BOQUES DE FUSTA

Boques de fusta
el teu nom tallat,
serrells dispersos
per tot el veïnat.

L’aigua s’enfila
plugim enllà
les gotes perfilen
un bosc platejat.

Cercle impèrit
que regna el cel
les boques et parlen
amb delit del cert.

La fusta et barra
de nou el pas, les estelles,
saben on vas.

Riu endins, nord enllà
l’aigua s’enfila
i el plugim se’n va.

 

(escrit el 2/12/17)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’escalfor

Els carrers fan olor de gel
i llum d’alegria.
Els dies són curts
i les hores pesen una mica més.
Si tot allò fos veritat,
ens caldria una força imperativa.
Val més creure que no ho és i quedar-nos exhausts,
perpetrats per les pròpies hores que se’ns mengen àvidament.
Les paraules ens poden,
els pensaments ens atrapen,
en un món només propi
[a nosaltres mateixos].
L’hegemonia ens traspassa
i la falsa calor torna al cor.
Un cor mal arreglat que sagna encara.
“L’escalfor” de la ment.

 

(escrit el 19/11/17)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Vides

Quantes vides es poden viure en una de sola? Miro al meu voltant i tot està fet d’una sensació d’estar creat de petites parts de vides anteriors. De vides molt viscudes. De vides molt patides. Vides ja tancades que es fonen en una que es torna nova. Una vida que tot just comença de nou. Una vida de la qual no en sé res, i això és el que la fa més interessant. Quantes vides més viuré? Quantes parts en faran encara una de nova? Aquesta és la grandesa de la vida, no saber-ne absolutament res. Vivint-la amb el que porti i prou.

 

Publicat dins de General | 1 comentari

Avui no ho podem saber.

Avui no podem saber la importància de l’acte d’ahir. És cert que no va ser a la cambra parlamentària oficial, és cert que no hi havia cap alt càrrec de la unió europea. Però posaria la mà al foc que no va quedar ni una persona sense assabentar-se de que l’acte es produïa. N’estic segura que no va quedar ni un Eurodiputat, ni un assistent, ni un treballador de manteniment del parlament europeu, ni tant sols els treballadors del bar, sense saber que ahir, en aquella casa, es parlava del referèndum català.

I no només es parlava d’això sinó que a més, van quedar paleses les intencions d’uns i altres.

La feina del PPE és inestimable! Nosaltres ja ens els coneixem, però que es posin en evidència davant dels Eurodiputats és fantàstic. Que hi hagin altres eurodiputats que ho denunciïn és encara millor. I tot plegat, sense ni intentar parlar amb cap alt càrrec.

El fet de que ni s’intentés, de nou, parlar amb alts càrrecs de la Unió Europea és un gest clar. L’acte no era un acte amb intenció de que avui sortissin els portaveus de la comissió o el parlament a dir que estan a favor de la independència de Catalunya. Sinó que era un acte destinat a continuar. A continuar a fer-nos sentir, a continuar deixant en evidència la mala gestió dels partits unionistes i continuar donant un clar missatge europeista.

El que és important d’ahir, és que a Brussel·les es parla del procés encara. Que Euronews va entrevistar al President, que avui Politico en parla, que es van generar tuits en moltes llengües i que es va generar soroll.

Però és impossible saber avui què significarà això. O és que algú va preveure la transcendència del referèndum d’Arenys de Munt? O la repercussió profunda de la sentència del TC sobre l’Estatut? O de tantes i tantes altres petites coses que fa temps que passen.

Ja en parlarem, ja veurem…. de moment el President del Parlament està disposat a escoltar. Sembla no-res, és cert, però només ho sabrem amb el temps, si ho és o no.

Publicat dins de General | 1 comentari

I ara, què?

