DE TOT i DE RES

8 de gener, les festes s’han acabat, el referèndum a Arenys
de Mar ja ha estat realitzat… quantes emocions viscudes amb tant poc temps!

En el meu cas va començar amb una por terrible, m’havia
d’afrontar a una sala plena de gent que esperava que els hi diguessis com
aniria tot plegat, i en el fons ni tu ho podies acabar de saber. De seguida, va
venir la identificació. Veure que hi havia tanta gent com tu treballant pel
mateix i creient en el mateix, al mateix moment. Després la pressa, l’estrés,
l’angoixa perquè feia moltes hores que no havies obert el correu electrònic, l’
angúnia de saber que el telèfon t’estava sonant, i segurament era important i
no el podies agafar. I altra cop la por, i si no surt bé? Què haig de dir? Què
em preguntaran? Com ho hem de fer?. La desesperació, allò no s’ha fet, allò
altre no està acabat, allò de més enllà no acaba de rutllar…  L’ optimisme, no passa res, acabarà sortint.
L’engany, tot és perfecte, i no ho és tant… Seguidament ve l’energia,
capacitat per fer-ho tot, després el cansament i l’ “estar-ne tip” i finalment
la felicitat. Arriba el dia 13, tot surt bé, felicitat.

Després torna l’angoixa, amb tanta feina no he fet allò, no
he fet allò altre…, i arriba Nadal, la gent sembla que estigui més contenta i
reparteixi amor, sembla un tòpic però es nota. Arriba l’alegria, la tendresa,
el record.

Surts de festa amb els amics, et diverteixes, gaudeixes,
sents la gratificació d’haver-t’ho passat molt bé i l’auto-descepció de no
haver fet res més.

Vénen els reis, amb ells la dosis més important d’il·lusió! I
a Arenys, arriben els naps i les cols, una tradició que us pot semblar una mica
estranya, però que és genial.

I així és la vida, plena d’emocions, bones, dolentes,
classificables, impossibles de definir….

I és que en el fons, tot són emocions, sensacions. Et lleves
al matí i tens la sensació de no haver dormit, sents tristor, no et ve de gust
anar a la universitat, però sents la felicitat, perquè et retrobaràs amb
persones que et fan feliç. Arribes a lloc i tens ganes de fer un cafè, vas a classe
i t’avorreixes, vas a la següent i t’apassiona, t’expliquen les vides i sents
la trepidància, o la melancolia, o la tristor, o l’alegria, o la solitud, o el
desengany, o les energies renovades, o desinhibició… i com totes
s’entrellacen, i com totes et poden arribar a condicionar.

Contínuament estem condicionats a les emocions. Segurament
ni quan dormim deixem de tenir-ne (bé que somiem no?) Suposo que l’únic que hem
de fer és gestionar-les (que ràpid és escriure-ho i que difícil és arribar-ho a
fer). I sí, és veritat que ens condicionen, però també és veritat que les podem
gestionar. El problema ve quan no tens l’emoció que voldries tenir, però això
ja és un altre tema.

L’hivern ja ha arribat. La fredor em recorre tot el cos. Però m’hi resisteixo. Desitjo despertar i sentir la calor de nou.
Penso en aquells estius que bevíem llet amb colacao, que no podíem desfer perquè la llet no era prou calenta.
Recordo com baixàvem de ràpid amb la bicicleta i quants genolls pelats hi vam deixar.
Sento la frescor de l’aigua del safreig als mesos d’agost.
Quina olor que feien les roses del passeig!
Estius en que ens vas ajudar a desfer el colacao, genolls que vam compartir, hores de safreig que ens vas fer gaudir.
Mai, mai podrem oblidar-ho, mai passarà prou temps per no recordar-ho.
Passa-t’ho molt bé siguis on siguis, i si us plau, no ens oblidis, perquè nosaltres de ben segur que no ho farem.
No sabem on ets, no sabem on has anat però tingues per segur que sempre ens tindràs al teu costat.

