Aconseguiré estar prima, però sempre seré gorda.
Avui he vist el gent normal sobre l’obesitat. Jo, no fa tan, era obesa. Com tots, havia fet mil règims. Vaig començar als 11 anys, i ara, als 27, segueixo fent-ne. Ara mateix, fa més anys que faig règim que no, que no en faig. Però avui tinc una visió molt diferent dels règims i de les obesitats.
Al programa s’han dit moltíssimes coses que són totes veritat. De fet, el que m’ha portat a veure’l és la frase que sortia a l’anunci, dita per en Xavier Pérez Esquerdo: Jo em miro al mirall i no em veig gordo. Efectivament, no em veia gorda. És la confrontació social, en el meu cas, anar a comprar roba o anar a la platja, arribant a límits com estar 3 anys sense anar a la platja (vivint a un poble davant del mar) o continuar portant aquella roba feta malbé i vella, per no anar a comprar i afrontar-me a la meva talla real.
He passat per mil dietes, m’he aprimat amb gairebé totes (unes més, les altres menys, però totes) però sempre havia tornat enrere, recuperant el que havia perdut o inclús pujant-ne més. Amb el que això suposa. Mentre fas la dieta és un sacrilegi. Tothom menja el que vol i tu no. Tothom menja el que vol i no s’engreixa, i tu no. Tothom es posa la roba que vol, i tu no.
I quan tornes a pujar, és un sacrilegi encara més gros. És més aviat una espècie d’autotortura encoberta per tu mateix, que no vols veure, i que fas veure que no t’afecta, perquè pensar-hi seria massa gros. Total, tornes a una situació ja coneguda, i en el fons, d’alguna manera inclús confortable. Per més que et pugui causar contradiccions, no deixa de ser una mena de zona de confort, perquè sempre has estat allà. Sempre t’has vist d’aquella manera. Sempre t’hi has manegat. Sempre t’ha fet mal anar a comprar roba, sempre estàs fent règim. Per tan, re de nou. Zona de confort.
Tot va canviar fa dos anys quan vaig començar un nou règim, amb una dietista esplèndida, però no només això, sinó que vaig començar també a fer teràpia Gestalt.
El meu terapeuta, també fantàstic, em va dir que era molt tot alhora, l’esforç de fer les dues coses… però mira, no me’n penedeixo pas. De fet, aquesta va ser la clau, fer-ho alhora. A dia d’avui conec perfectament el vincle entre el meu estat emocional i el meu pes, però hi ha més coses.
Recordo perfectament el dia que el meu terapeuta em va demanar que ubiqués davant meu una línia de temps, i que indiqués on era el passat, el present i el futur i així ho vaig fer. Acte seguit, em va demanar que posés en aquesta línia a la “Roser prima”. Va resultar ser que la “Roser prima” no hi era. En el lloc on la sala on érem s’acabava i que per tan la línia del temps s’acabava, hi havia una finestra. La meva resposta va ser: “ui, més enllà de la finestra”.
A més a més, hi ha implicacions familiars, com descobrir que en el meu imaginari per pertànyer a la família, havia de ser gorda. De fet a casa sempre hem sigut “de vida” i per tan, m’havia quedat amb aquesta idea amagada en algun lloc recòndit del meu jo, que de fet no sabia ni que existia. I després tota la vessant emocional. Entendre què em fa por, què em posa nerviosa, què em decep, què m’entristeix, que porta a tenir una relació més bona amb el menjar, perquè la meva gran estratègia per no sentir totes aquestes emocions que tenim catalogades com a dolentes és menjar. Menjar, menjar i menjar. Amb una ansietat galopant, que no em permet ser conscient de que el que m’està passant és por o tristesa o alguna altra cosa, i que per tan, no em permet deixar de menjar.
