DE TOT i DE RES

pensaments, raonaments i altres coses

De creativitat i resiliència

Publicat el 26 de març de 2010 per rmc

Llegeixo Removent Consciències. Transgressió cívica i fet
nacional.
(Àngel Velasco i Quim Gibert (eds.))
Al primer capítol, en Quim (psicòleg de professió) parla dels cops i dels
traumatismes, amb els quals ens hi anem trobant al llarg de la vida. Explica
que quan et trobes amb aquestes situacions tens dues opcions, quedar-t’hi
atrapat o ser resilient. Per exemple (el trobem al llibre), el cas de dos
germans que van a una manifestació, a finals dels 70, demanant la llibertat,
l’amnistia i l’estatut d’autonomia. Cap al final de la manifestació la policia
els apallissa. Un dels germans ja no tornarà a anar a cap més manifestació, ni
s’associarà a cap entitat o partit polític, ni res que el pugui relacionar amb
el catalanisme. En canvi, l’altre fa just el contrari. Aquella pallissa li va
servir per associar-se a totes les associacions possibles i per treballar amb
cos i ànima pel seu país.
Quan som capaços de transformar tot l’odi i tota la ràbia que tenim a dins per
algun fet en concret amb ganes de treballar, de moure’ns, de lluitar, som
resilients, i la resiliència ens fa creatius. La creativitat esdevé l’eina
perfecta per saltar-se les normes, per buscar-els-hi el costat per on ens podem
esmunyir i també l’eina de les emocions. Amb la creativitat pots moure mars i
muntanyes.
Catalunya, ara, és resilient. Va trobar la seva escletxa per poder fer el seu
camí i els horitzons cada dia són més amples. I com a bona resilient, és
creativa. Tothom inventa i reinventa, crea i s’hi recrea i l’originalitat es
respira arreu.
Una de les moltes proves, a Valls:


Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Depèn

Publicat el 11 de març de 2010 per rmc

Aquesta és la paraula. És la paraula amb la que ens han educat a la meva generació i a totes les posteriors (tinc 21 anys).
És una paraula d’acceptació, de confluència, de fer compatible tot allò que se’ns posi al davant. Sempre ens quedarà allò de “bé, DEPÈN de cadascú” o “clar, DEPÈN de com t’ho miris” o bé, “DEPÈN de cada cas”, (o altres frases que no inclouen la paraula explícitament com “cadascú és com és i clar…”) I això és acceptat per tothom, és la màxima que ningú pot rebatre, ningú pot dir que no. Tot plegat fa que entre nosaltres ens acceptem millor, i fa que més facilment ens poguem posar a la pell dels altres, és a dir, podem ser més empàtics i fins i tot més conciliadors.
Però alhora ens fa molt de mal. Fa que mai defensem clarament la nostra posició, perquè ja d’entrada no la tenim. Ens fa quedar en posició d’ “stand by” perquè com que la visió de l’altre és absolutament acceptada, doncs ja no cal posicionar-se, ambdues parts han entés que “DEPÈN de com t’ho miris”.  A més a més, aquesta paraula, ens torna persones no-pensants. No cal que pensem quins arguments tenim envers aquell tema, ho pots arreglar fàcilment amb un “això DEPÈN de cadascú” i això ens fa més ignorants. El fet de no pensar fa pensar menys. No sabem si les coses són molt bones o molt dolentes, tot DEPENDRÀ de com les miris… amb la qual cosa ens poden colar de tot. Ens poden vendre la pitjor andròmina del món, fent-nos creure que allò és bo… sempre pensarem que DEPÈN de per qui, pot ser bo o dolent. O ens poden dir que allò és boníssim però ho relativitzarem i DEPENDRÀ de qui ho miri.

Malgrat tot, no som tots del tot així, relativitzem i inclús vanalitzem, però quan volem, radicalitzem i ho tenim molt clar. I és que al cap i a la fi, tot DEPÈN d’un mateix.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Tot pels joves

Publicat el 5 de març de 2010 per rmc

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-language:AR-SA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Avui en dia hi ha una tendència molt clara: els joves ho han
d’agafar tot perquè pugui tirar endavant, s’ha de renovar i refrescar i totes
aquestes coses. I tothom s’ho creu, fins i tot els joves. Però els joves, per més
que vulguem i hi posem ganes, en sabem poc, precisament per això, perquè som
joves.

Tenim moltes coses bones. Tenim molta energia, tenim idees,
tenim alguns recursos i sabem què és el que es mou entre els nostres iguals. Però
hi ha moltes coses que desconeixem.