música, bars i diners
Si volguéssim, cada dia del món i segurament a la major part d’hores del dia podríem anar a un concert i segurament, molts se’ns acabaríen solapant! i és que el panorama musical està en un moment esplèndid. Esplèndid des del punt de vista de l’oïent, sobretot. Hi ha de tot, tot el que et vulguis imaginar ho trobes, i tot allò que no t’hagis imaginat també. Hi ha des del rock més clàssic a les músiques més inclassificables perquè encara no se n’ha trobat el seu nom, fins a corals i orfeons de tots els gustos.
Avui he anat a un concert a mataró, el grup que hi tocava, era un grup de la mateixa ciutat, que tot i que ja porten un parell d’anys tocant, és “d’aquells que comencen” que encara no tenen maqueta ni disc, i que segurament, els crítics  dirien que la veu li falta no sé què, que a la guitarra li falla no se quantos i que els ritmes no sé què més, però que si estàs al directe, t’ho passés fantàsticament bé!
El local era més aviat petit i entranyable, on només s’hi pot tocar en
acústic perquè la cosa no dóna per més… però tenen una programació
inacabable! Dimecres, dijous, divendres… sempre hi ha coses! en
aquest cas no només música, però es reconeix ràpidament que n’és la
protagonista principal.
I és que, quants i quants i quants bars, restaurants i locals es nodreixen d’això? Dels grups que comencen, que tenen ganes de tocar, que no cobren res! Que si els conviden a sopar aquell dia ja han fet calaix i que en canvi, omplen el calaix del lloc en qüestió.
El que és més curiós, més greu o més bonic de tot plegat és que tots aquests grups que comencen, es deleixen per tocar a tots aquests bars, pel simple fet de que la seva música “arribi” i agradi i així potser, algun dia, hauran de deixar d’anar darrere els programadors de sales i començar a ser ells qui triin quin concert fan i quin no.
Estem en un moment on la música és oci, i a més a més la música té un valor afegit: el sentiment, l’ànima o l’esperit (com vulgueu) i representa que això no es paga, ara bé cada músic dels que he anat a sentir avui, s’ha comprat el seu instrument, ha compost la cançó, ha llogat un local d’assaig, ha assajat durant hores i més hores, en el cas d’avui, han adaptat les cançons a l’acústic, han invertit temps enviant invitacions al facebook, correus electrònics, etc, per informar-nos del concert i han invertit el seu dijous tarda i el seu dijous nit en entretenir-nos una estona, i si ens haguéssin fet pagar, no hi hauríem anat.
Amb això no vull dir que els hi haguem de pagar un munt de diners, i en el fons tampoc és culpa dels locals ni dels grups, segurament tot plegat va molt més enllà, però això serà un altre tema…
Ara per ara, respecte, admiració i reconeixement a tots els músics que ens fan passar bons moment i que a canvi, només volen els nostres aplaudiments.

<sense assumpte>

Quan tot es repeteix, quan tot torna a ser el mateix.
Quan tot és relatiu, quan es fa tan difícil que tot torni a ser positiu.
La teva mirada m’entristeix, la teva paraula m’enerva, vull fugir, ben lluny d’aquí, però no et vull deixar sola, vull tenir-te a prop de mí.
No vull ser el que tu has estat, no vull pensar el que tu has pensat,
vull ser tu quan eres tu, vull ser tu quan en quedava un bri de la teva llum, una petita esperança que ara ja queda lluny.
Quan tot es repeteix, quan tot torna a ser el mateix.
Diuen que tot canvia quan un ho vol, i jo em pregunto, és el que vols? Ja no sé que pensar, sembla que no ho vulguis acabar.
Tot és bonic si ets amb mi, tot és tan difícil quan ets aquí…
Han passat mil dies, han passat mil nits, però tot es repeteix, tot torna a ser el mateix.