Crec que és la pregunta que més ens vam fer ahir, i que ens hem fet al llarg d’aquest any. Passant pel Brexit, la pau a Colòmbia, Rajoy i finalment ahir, Trump.
Pregunta que va seguida de “en quin món vivim?”. Món, tercera persona del singular. Aquesta cosa llunyana, que sembla que no vagi amb nosaltres.
I és que és el que ens ha passat. “No, és impossible que guanyi [el Brexit, Rajoy, Trump…]” i mirem cap una altra banda.
Les coses que no ens agraden, de les quals les idees ens enfaden, ens causen rebuig, no les estem mirant. Mirant en el sentit més íntim de la paraula. Les deixem allà i que vaguin per l’espai exterior, que dirien alguns. I de fet, el que passa es que no fem res, perquè no tenim pebrots de mirar-les, és a dir, afrontar-les.
En Trump ens molesta: “Bah, és un boig, no guanyarà”
En Rajoy ens molesta: “Bah, és un corrupte, amb tot el que ha passat caurà en picat i ningú el recolzarà”
El Brexit ens molesta: “Bah, és impossible que els anglesos vulguin sortir de la Unió Europea”
I ja està.
Potser, i només potser, podríem començar a pensar que en “aquest món boig” que tant al·leguem el que passa és que hi ha persones com tu i com jo que pensen diferent, que pensen de manera que a nosaltres ens molesta, i començar a fer-hi alguna cosa. Alguna cosa més que analitzar i lamentar-nos. Alguna cosa més que mirar-nos tots els tuits i videos mentre riem o fem befa.
Probablement ens toqui començar a rumiar quin paper hi tenim en tot plegat i que aquestes persones com tu i com jo, potser les hem de començar a trobar i discutir-hi, contrargumentar, treballar per a alguna altra cosa. Aquesta altra cosa que representa que volem, aquest “món NO boig”.
I no em vingueu amb el “home, jo no hi puc fer res” perquè segurament és la posició més nefasta de la història, en tot cas, us compro el “no vull fer-hi res”.
Ens cal veure que les persones que tenen aquestes “idees de món boig” són exactament igual que nosaltres, i és més, probablement elles pensen el mateix de nosaltres quan les coses van en l’altre sentit.
Si ha guanyat Trump és perquè hi ha una majoria de gent que l’ha votat. Si va guanyar el Brexit és exactament el mateix motiu (i deixo de banda el tema Rajoy perquè és una mica més empatollat, però ja m’heu entès oi?). Encara que pogueu pensar que són “idiotes” (qualificatiu molt superb, per cert, que per altra banda només serveix per banalitzar i treure’ns de sobre el problema, una vegada més).

I si una persona sola i única, que ha exercit els seus drets, que ha seguit la campanya electoral, que ha debatut amb els seus veins, amb el de l’oficina, amb el del bus…, té el poder de canviar el món i transformar-lo en “un món boig”, quin poder no tens tu (nosaltres) per fer el contrari? O almenys intentar-ho?

 

Potser ens hauríem de preocupar.
Permetem que totes les coses que hauríem d’ haver resolt
no les hem resolt encara.
Poc a poc se’ns ha anat acumulant la feina i tot està per fer.
I les promeses, sobretot les que mai ens vam dir,
de tant secretes, de tant callades, encara s’han de complir,
si és que s’han de complir algun dia.
Que mai hem plantat cara els nostres somnis
però tampoc als problemes que arrosseguem de fa temps.
Què volem ser, què volem dir, qui volem ser?
Si ho tenim clar com ho hauríem de fer?
amb qui podríem comptar? comptes amb mi? compto amb tu?
Si… potser ens hauríem de preocupar…
De fet, jo em preocupo i de vegades tinc por
però de sobte com qui no vol la cosa,
d’un dia per l’altre me n’oblido.
[…]

https://www.youtube.com/watch?v=_-mpshrOP4U

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Reflexions d’estiu (diga-li estiu, diga-li tardor)

Al llevar-me he vist que feia sol, i miraculosament, el cel era blau. El blau que tant trobo a faltar.

He sortit de casa contenta, però corrents, que feia tard!

A les 11 començava sessió de 3 hores de classes particulars d’estadística. Sí, estadística. Aquesta cosa abstracta a la qual tothom et respon: uff!

