglar fàcilment amb un “això DEPÈN de cadascú” i això ens fa més ignorants. El fet de no pensar fa pensar menys. No sabem si les coses són molt bones o molt dolentes, tot DEPENDRÀ de com les miris… amb la qual cosa ens poden colar de tot. Ens poden vendre la pitjor andròmina del món, fent-nos creure que allò és bo… sempre pensarem que DEPÈN de per qui, pot ser bo o dolent. O ens poden dir que allò és boníssim però ho relativitzarem i DEPENDRÀ de qui ho miri.

Malgrat tot, no som tots del tot així, relativitzem i inclús vanalitzem, però quan volem, radicalitzem i ho tenim molt clar. I és que al cap i a la fi, tot DEPÈN d’un mateix.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Tot pels joves

Publicat el 5 de març de 2010 per rmc

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-language:AR-SA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Avui en dia hi ha una tendència molt clara: els joves ho han
d’agafar tot perquè pugui tirar endavant, s’ha de renovar i refrescar i totes
aquestes coses. I tothom s’ho creu, fins i tot els joves. Però els joves, per més
que vulguem i hi posem ganes, en sabem poc, precisament per això, perquè som
joves.

Tenim moltes coses bones. Tenim molta energia, tenim idees,
tenim alguns recursos i sabem què és el que es mou entre els nostres iguals. Però
hi ha moltes coses que desconeixem.

Quantes vegades no hem sentit, “és que clar, això ara ja ho
ha d’agafar la gent jove!”. I molta gent jove s’hi involucra i s’hi posa, perquè
creu que allò que li estan dient que s’acaba perquè els joves no ho agafen, no
ha de morir i s’hi posa. Moltes vegades, després és criticat, i sents allò de “és
que clar, com que són joves…”

Em sembla molt bé que el jovent ens responsabilitzem i
portem associacions, gegants, patronats…. però no ens deixeu a l’estacada! Dir
que ho han de portar els joves i desvincular-se absolutament de l’entitat,
associació o el que sigui, no és la solució.

És cert que els joves hi hem de ser presents, i hem de
participar, però tot i que podem i que està demostrat que ens en sortim, tot
seria molt més fàcil i aniríem molt millor si les coses fossin de tots.

No ha de ser únicament dels “grans”, però tampoc dels joves
exclusivament. El problema, segurament és que no hi ha punt de comunicació. Els
joves volen imposar els seus nous sistemes que creuen revolucionaris i els més “grans”
volen mantenir coses que feien, perquè són les que sempre han funcionat. I ningú
cedeix, i el que acaba passant és que els més grans diuen “doncs au, feu-ho
vosaltres” i els joves, que moltes vegades ens creiem que ho sabem tot ens hi
posem.

El que seria ideal és que ni els uns ni els altres volguessin
exclusivament introduir-hi la seva part, sinó que no hi haguessin parts. Que es
funcionés com un tot. Que el que ve de nou no és un atac, sinó un intent de fer
les coses millors. I que no es tractés els joves com a “pff, joves” sinó com a
persones que simplement tenen idees i volen fer coses. No som diferents, només
som persones pensants que tenim ganes de fer coses, però no les hem de fer
sols. (i és que a més a més d’això, ens hem de treure una titulació per “ser
alguna cosa a la vida” , hem de treballar per guanyar-nos els nostres propis
diners i hem d’ajudar a casa. A més a més de compartir estones amb els nostres
amics i complir amb la família. Ah! I culturitzar-nos, que sinó serem uns
ignorants tota la vida).