Entre ahir i avui he anat mirant videos i videos i he anat llegint noticies i noticies. En el fons tot és el mateix, i per més que diguin, a els que ho vam viure, no ens canviaran el pensament ni l’ opinió.
Mentre mirava tot això m’he adonat que el més interessant no eren els videos en sí, sinó els comentaris d’aquests. És espectacular la reacció que creen. Indignació, odi, insults… i és que com volen que siguem espanyols amb frases com “los nacionalistas soys unos ignorantes y unos imbeciles”…. que encara no han entès que si algú t’odia no pot voler estar amb tu? no és un principi de país ni de govern, és un principi de persones… Però curiosament, ja no m’immuten…. ara ja, els dono per inútils, ja poden anar predicant, el mecanisme ja està en marxa!
Però mentre veia aquests videos i aquests comentaris, he recordat una frase que vaig sentir ahir mentre esperàvem impacients els resultats de la votació: “CiU botiflers”. No és que CiU siguin sants de la meva devoció, més aviat just el contrari, però aquesta és la frase que m’indigna més de totes i que més m’encén! Què és el que no han entès aquesta gent?? Ahir CiU recolzava la independència! Els recordo que CiU va recolzar en tot moment el referèndum, amb suport al Sí! On som? Que ja no sabem qui són els nostres enemics?? Els nostres enemics ja havien vingut i ja havien marxat!!! Que no se n’adonen que els que erem allà esperant, fóssin de CiU, de ERC o de la CUP, tots esperavem el mateix! La victòria del Sí!
I és que aquest és el gran problema! Perquè molts catalans encara no entenen que és l’unió la que fa la força? Per ser independents necessitem que tothom hi estigui a favor, que tothom li doni suport, i deixem-nos estar de tonteries home! Anem cap a la independència i després ja parlarem de diferències! Si realment volem ser independents o ens unim tots per la mateixa causa i ens oblidem del demés, o estem morts abans de començar.
Necessitem ser els defensors de la terra, necessitem segar cadenes, necessitem un bon cop de falç!
Necessitem estar units i fer més força que mai!

Diada nacional, 2a part
El dia que el MAPA va decidir fer del seu somni una realitat, encara no creiem que fos possible.
Tot va començar amb ells, però s’ha de reconèixer el mèrit de la Falange. El dia que s’hi van posar en contra, no saben el favor que ens van fer! A partir d’aquell dia, tot va començar a agafar volada. Primer la manifestació autoritzada, després la manifestació en contra de la manifestació, després l’organització d’actes culturals, després la prohibició de l’advocacia, després De la Vega declarant, després l’organització per a la celebració del referèndum passés el que passés i transversalment la crida al suport i a la participació.
Finalment, avui, Arenys de Munt, s’ha despertat vestida de gala. A primera hora del matí a començat la peregrinació cap al la nostra Meca particular per un dia i ja no ha parat. Ha estat una festa de l’independentisme, ha estat un pas més endavant, ha estat una gran alenada d’aire de país i d’estat propi.
Avui ens en podem anar a dormir amb un 96% favorable, celebrat a l’estil copa de la champions i reafirmats després d’un cap de setmana catalanofestiu d’aquells intensos.
Gràcies MAPA! Gracies Arenys de Munt!
I gràcies Falange, sense vosaltres res hagués estat possible!

Com fem caure espigues d’or, quan convé, seguem cadenes!