Quan he acabat el meu cervell era com una mena d’olla en ebullició desfent-se. Però estava contenta, començava a entendre de què anava aquesta cosa de l’estadística.

He sortit a fora, a prendre l’aire, i el que m’ha pres, ha estat un ventet tirant a geladet… el bon dia, ja s’havia acabat.

He obert l’instagram i he començat a repassar toootes les fotos infinites, de tots vosaltres, que sou de vacances. Platges, muntanyes, més platges, piscines, horitzons perfectes, llocs exòtics. Tot.

Fa un any i mig, vaig decidir venir a viure a Brussel·les, amb la seguretat de voler formar-me més, i sobretot, millor. Aquesta va ser la meva decisió i aquí estic. Sense vacances, estudiant cada dia, amb una sessió del que seria el nostre setembre que comença a mig agost. Amb un temps que d’estiu, no en té res més que quatre rajos esporàdics de sol. Jugant-me a cada data d’examen si em perdo o no la festa petita del meu poble, Sant Roc, que m’estimo amb bogeria. Regirant cel i terra per aconseguir unes bones classes particulars. Amb francès, amb anglès…

Aquesta va ser i és la meva decisió.

I avui decideixo que, quan tot això passi, pugui tenir un sou normal, pugui viure tranquil·la, sense exàmens, sense classes… em fotré les vacances de la meva vida!

Quan vius el que decideixes viure, mola (malgrat l’instagram).

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Aconseguiré estar prima, però sempre seré gorda.

Avui he vist el gent normal sobre l’obesitat. Jo, no fa tan, era obesa. Com tots, havia fet mil règims. Vaig començar als 11 anys, i ara, als 27, segueixo fent-ne. Ara mateix, fa més anys que faig règim que no, que no en faig. Però avui tinc una visió molt diferent dels règims i de les obesitats.

Al programa s’han dit moltíssimes coses que són totes veritat. De fet, el que m’ha portat a veure’l és la frase que sortia a l’anunci, dita per en Xavier Pérez Esquerdo: Jo em miro al mirall i no em veig gordo. Efectivament, no em veia gorda. És la confrontació social, en el meu cas, anar a comprar roba o anar a la platja, arribant a límits com estar 3 anys sense anar a la platja (vivint a un poble davant del mar) o continuar portant aquella roba feta malbé i vella, per no anar a comprar i afrontar-me a la meva talla real.

He passat per mil dietes, m’he aprimat amb gairebé totes (unes més, les altres menys, però totes) però sempre havia tornat enrere, recuperant el que havia perdut o inclús pujant-ne més. Amb el que això suposa. Mentre fas la dieta és un sacrilegi. Tothom menja el que vol i tu no. Tothom menja el que vol i no s’engreixa, i tu no. Tothom es posa la roba que vol, i tu no.

I quan tornes a pujar, és un sacrilegi encara més gros. És més aviat una espècie d’autotortura encoberta per tu mateix, que no vols veure, i que fas veure que no t’afecta, perquè pensar-hi seria massa gros. Total, tornes a una situació ja coneguda, i en el fons, d’alguna manera inclús confortable. Per més que et pugui causar contradiccions, no deixa de ser una mena de zona de confort, perquè sempre has estat allà. Sempre t’has vist d’aquella manera. Sempre t’hi has manegat. Sempre t’ha fet mal anar a comprar roba, sempre estàs fent règim. Per tan, re de nou. Zona de confort.

Tot va canviar fa dos anys quan vaig començar un nou règim, amb una dietista esplèndida, però no només això, sinó que vaig començar també a fer teràpia Gestalt.

El meu terapeuta, també fantàstic, em va dir que era molt tot alhora, l’esforç de fer les dues coses… però mira, no me’n penedeixo pas. De fet, aquesta va ser la clau, fer-ho alhora. A dia d’avui conec perfectament el vincle entre el meu estat emocional i el meu pes, però hi ha més coses.

Recordo perfectament el dia que el meu terapeuta em va demanar que ubiqués davant meu una línia de temps, i que indiqués on era el passat, el present i el futur i així ho vaig fer. Acte seguit, em va demanar que posés en aquesta línia a la “Roser prima”. Va resultar ser que la “Roser prima” no hi era. En el lloc on la sala on érem s’acabava i que per tan la línia del temps s’acabava, hi havia una finestra. La meva resposta va ser: “ui, més enllà de la finestra”.

A més a més, hi ha implicacions familiars, com descobrir que en el meu imaginari per pertànyer a la família, havia de ser gorda. De fet a casa sempre hem sigut “de vida” i per tan, m’havia quedat amb aquesta idea amagada en algun lloc recòndit del meu jo, que de fet no sabia ni que existia. I després tota la vessant emocional. Entendre què em fa por, què em posa nerviosa, què em decep, què m’entristeix, que porta a tenir una relació més bona amb el menjar, perquè la meva gran estratègia per no sentir totes aquestes emocions que tenim catalogades com a dolentes és menjar. Menjar, menjar i menjar. Amb una ansietat galopant, que no em permet ser conscient de que el que m’està passant és por o tristesa o alguna altra cosa, i que per tan, no em permet deixar de menjar.

Amb tot, he aconseguit aprimar-me gairebé 20kg en els darrers dos anys. Però encara me’n queden 10. De fet, fa més d’un any que me’n queden 10. I aquí estic. Encallada. Sense poder continuar. Veient-me bé al mirall, posant-me talles més o menys normals, però sabent que en el fons em vull aprimar més. Vull. Aquest també és el canvi. Escric vull, però el meu cervell està pensant “m’agradaria”. I aquesta és l’altra gran trampa. El “m’agradaria” o en la seva versió impositiva l’ ”hauria” són una trampa. Aquestes paraules en el fons són un condicional en tercera persona, que jo mateixa sé que no arribarà mai. Per tan, no me’n responsabilitzo, no va amb mi i llavors, no ho faig. En el fons canviar les coses que van amb mi, com el pes, només està a les meves mans, però clar, si m’ho trec de sobre així, doncs ja està, fora problemes. És una mica com allò de trobar-te amb algú que no veus des de fa temps i dir-li “hauríem de veure’ns més sovint, et truco un dia d’aquests” i tots sabem que això no arribarà mai.

Per tan, fins que el moment del “vull” interior no arribi, sé perfectament que no m’aprimaré. I que encara he de solventar coses… Durant la teràpia, el meu complexe s’ha fet molt més present. Un complexe que em pensava que no tenia, o que no el tenia tant més aviat. I encara restes de la meva part del menjar vinculada a la família o altres coses que probablement encara he de descobrir.

I després hi ha el tema de l’esport. “Fas esport?” La pregunta del segle. “Perquè amb el poc pes que et vols treure, fent una mica d’esport ja estaria”.

A mi, fer esport em fa una vergonya inimaginable. Qui voleu que faci esport amb 30kg o més de més? Qui voleu que es plantegi anar a córrer o al gimnàs, envoltat de gent amb vestimentes impecables, que t’avancen per l’esquerre amb la seva música i el seu comptador de pulsacions? Qui voleu que vagi córrer amb unes cames que pesen el que no està escrit i que l’esforç et costarà mitja vida, amb un xandall de merda, desmanegat, perquè la roba fitness a tu no et va bé, tan apretat, marcant tots els mitxelins? Que ens hem tornat bojos o què? Perquè aquesta pregunta?? Si és impossible!

L’única manera que tinc de fer esport és fer-lo amb la meva vergonya. Una vergonya que ha arribat a ser invalidant, que m’ha arribat a fer-me marejar de tan poc que la podia sostenir. Que l’he hagut de treballar específicament amb el meu terapeuta i que encara la tinc. “Qui no s’ha de fixar i riure-se’n d’una gorda corrent?” aquesta és la idea boja guardada al fons, molt al fons del meu jo.