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Ple a vessar

Publicat el 4 de març de 2010 per rmc

Ahir, quan vaig arribar a l’Acte d’Estat de Sabadell (una mica tard perquè treballava) les entrades estaven esgotades.
Ostres! si em fet una hora de camí, amb la pluja, amb un accident pel mig (nosaltres no, un que ens vam trobar) i amb vent, fent alguna volta de més….
Però no hi havien entrades… Ens ho perdríem! quina llàstima! Però quina alegria… quanta alegria veure que aquell teatre era ple a vessar i que no hi cabia ni una agulla! Això volia dir que mil no-se-quantes persones s’havien desplaçat fins al teatre de Sabadell, malgrat ser dimecres, a les 8 del vespre, i encara que fes vent, pluja, o hi haguéssin 4 accidents a la carretera! Fantàstic!
 
Diumenge farà un any que vam anar a Brusel·les, ahir vaig retrobar a gent coneguda d’allà (no vam ser a l’acte, però si a la sortida, per captar les impressions!) i qui ens havia de dir res! ja d’entrada ni quan vam anar a Brusel·les ens creiem que tanta gent fes el pas, que tanta gent es reivindiqués a Brusel·les, allà hi havia emoció, eufòria, ganes… ganes d’estat. Unes ganes que quan vam presenciar la consulta d’Arenys de Munt es van esperençar, unes ganes que van creure amb l’estat.
I la cosa va a més, no para, consultes arreu del país, actes d’estat, viatges europeus…
Tot bull, només cal que peti (amb compte eh! per això!)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Consultes

Publicat el 1 de març de 2010 per rmc

Avui, la segona tongada.  La cosa, en general, ha afluixat. Cal dir que a les Terres de l’Ebre ha estat tot un exitàs i que, qui hauria dit que als pobles del Baix Llobregat s’hi aconseguiria un 21% de la població?

Les consultes del 13D, van ser un annexionament del que havia passat a Arenys de Munt. Van ser el fill acabat de néixer. Ara les consultes s’han fet grans i comencen a caminar, i ja no són ell fill agafat de la maneta del pare, sinó que ja són aquell adolescent que comença a avançar sol, i veu que no tot són flors i violes, que la vida és bonica però a vegades complicada, però que malgrat tot, vol lluitar perquè sigui victoriosa.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Disfresses

Publicat el 8 de febrer de 2010 per rmc

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-language:AR-SA;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Cada any igual, cada any passa el mateix.

Falta menys d’una setmana perquè arribi Carnaval, i no sabem
de què carai disfressar-nos… Marieta, tortuga, ou ferrat, pin&pon,
cargol, pinya…. la decisió sempre s’allarga fins l’últim moment, com sempre.

I com sempre, surt algú de no saps on i et diu “però si anem
disfressats tot l’any, no cal que ens disfressem”  i resulta que aquest algú té tota la raó.

Cada matí em poso la disfressa d’universitària i me’n vaig
cap a la facultat, amb els principis, els ideals i els pensaments de futur en òrbita.

Les tardes són més variables…. combino la disfressa de
professora de nens de 3 i 4 anys amb la de 7, la de secretària amb la d’entrevistadora
i de tant en tant em poso la de cambrera. I a més a més quan vaig a fer un cafè
me’n poso una altra. Ah! I quan surto els dissabtes una de diferent!

Sóc així. I és que qui no es posa la disfressa que toca, on
toca i quan toca? I qui no ho fa, no el veiem malament i pensem que es comporta
de manera estranya?

On és la línia entre la “realitat” i la “disfressa”?
Existeix? Ens disfressem contínuament, o som contínuament?

No crec que cada vegada en posi una disfressa, sinó que
totes elles són jo. Cada dia em poso la disfressa de mi mateixa, o el que crec
que és ser jo mateixa.  

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Fa molt temps que no se res de tu (Sau)

Publicat el 28 de gener de 2010 per rmc

Fa molt temps que no sé res de tu.
El teu rastre se l’ha emportat
Un vent fred vingut d’Escòcia,
el mateix que un dia ens va fer trobar.

T’has endut amb tu moltes cançons
Que amb el temps s’han convertit
en molodies del silenci
que has deixat per sempre més aquí.

Ara dorms entre ombres
D’un somni del que mai despertaràs

Quan el sol surt després de la pluja
I deixa en la terra olor d’humitat
I l’herba brilla plena d’espurnes
Aixeco el cap al cel i et trobo a faltar.