Com deia al meu últim apunt, el setembre per alguns són
temps d’exàmens i d’exàmens, la majoria tipus test.
Des del meu punt de vista és una manera bastant bona de no saber quin és el
nivell de l’alumne.
Els ETT consten d’ una quantitat variable de preguntes, en el meu cas, podríem
posar una mitjana de 40 preguntes i d’ una altra quantitat variable de
possibles respostes, que normalment no baixa de 4 i va més enllà de 5 (per
altra banda també perquè el full de respostes no ho permet).
Per aprovar un examen d’ aquestes característiques, només et calen dues coses:
llegir-te un parell de cops el temari i aconseguir tants ETT com puguis del
professor en qüestió, ja que et tocarà estudiar amb gran profunditat el seu
grau de punyeteria i/o, si em permeteu, puteria. I és que això funciona així,
tu tens el temari estudiat fins a la última coma, fins a l’ últim punt, però
pot no servir-te de res.
A tots els exàmens trobes preguntes que no surten al temari, o que creus que no
hi surten, ja que la pregunta ha estat formulada de tal manera que allò que t’estan
dient et sona com a mínim a mandarí, i ja pots ser el millor enginyer tècnic,
el millor metge o el que sigui.
Et trobes davant de 40 preguntes consecutives amb frases com “quines de
les següents afirmacions no es certa” després, “quines d’ aquestes
afirmacions no és falsa” , seguit d’ un “quina de les següents no és
un bon pronòstic per a la bona recuperació de la patologia tal”, amb la
qual cosa acabes amb el cap que no sap si consumint la major part del temps d’examen
en resoldre el gran enigma de l’enunciat (serà una afirmació falsa, una
afirmació certa, totes seran correctes….)
Un cop superat l’obstacle de la pregunta, et toca afrontar-te a les respostes.
Evidentment, només n’ hi ha una de bona, però quan comences a llegir les
diverses opcions que et donen, acostuma a passar que la “a” i la
“b” les dones com a bones, la “c” diu que totes les
anteriors són incorrectes i la “d” que totes les anteriors són
correctes”, a partir d’ aquí el més lògic és posar que és la
“d”, ja que des d’ un inici tu has optat per la “a” i la
“b” com a bones… però quan portes 40 minuts d’ examen i 30
preguntes d’ afirmacions falses i negacions certes, et preguntes si poso la
“d”, totes les anteriors són certes, estarà malament? perquè clar, no
és cert el que diu la “c”, totes les anteriors són incorrectes; és a
dir, la “d” diu que totes les anteriors són correctes, i la
“c” és anterior a la “d”, per tan la “d” no és
correcte, i llavors quina serà, la “a” o la “b”??
Quan t’ adones de que estàs en aquest punt de raonament completament il·lògic i
a punt d’ agafar un atac de nosequè perquè ja no saps res del temari i perquè
ja no saps què carai t’ estan preguntant, arribes a la conclusió de que t’ enganyen.
Et fan estudiar temaris immensos, et posen mil milions de treballs (que per
cert, no serveixen de res si no aproves l’ examen, però això ja seria un altre
apunt) total, perquè? si no caces per on va el professor i no t’ adones de que
fent aquella pregunta t’ està fent una trampa i a la de sota no, no t’ haurà
servit de res memoritzar un temari de 200 fulls a doble cara!
I quan arribes a aquest punt et preguntes, i perquè segueixen fent ETT’s si l’ únic
que avaluen són les habilitats punyeteresques de l’ individu???
La resposta, molt fàcil, poses tots els fulls de respostes a una màquina, i
problema solucionat!

Molta sort a tots aquells que tingueu ETT’s!!

El setembre ja és aquí. Per a molts significa acabar d’aprofitar el que
queda d’estiu, encara hi ha festes majors, festivals de música, cines a
la fresca, contes amb golondrines i mil i una activitats d’aquestes que
fan estiu. Per a d’altres, vol dir que les recuperacions ja són aquí.
Fa calor, xafogor, sues, estàs enganxifós, i a sobre tens una pila
d’apunts sobre la taula que des de lluny te’ls mires, i et diuen:
hola!! ja arribat el setembre!! fa dies que hauries d’estar estudiant!
no pots anar a cap més festival a esbairte, ni a escoltar contes de
fades! la teva mandra, la teva mala sort i l’assignatura creuada de
juny tornen a la càrrega!
I és que senyors, per setembre sempre hi
ha el pitjor del pitjor! Si tens alguna assignatura que no suportes,
que la tens creuada, que el professor va ser un cabró amb l’examen o
que té un temari tan immensament gran que no vas poder aasumir al seu
moment, segur que aquesta o totes elles, et cauen per setembre.
I
què hem de fer? Doncs agafar un ventilador, dutxar-nos tres cops al
dia, aïllar-nos del món autoconventcent-nos de què no hi ha res
interessant per fer, agafar la pila d’apunts, i au! a estudiar, que
només fa un més que has acabat els de juny (que acaben a juliol i a
l’agost has de pensar amb el setembre). També ens queda l’opció d’encomanar-nos al patró del poble i celebrar la festa major, tot i que la idea no m’inspira gaire confiança….