Aconseguiré estar prima, però sempre seré gorda, perquè els meus mecanismes són els que són. Faig moltíssim per canviar, però són coses ben guardades i molt poc fàcils de trobar. Perquè sempre hauré de vigilar. Hauré de vigilar que la por no em traeixi, que la tristesa no em faci caure o que la decepció no m’estigui parant una trampa, perquè llavors només veuré l’ansietat i menjaré i m’engreixaré d’una manera ràpida i sobretot, inconscient. I tornaré a estar al punt inicial, com sempre. A la meva zona de confort, amb el menjar ajudant-me a oblidar les emocions que no vull sentir i alhora castigant-me pel fet de menjar.

Com ha dit la Silvia, tots tenim un motiu per ser gordos. Us asseguro que si el trobeu, llavors us podreu aprimar definitivament.

Des del meu punt de vista, abans de seguir pagant dietistes, pagueu terapeutes, val la pena (dietistes també eh, ho dic en referència a l’ordre. Els dietistes són imprescindibles per aprimar-se, però dels que ens n’oblidem són dels terapeutes).

No estem bojos, només són mecanismes absurds, cadascú els seus, que no ens permeten aprimar-nos i que cal trobar.

Pot ser que això no sigui vàlid per tothom, però val la pena intentar-ho oi? I a més, les teràpies estan infravalorades, però a tots ens aniria la mar de bé, no per bogeria, sinó per salut interior.

Gent Normal – Sobrepès

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Ja n’hi ha prou!

Fa dos divendres vam anar al concert de Sanjosex, un dels grans d’aquest país, de fet segurament, un Lluís Llach de les noves generacions, no per l’estil musical, ni tampoc per la temàtica de les lletres, sinó per la capacitat d’escriure pensaments col·lectius importants i fer-ho amb qualitat.

Però bé, aquest no és el tema amb el que em vull centrar. Al concert de divendres passat, una vegada més, i com passa a tots els concert haguts i per haver, arriba aquell moment, el final del concert. Bé, el final fictici del concert. Perquè tothom sap que allò està recontraplanificat, però en canvi tothom segueix la pamtomima. El músic marxa, els assistents aplaudeixen fervorosament, el músic surt a saludar, els assistents emprenent el crit de “no n’hi ha prou” i finalment el músic surt de nou a tocar 2 o 3 temes més.
Quina absurditat… si tothom sap que marxarem tots plegats quan els llums de sala s’hagin obert i soni música ambient. I tothom sap que el músic tornarà a sortir, és més, el músic ha deixat aquells 2 o 3 temes expressament per el segon final del concert.

Cal que fem tot aquest teatre? No podríem anar a un concert, que el músic toqués del principi al final i ja està? En sabríem? Ens agrada massa creure que tornen a sortir per nosaltres? als músics els hi agrada massa creure que són aclamats??

Per descomptat, són qüestions idiosincràtiques, però tot és plantejable, oi?

Deixa un comentari

Al començament no li agradava gaire… Sí, era simpàtic, divertit, agradable…

Les tecnologies 2.0 els permetien estar en contacte, i per aquelles coses que no se sap ben be perquè passen, es van començar a trobar cada vegada que un dels dos encenia el xat. Era com si estiguessin harmonitzats.

D’entrada va saber que li encantava, era perfecte, divertida, enginyosa….
Sospirava quan la veia connectada al xat, es posava nerviós i volia ser el més astut, i sobretot, fer-la riure, tots saben la importància de fer-la riure…

Quantes hores de xerrameca virtual… només parlava d’això amb les amigues: “sabeu que m’ha dit avui?” Quan arribava a casa, es connectava, esperant saber-ne coses d’ell i coneixe’l.

Un bon dia, va descobrir que li encantaven els restaurants japonesos. Ja està, ja ho tenia, en coneixia un de fantàstic a Barcelona i se’ns falta l’havia de provar, el pròxim dissabte la convidava a sopar!

El japonès li va encantar. Després van anar a fer unes copes. Es van explicar la vida.

Volia tornar a parlar amb ell, es deixava començar a entreveure aquell cuquet pseudoenamoradís… no sabia ben bé què era, però era alguna cosa que res, ja no era.

