Reflexions d’estiu (diga-li estiu, diga-li tardor)
Al llevar-me he vist que feia sol, i miraculosament, el cel era blau. El blau que tant trobo a faltar.
He sortit de casa contenta, però corrents, que feia tard!
A les 11 començava sessió de 3 hores de classes particulars d’estadística. Sí, estadística. Aquesta cosa abstracta a la qual tothom et respon: uff!
Quan he acabat el meu cervell era com una mena d’olla en ebullició desfent-se. Però estava contenta, començava a entendre de què anava aquesta cosa de l’estadística.
He sortit a fora, a prendre l’aire, i el que m’ha pres, ha estat un ventet tirant a geladet… el bon dia, ja s’havia acabat.
He obert l’instagram i he començat a repassar toootes les fotos infinites, de tots vosaltres, que sou de vacances. Platges, muntanyes, més platges, piscines, horitzons perfectes, llocs exòtics. Tot.
Fa un any i mig, vaig decidir venir a viure a Brussel·les, amb la seguretat de voler formar-me més, i sobretot, millor. Aquesta va ser la meva decisió i aquí estic. Sense vacances, estudiant cada dia, amb una sessió del que seria el nostre setembre que comença a mig agost. Amb un temps que d’estiu, no en té res més que quatre rajos esporàdics de sol. Jugant-me a cada data d’examen si em perdo o no la festa petita del meu poble, Sant Roc, que m’estimo amb bogeria. Regirant cel i terra per aconseguir unes bones classes particulars. Amb francès, amb anglès…
Aquesta va ser i és la meva decisió.
I avui decideixo que, quan tot això passi, pugui tenir un sou normal, pugui viure tranquil·la, sense exàmens, sense classes… em fotré les vacances de la meva vida!
Quan vius el que decideixes viure, mola (malgrat l’instagram).