Entrevista a Úrsula Oberts, psicóloga i  professora de la Ramon Llull, acaba de treure el llibre que porta per títol “El transtorn de l’infant consentit. Manual per a pares i mestres desorientats”.

Entrevista a un diari:

Ursula Oberst: “No existeix el trastorn del nen consentit”

Ursula Oberst va estudiar psicologia a la Universitat de Konstanz (Alemanya) i el doctorat a la Ramon Llull, on és professora. Viu a Catalunya des de fa 12 anys. Avui presenta El trastorn del nen consentit. Manual per a pares i mestres desorientats (Pagès editors).

–¿Es pot parlar d’un trastorn del nen consentit?
–No existeix. El que és freqüent és el nen consentit. Hem passat d’una generació autoritària a un excés de manyagueries, cosa que provoca petits tirans o dictadors.

–¿Per què titula així el llibre?
–Critico el fet que s’anomeni trastorn a una educació equivocada. No tots els nens pateixen dèficit d’atenció (TDA), molts només estan malcriats.

–Fins i tot hi ha una altra síndrome, el trastorn negativista desafiador…
–Sí, el que abans era una persona rebel ara es considera que té un trastorn. Se’n diu així per la tendència que tenim d’etiquetar mèdicament aspectes de la vida quotidiana.

–¿Com es pot distingir un nen hiperactiu?
–Amb un diagnòstic professional. De vegades, dir que un nen és hiperactiu és una manera molt fàcil de treure’s el problema de sobre. El diagnòstic i la medicació no pot ser una excusa per no educar bé.

–¿Per què hi ha tants nens mimats?
–Vivim en una societat permissiva que ha perdut els valors i està desorientada. Fan falta referents per saber educar correctament.

–Ningú ensenya a ser pare…
–En aquest llibre he volgut ensenyar un mètode per saber què es pot fer en cada moment, amb exemples pràctics. També hi ha un dèficit de formació en els mestres. Les aules són plenes d’alumnes amb problemes de conducta.

–¿Malcriar és una falta d’amor?
–Jo desvincularia l’amor de no saber educar, perquè no vol dir que els pares no s’estimin els seus fills, sinó que s’han d’esforçar per no consentir-los-ho tot.

–¿Què els diria a aquests pares?
–La millor educació és la que posa obstacles que es puguin superar.L’autoestima s’aconsegueix quan aconsegueixes un objectiu.

–I aprendre a dir-los que no a moltes coses.
–Dir que no als fills és incòmode. I com que els pares treballen fora, arriben cansats i amb les tasques domèstiques pendents, per tant és més fàcil permetre que vegin la tele o els videojocs. Una bona educació requereix temps i esforç.

i pels que tingueu mandra de llegir, el video, però no us fieu ni del lèxic de la presentadora ni de les imatges!

Aquest any he tingut l’honor d’escriure un petit text que cada any acompanya el programa de les festes de Sant Roc, la festa petita del poble, i per tan el post d’avui és fàcil, el text original, avui que hem celebrat!

Em
va tocar néixer l’any 88.

Per
això, m’he perdut les processons de Sant Roc. Mai he vist els pendonistes amb
la bandera, mai he vist Sant Roc sortir al carrer.

Tampoc
el vaig veure amagat durant la
Guerra, i em vaig perdre l’any que van sortir dos macips.

Però
néixer l’any 1988, m’ha permès viure la batalla de les Almorratxes; m’ha permès
portar una almorratxa. M’ha permès sentir-me arenyenca, sent participant activa
de la festa.

M’ha
permès anar a beneir les almorratxes a primera hora del matí, mentre encara et
treus les lleganyes. M’ha permès fer-me la foto de rigor davant del mercat
mentre ruixes al del teu davant, m’ha permès córrer pels carrers d’ Arenys i
passejar per cases d’amics, beneint i renovant el Vot de Vila.

Portar
una almorratxa a les mans al crit de Sant Roc Gloriós, mentre el perds enmig de
la gent, et provoca aquell somriure i aquella joia que et fa sentir tan bé.
Sents com n’ està de contenta la gent en veure’t, o com alguns et defugen com
poden perquè els hi fa por una mica d’aigua amb colònia.

Veure
com grans i menuts volen que els ruixis, per poc que sigui, i veure com tots
ells volen participar de la festa, és molt bonic. Veure com la gent t’obre les
portes de casa seva per poder compartir la festa, és fantàstic.

Néixer
l’any 88 i viure tot això m’ha permès aprendre que les tradicions s’han de
mantenir, és el que és més d’aquell lloc, d’aquella terra; és el que és més
d’un poble, d’una gent.

Néixer
l’any 88 m’ha permès saber que totes les tradicions han d’evolucionar, per així
perdurar al llarg del temps, perquè només amb la totalitat de les persones i la
força de totes elles és possible mantenir el que és nostre.

En un instant, tot és aquí, tot és amb mi,
en un instant tot és lluny d’aquí, tot és història d’ahir.
En un instant he estan feliç
en un instant ha estat aquí.
Fa un instant era a prop, era amb mi,
fa un instant he gaudit d’un deix de la seva llum,
d’una alenada del seu perfum.
En un instant, tot ha sigut tan!
En un instant he pogut tornar a ser feliç,
en un instant tot ha tornat a ser aquí.
En un instant ja no hi ha el seu perfum,
en un instant tot és fum.
En un instant, tot és aquí, tot és amb mi,
en un instant tot és lluny d’aquí, tot és història d’ahir.

Avui, concert
Avui ens hem perdut pels carrers de gràcia, magnífic poblet aïllat de la resta i on sembla que el temps no passi.
Em arribat a l’ oratori de St Felip Neri a les 10, ja des de la cua, es feia silenci. Ens hem assentat a tercera fila.
L’espectacle ha començat amb una minirepresentació teatral. Anava sobre una parella que discutien sobre el dia que es van conèixer.
Tot seguit, Indigos. Són un grup que van començar no fa tan… al principi feien versions de Ben Harper i Demian Rice, però de seguida van començar a compondre. Els seus inicis són al metro de barcelona. Feien una música molt intimista, que sonava gràcies a una guitarra i un cello. Més tard, li van afegir una bateria, i el que hem anat a veure avui ja comptava, a més a més amb un contrabaix i una guitarra elèctrica, fet que remarcava el seu mix entre rock, folk i jazz. Tot plegat sonava enmig d’un claustre que, almenys a mi, recordava a les antigues cases romanes.
Una música rokera però intimista que et pot traslladar a qualsevol dels punts de l’imaginari.
Si en teniu ganes, http://www.indigosfolkmusic.com/

segon programa
Com dèia a l’altre post, la setmana passada vam començar programa. Doncs aquest dissabte, 2a edició!
A les 10, quan vam començar, ens vam embolicar una mica… Erem molts a l’estudi i a més va venir la sra. Enriqueta i la Cristina que ens van portar uns magnífics pastissos (ja veieu que ens cuiden molt), però clar erem masses! però bé, ens en vam sortir! (quin remei sinó!).
Diria que a l’altre post no ho vaig explicar, però fem una secció, que es diu l’apunt diví, que ens aporta en Bernat Dedéu i que aquesta setmana va ser d’allò més divertida. Després vam continuar am la tertúlia, l’entrevista amb l’Alba SantMartí, la guerra de sexes, la borsa de l’amor i l’entrevista musical. Aquesta setmana, els Filippo Landini! Va estar molt bé, llàstima que vam tenir poca estona, perquè vam tenir alguns entrebancs…
Bé si ens voleu escoltar en directe, www.radioarenys. cat, cada dissabte de 10 a 1.30, i si voleu sentir el que ja em fet, només heu de clicar aquí:
http://www.radioarenys.cat/?p=programa&n=28