Estava boig per poder tornar-la a convidar. Volia sopar de nou amb ella. Estava tot el dia connectat per si de cas ella també s’hi connectava.

Rèien, xerraven, sopaven, feien copes, es connectaven, tornaven a riure, a xerrar, a sopar.

Quan ens tornarem a veure? M’agradaria veure-la cada dia. Vaig a buscar-la a casa. D’avui no passa.

Però no m’atreveixo, no n’estic segur de que ho vulgui.

Sempre ve, però no tinc clar el que sento. És magnífic i encantador i té tantes coses bones… però jo ara vull parella? Em sembla que no…

La vull, la necessito, li vull fer un petó! Però… i si no vol???

No sé què fer, no sé què em passa! M’agrada aquest noi?

Riuen, xerren, sopen, fan copes.

On és, on s’ha ficat? Perquè no hi és al xat? Li enviaré un mail a veure què passa.

M’ha respost, estava malalt. Quin espant!

Em sembla que m’agrada més del que m’imagino! M’agradaria poder-li fer un petó…

No vol res amb mi. M’agrada molt, és preciosa i intel•ligent, però no vol res. Tot a fer punyetes i ja està.

2 setmanes amb silenci, però reprenen la xerrera. I fan un sopar.

Sí que ho vull.

Sí que ho vull, li vull fer un petó.

Li va fer un petó.

Ella li va enviar un missatge.

4t1a (quart primera) – El món en un cafè

pd: història prestada adaptada (gràcies mª antònia!)

Deixa un comentari

Converses nocturnes a la Kru

Mentre dura el que
s’entén com a matí, m’agrada anar a la Kru. En gran part per la llum que hi
entra, però majoritàriament, perquè sempre hi ha algú amb qui tenir-hi una bona
conversa.

He arribat, i efectivament, hi he trobat una bona
conversa.

Avui, he dormit poc, m’he hagut de llevar d’hora,
tot un suplici. Ahir me’n vaig anar a dormir a dos de set del matí. No hi toco
gaire?? potser no, però la qüestió és que no ho puc evitar.

Ara per ara, tinc la sort de tenir els matins poc
ocupats, i la nit és el meu hàbitat natural. Perquè? No ho sé! Estic bé! A
mesura que es va fent fosc, cada vegada estic millor, estic activa i faig
coses.

Es veu que no sóc l’única i compartint l’hàbitat i
parlant-ne, s’apunten diverses teories, no contradictòries sinó constructives.

La primera, que apuntava l’Isabel, és allò dels
ritmes de cadascú, i de raó no n’hi falta. És evident que hi ha gent que està
més activa als matins, com la meva mare i la meva germana, i d’altres que ho
estem molt més a la nit, com jo i el meu pare.

La Rosa apuntava també, que, clar, com que anem a
dormir molt tard, perquè estem bé, perquè és quan fem feina i mirem coses, ens
passem el dia batallant contra la son, i quan arriba l’hora d’anar a dormir és
just el moment en que has guanyat la batalla, i clar, ja no tens son!

Tot plegat no és una qüestió d’insomni, perquè
quan em poso a dormir, si em deixen, dormo, dormo i dormo, i sense
interrupcions! però a les dues del matí, la sensació de benestar es troba en el
seu punt més àlgid!

Però tenim un greu problema…. La vida, el món,
estan preparats per funcionar de dia.

Ahir mateix pensava que havia de trucar aquest i
l’altre i vaig fer el gest i tot d’agafar el mòbil, però clar, eren la una de
la nit! impossible!

O hi ha qui vol fer reformes a casa, però no
podràs fer-ho a les 2 de la matinada!

O si tens ganes d’escoltar música, ho hauràs de
fer amb els auriculars, per no molestar…

Total, que com diuen els Gossos, pareu el món que
jo ja baixo, que aquest món no està fet per mi, i que me n’aniré a viure al
planeta piruleta (amics de les arts) a veure si allà, de nit, s’hi poden fer
més coses!

Deixa un comentari