Fa molt temps que no sé res de tu.
La teva música ha callat,
Però ben segur que la teva guitarra
En silenci no deixa de plorar.

Sé molt be que les meves paraules
No arriben mai al més enllà,
Però si mai sé d’alguna pregària
Pregaré per tu si em vols escoltar.

Ara dorms entre ombres
D’un somni del que mai despertaràs…

Quan el sol surt després de la pluja
I deixa en la terra olor d’humitat
I l’herba brilla plena d’espurnes
Aixeco el cap al cel i et trobo a faltar.

Fa molt temps que no sé res de tu…
Un bon amic m’hi va fer pensar de nou l’any passat i ara a tornat a retornar. Gràcies.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Emocions

Publicat el 8 de gener de 2010 per rmc

8 de gener, les festes s’han acabat, el referèndum a Arenys
de Mar ja ha estat realitzat… quantes emocions viscudes amb tant poc temps!

En el meu cas va començar amb una por terrible, m’havia
d’afrontar a una sala plena de gent que esperava que els hi diguessis com
aniria tot plegat, i en el fons ni tu ho podies acabar de saber. De seguida, va
venir la identificació. Veure que hi havia tanta gent com tu treballant pel
mateix i creient en el mateix, al mateix moment. Després la pressa, l’estrés,
l’angoixa perquè feia moltes hores que no havies obert el correu electrònic, l’
angúnia de saber que el telèfon t’estava sonant, i segurament era important i
no el podies agafar. I altra cop la por, i si no surt bé? Què haig de dir? Què
em preguntaran? Com ho hem de fer?. La desesperació, allò no s’ha fet, allò
altre no està acabat, allò de més enllà no acaba de rutllar…  L’ optimisme, no passa res, acabarà sortint.
L’engany, tot és perfecte, i no ho és tant… Seguidament ve l’energia,
capacitat per fer-ho tot, després el cansament i l’ “estar-ne tip” i finalment
la felicitat. Arriba el dia 13, tot surt bé, felicitat.

Després torna l’angoixa, amb tanta feina no he fet allò, no
he fet allò altre…, i arriba Nadal, la gent sembla que estigui més contenta i
reparteixi amor, sembla un tòpic però es nota. Arriba l’alegria, la tendresa,
el record.

Surts de festa amb els amics, et diverteixes, gaudeixes,
sents la gratificació d’haver-t’ho passat molt bé i l’auto-descepció de no
haver fet res més.

Vénen els reis, amb ells la dosis més important d’il·lusió! I
a Arenys, arriben els naps i les cols, una tradició que us pot semblar una mica
estranya, però que és genial.

I així és la vida, plena d’emocions, bones, dolentes,
classificables, impossibles de definir….

I és que en el fons, tot són emocions, sensacions. Et lleves
al matí i tens la sensació de no haver dormit, sents tristor, no et ve de gust
anar a la universitat, però sents la felicitat, perquè et retrobaràs amb
persones que et fan feliç. Arribes a lloc i tens ganes de fer un cafè, vas a classe
i t’avorreixes, vas a la següent i t’apassiona, t’expliquen les vides i sents
la trepidància, o la melancolia, o la tristor, o l’alegria, o la solitud, o el
desengany, o les energies renovades, o desinhibició… i com totes
s’entrellacen, i com totes et poden arribar a condicionar.