Amb tot, he aconseguit aprimar-me gairebé 20kg en els darrers dos anys. Però encara me’n queden 10. De fet, fa més d’un any que me’n queden 10. I aquí estic. Encallada. Sense poder continuar. Veient-me bé al mirall, posant-me talles més o menys normals, però sabent que en el fons em vull aprimar més. Vull. Aquest també és el canvi. Escric vull, però el meu cervell està pensant “m’agradaria”. I aquesta és l’altra gran trampa. El “m’agradaria” o en la seva versió impositiva l’ ”hauria” són una trampa. Aquestes paraules en el fons són un condicional en tercera persona, que jo mateixa sé que no arribarà mai. Per tan, no me’n responsabilitzo, no va amb mi i llavors, no ho faig. En el fons canviar les coses que van amb mi, com el pes, només està a les meves mans, però clar, si m’ho trec de sobre així, doncs ja està, fora problemes. És una mica com allò de trobar-te amb algú que no veus des de fa temps i dir-li “hauríem de veure’ns més sovint, et truco un dia d’aquests” i tots sabem que això no arribarà mai.
Per tan, fins que el moment del “vull” interior no arribi, sé perfectament que no m’aprimaré. I que encara he de solventar coses… Durant la teràpia, el meu complexe s’ha fet molt més present. Un complexe que em pensava que no tenia, o que no el tenia tant més aviat. I encara restes de la meva part del menjar vinculada a la família o altres coses que probablement encara he de descobrir.
I després hi ha el tema de l’esport. “Fas esport?” La pregunta del segle. “Perquè amb el poc pes que et vols treure, fent una mica d’esport ja estaria”.
A mi, fer esport em fa una vergonya inimaginable. Qui voleu que faci esport amb 30kg o més de més? Qui voleu que es plantegi anar a córrer o al gimnàs, envoltat de gent amb vestimentes impecables, que t’avancen per l’esquerre amb la seva música i el seu comptador de pulsacions? Qui voleu que vagi córrer amb unes cames que pesen el que no està escrit i que l’esforç et costarà mitja vida, amb un xandall de merda, desmanegat, perquè la roba fitness a tu no et va bé, tan apretat, marcant tots els mitxelins? Que ens hem tornat bojos o què? Perquè aquesta pregunta?? Si és impossible!
L’única manera que tinc de fer esport és fer-lo amb la meva vergonya. Una vergonya que ha arribat a ser invalidant, que m’ha arribat a fer-me marejar de tan poc que la podia sostenir. Que l’he hagut de treballar específicament amb el meu terapeuta i que encara la tinc. “Qui no s’ha de fixar i riure-se’n d’una gorda corrent?” aquesta és la idea boja guardada al fons, molt al fons del meu jo.
Aconseguiré estar prima, però sempre seré gorda, perquè els meus mecanismes són els que són. Faig moltíssim per canviar, però són coses ben guardades i molt poc fàcils de trobar. Perquè sempre hauré de vigilar. Hauré de vigilar que la por no em traeixi, que la tristesa no em faci caure o que la decepció no m’estigui parant una trampa, perquè llavors només veuré l’ansietat i menjaré i m’engreixaré d’una manera ràpida i sobretot, inconscient. I tornaré a estar al punt inicial, com sempre. A la meva zona de confort, amb el menjar ajudant-me a oblidar les emocions que no vull sentir i alhora castigant-me pel fet de menjar.
Com ha dit la Silvia, tots tenim un motiu per ser gordos. Us asseguro que si el trobeu, llavors us podreu aprimar definitivament.
Des del meu punt de vista, abans de seguir pagant dietistes, pagueu terapeutes, val la pena (dietistes també eh, ho dic en referència a l’ordre. Els dietistes són imprescindibles per aprimar-se, però dels que ens n’oblidem són dels terapeutes).
No estem bojos, només són mecanismes absurds, cadascú els seus, que no ens permeten aprimar-nos i que cal trobar.
Pot ser que això no sigui vàlid per tothom, però val la pena intentar-ho oi? I a més, les teràpies estan infravalorades, però a tots ens aniria la mar de bé, no per bogeria, sinó per salut interior.