Festes i nou programa
Aquesta setmana han sigut festes al meu poble. Vam encetar la gresca el dimecres amb la cantada de completes (http://www.youtube.com/watch?v=Is3ARbhDTHM&feature=related), seguit de la traca, botifarrada, el Belda i el conjunt Badabadoc i Miquel del Roig. Tots dos grups van estar molt i molt bé, però el que més va animar el cotarro va ser Miquel del Roig, que com l’any passat ja va fer, es va plantar durant més d’hora i mitja dalt de l’escenari per versionar cançons amb la temàtica més actual i per cantar-ne d’altres que tots coneixem.
El dijous, dia de St Zenon, i de festa oficial, va ser tarda gegantera, on vaig tenir l’honor de portar la Carmeta, i on tots els geganters estrenavem la nova equipació!
El divendres, barraques. Dorian, Eina i Soweto. Els primers, magnífics, una barreja entre psicodèlia, pop, rock… Eina, una reedició d’inadaptats, fet que els comporta experiència als escenaris, però que després d’algunes converses de cafè, he descobert que a molts els va fer marxar de la festa. Per últim Soweto, grup que no vaig poder escoltar amb gaire deteniment, ja que estava servint a les barres, però que prenen l’estil jamaicà i el saben transmetre, fet que va fer que la nit acabès d’allò més bé.
L’endemà, dissabte, estrenavem programa! A ràdio arenys (www.radioarenys.cat) a partir del dissabte passat i fins el 12 de setembre, hi farem un programa magazine de 3 hores i mitja.
Tot plegat va començar a les 10, amb les noticies del dia i la tertúlia, on ens sorpreniem de que esquerra s’hagués plantat amb el finançament,… però ja veieu el que ha durat…. a les 11 vam repassar l’agenda de St Zenon i vam passar a l’entrevista sèria… Vam entrevistar al Sr. Josep Robirosa, tota un icona! Va estar mot bé, i se li han de donar les gràcies perquè va estar molt atent i va ser una conversa d’allò més entretinguda!
A les 12, en Maiol, va agafar la via en pas i se’n va aanr a voltar pel mercat, a arreplegar tot aquell qui trobava i fer-li unes preguntetes. Mentrestant des de l’estudi, començavem la guerra de sexes, amb la qual no vam guerrillar gaire, i mentrestant fèiem connexions amb en Maiol, que ens va trobar la nostra primera candidata per a la borsa de l’amor (espai en que tu pots deixar el teu perfil i nosaltres et busquem la parella ideal, regalant-te un sopar) .
A última hora, música. Aquesta setmana, Narcís Perich i la Caravana de la bona sort (www.narcisperich.com) que estan fent una ruta per totes les capitals de comarca de Catalunya i que aquest dissabte, tocaven a la nostra, el maresme!
Tot plegat, i tot i que la veritat és que no ho teniem del tot lligat, va anar prou bé, la setmana vinent més!

El Campanar
Si passeges per la Riera, el trobaràs, allà al mig, amagat entre edificis, com aquell a qui no vol que el trobin però que sempre és trobat.
El trobaràs allà al mig, aixecant-se imponent, sempre intentant arribar al cel.
Avui, dia de St. Pere, tohom s’aplega al seu voltant, als seus peus, esperant per veure com crema la bóta, esperant per veure el reflexe del foc rogent a la façana del gegant amb desig de cel.
Avui, dia de St Pere, tot esclata damunt seu, esperant que d’aquesta manera pugui complir el seu anhel.
Avui, dia de St Pere, el campanar torna a plorar, perquè malgrat el seu desig, no l’ha pogut ni acaronar.