Contínuament estem condicionats a les emocions. Segurament
ni quan dormim deixem de tenir-ne (bé que somiem no?) Suposo que l’únic que hem
de fer és gestionar-les (que ràpid és escriure-ho i que difícil és arribar-ho a
fer). I sí, és veritat que ens condicionen, però també és veritat que les podem
gestionar. El problema ve quan no tens l’emoció que voldries tenir, però això
ja és un altre tema.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Adéu

Publicat el 19 d'octubre de 2009 per rmc

L’hivern ja ha arribat. La fredor em recorre tot el cos. Però m’hi resisteixo. Desitjo despertar i sentir la calor de nou.
Penso en aquells estius que bevíem llet amb colacao, que no podíem desfer perquè la llet no era prou calenta.
Recordo com baixàvem de ràpid amb la bicicleta i quants genolls pelats hi vam deixar.
Sento la frescor de l’aigua del safreig als mesos d’agost.
Quina olor que feien les roses del passeig!
Estius en que ens vas ajudar a desfer el colacao, genolls que vam compartir, hores de safreig que ens vas fer gaudir.
Mai, mai podrem oblidar-ho, mai passarà prou temps per no recordar-ho.
Passa-t’ho molt bé siguis on siguis, i si us plau, no ens oblidis, perquè nosaltres de ben segur que no ho farem.
No sabem on ets, no sabem on has anat però tingues per segur que sempre ens tindràs al teu costat.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

De concerts

Publicat el 2 d'octubre de 2009 per rmc

música, bars i diners
Si volguéssim, cada dia del món i segurament a la major part d’hores del dia podríem anar a un concert i segurament, molts se’ns acabaríen solapant! i és que el panorama musical està en un moment esplèndid. Esplèndid des del punt de vista de l’oïent, sobretot. Hi ha de tot, tot el que et vulguis imaginar ho trobes, i tot allò que no t’hagis imaginat també. Hi ha des del rock més clàssic a les músiques més inclassificables perquè encara no se n’ha trobat el seu nom, fins a corals i orfeons de tots els gustos.
Avui he anat a un concert a mataró, el grup que hi tocava, era un grup de la mateixa ciutat, que tot i que ja porten un parell d’anys tocant, és “d’aquells que comencen” que encara no tenen maqueta ni disc, i que segurament, els crítics  dirien que la veu li falta no sé què, que a la guitarra li falla no se quantos i que els ritmes no sé què més, però que si estàs al directe, t’ho passés fantàsticament bé!
El local era més aviat petit i entranyable, on només s’hi pot tocar en
acústic perquè la cosa no dóna per més… però tenen una programació
inacabable! Dimecres, dijous, divendres… sempre hi ha coses! en
aquest cas no només música, però es reconeix ràpidament que n’és la
protagonista principal.
I és que, quants i quants i quants bars, restaurants i locals es nodreixen d’això? Dels grups que comencen, que tenen ganes de tocar, que no cobren res! Que si els conviden a sopar aquell dia ja han fet calaix i que en canvi, omplen el calaix del lloc en qüestió.
El que és més curiós, més greu o més bonic de tot plegat és que tots aquests grups que comencen, es deleixen per tocar a tots aquests bars, pel simple fet de que la seva música “arribi” i agradi i així potser, algun dia, hauran de deixar d’anar darrere els programadors de sales i començar a ser ells qui triin quin concert fan i quin no.
Estem en un moment on la música és oci, i a més a més la música té un valor afegit: el sentiment, l’ànima o l’esperit (com vulgueu) i representa que això no es paga, ara bé cada músic dels que he anat a sentir avui, s’ha comprat el seu instrument, ha compost la cançó, ha llogat un local d’assaig, ha assajat durant hores i més hores, en el cas d’avui, han adaptat les cançons a l’acústic, han invertit temps enviant invitacions al facebook, correus electrònics, etc, per informar-nos del concert i han invertit el seu dijous tarda i el seu dijous nit en entretenir-nos una estona, i si ens haguéssin fet pagar, no hi hauríem anat.
Amb això no vull dir que els hi haguem de pagar un munt de diners, i en el fons tampoc és culpa dels locals ni dels grups, segurament tot plegat va molt més enllà, però això serà un altre tema…
Ara per ara, respecte, admiració i reconeixement a tots els músics que ens fan passar bons moment i que a canvi, només volen els nostres aplaudiments.

Publicat dins de General | Deixa un comentari