Quantes vegades no hem sentit, “és que clar, això ara ja ho
ha d’agafar la gent jove!”. I molta gent jove s’hi involucra i s’hi posa, perquè
creu que allò que li estan dient que s’acaba perquè els joves no ho agafen, no
ha de morir i s’hi posa. Moltes vegades, després és criticat, i sents allò de “és
que clar, com que són joves…”

Em sembla molt bé que el jovent ens responsabilitzem i
portem associacions, gegants, patronats…. però no ens deixeu a l’estacada! Dir
que ho han de portar els joves i desvincular-se absolutament de l’entitat,
associació o el que sigui, no és la solució.

És cert que els joves hi hem de ser presents, i hem de
participar, però tot i que podem i que està demostrat que ens en sortim, tot
seria molt més fàcil i aniríem molt millor si les coses fossin de tots.

No ha de ser únicament dels “grans”, però tampoc dels joves
exclusivament. El problema, segurament és que no hi ha punt de comunicació. Els
joves volen imposar els seus nous sistemes que creuen revolucionaris i els més “grans”
volen mantenir coses que feien, perquè són les que sempre han funcionat. I ningú
cedeix, i el que acaba passant és que els més grans diuen “doncs au, feu-ho
vosaltres” i els joves, que moltes vegades ens creiem que ho sabem tot ens hi
posem.

El que seria ideal és que ni els uns ni els altres volguessin
exclusivament introduir-hi la seva part, sinó que no hi haguessin parts. Que es
funcionés com un tot. Que el que ve de nou no és un atac, sinó un intent de fer
les coses millors. I que no es tractés els joves com a “pff, joves” sinó com a
persones que simplement tenen idees i volen fer coses. No som diferents, només
som persones pensants que tenim ganes de fer coses, però no les hem de fer
sols. (i és que a més a més d’això, ens hem de treure una titulació per “ser
alguna cosa a la vida” , hem de treballar per guanyar-nos els nostres propis
diners i hem d’ajudar a casa. A més a més de compartir estones amb els nostres
amics i complir amb la família. Ah! I culturitzar-nos, que sinó serem uns
ignorants tota la vida).

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Ple a vessar

Publicat el 4 de març de 2010 per rmc

Ahir, quan vaig arribar a l’Acte d’Estat de Sabadell (una mica tard perquè treballava) les entrades estaven esgotades.
Ostres! si em fet una hora de camí, amb la pluja, amb un accident pel mig (nosaltres no, un que ens vam trobar) i amb vent, fent alguna volta de més….
Però no hi havien entrades… Ens ho perdríem! quina llàstima! Però quina alegria… quanta alegria veure que aquell teatre era ple a vessar i que no hi cabia ni una agulla! Això volia dir que mil no-se-quantes persones s’havien desplaçat fins al teatre de Sabadell, malgrat ser dimecres, a les 8 del vespre, i encara que fes vent, pluja, o hi haguéssin 4 accidents a la carretera! Fantàstic!
 
Diumenge farà un any que vam anar a Brusel·les, ahir vaig retrobar a gent coneguda d’allà (no vam ser a l’acte, però si a la sortida, per captar les impressions!) i qui ens havia de dir res! ja d’entrada ni quan vam anar a Brusel·les ens creiem que tanta gent fes el pas, que tanta gent es reivindiqués a Brusel·les, allà hi havia emoció, eufòria, ganes… ganes d’estat. Unes ganes que quan vam presenciar la consulta d’Arenys de Munt es van esperençar, unes ganes que van creure amb l’estat.
I la cosa va a més, no para, consultes arreu del país, actes d’estat, viatges europeus…
Tot bull, només cal que peti (amb compte eh! per això!)

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Consultes

Publicat el 1 de març de 2010 per rmc

Avui, la segona tongada.  La cosa, en general, ha afluixat. Cal dir que a les Terres de l’Ebre ha estat tot un exitàs i que, qui hauria dit que als pobles del Baix Llobregat s’hi aconseguiria un 21% de la població?

Les consultes del 13D, van ser un annexionament del que havia passat a Arenys de Munt. Van ser el fill acabat de néixer. Ara les consultes s’han fet grans i comencen a caminar, i ja no són ell fill agafat de la maneta del pare, sinó que ja són aquell adolescent que comença a avançar sol, i veu que no tot són flors i violes, que la vida és bonica però a vegades complicada, però que malgrat tot, vol lluitar perquè sigui victoriosa.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari