Depèn

Aquesta és la paraula. És la paraula amb la que ens han educat a la meva generació i a totes les posteriors (tinc 21 anys).
És una paraula d’acceptació, de confluència, de fer compatible tot allò que se’ns posi al davant. Sempre ens quedarà allò de “bé, DEPÈN de cadascú” o “clar, DEPÈN de com t’ho miris” o bé, “DEPÈN de cada cas”, (o altres frases que no inclouen la paraula explícitament com “cadascú és com és i clar…”) I això és acceptat per tothom, és la màxima que ningú pot rebatre, ningú pot dir que no. Tot plegat fa que entre nosaltres ens acceptem millor, i fa que més facilment ens poguem posar a la pell dels altres, és a dir, podem ser més empàtics i fins i tot més conciliadors.
Però alhora ens fa molt de mal. Fa que mai defensem clarament la nostra posició, perquè ja d’entrada no la tenim. Ens fa quedar en posició d’ “stand by” perquè com que la visió de l’altre és absolutament acceptada, doncs ja no cal posicionar-se, ambdues parts han entés que “DEPÈN de com t’ho miris”.  A més a més, aquesta paraula, ens torna persones no-pensants. No cal que pensem quins arguments tenim envers aquell tema, ho pots arreglar fàcilment amb un “això DEPÈN de cadascú” i això ens fa més ignorants. El fet de no pensar fa pensar menys. No sabem si les coses són molt bones o molt dolentes, tot DEPENDRÀ de com les miris… amb la qual cosa ens poden colar de tot. Ens poden vendre la pitjor andròmina del món, fent-nos creure que allò és bo… sempre pensarem que DEPÈN de per qui, pot ser bo o dolent. O ens poden dir que allò és boníssim però ho relativitzarem i DEPENDRÀ de qui ho miri.

Malgrat tot, no som tots del tot així, relativitzem i inclús vanalitzem, però quan volem, radicalitzem i ho tenim molt clar. I és que al cap i a la fi, tot DEPÈN d’un mateix.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*