Eureka!

Els científics es van passar molt de temps inspirant-se en el so, que és un altre tipus d’ona, per imaginar-se com és la llum. Si ens palpem el coll mentre cantem notarem una vibració a la gola, i també veiem que les cordes d’una guitarra vibren quan algú l’està tocant. Per això es van imaginar que si la llum és una ona també hauria de fer vibrar alguna cosa. Però quan van descobrir que la llum pot viatjar pel buit es van quedar de pedra, perquè al buit no hi ha res que es pugui fer vibrar. Així que durant uns anys ningú sabia com ens s’haviem d’imaginar la llum, fins que un físic anomenat Albert Einstein va proposar que ens l’imaginessim feta de diminutes partícules irrompibles que anomenà fotons. Així que ara ja ens podem fer una idea de quin aspecte té en Take: més o menys com una petitíssima bola de billar…

La llum, però, està feta d’unes boletes molt especials. Si podessim fer que s’estiguessin quietes una estoneta i les possessim a una balança ens trobariem amb la sorpresa que aquesta no es mouria mai del zero: els fotons no tenen massa! Però, és clar, alguna cosa hauran de tenir, perquè sinó no serien res de res… i el que tenen és energia. De fet, l’energia és l’única cosa que tenen, i per tant és l’única cosa en que ens podem fixar per distingir uns fotons d’uns altres, i els donem noms diferents segons l’energia que tinguin. Els nostres ulls només són capaços de veure alguns d’aquests fotons, que són els que normalment anomenem “llum”, i sabem que n’hi ha de varis colors: vermells, verds, blaus… un per cada color de l’arc de Sant Martí.

Però encara que no els puguem veure amb els ulls, tots els altres fotons també són una mena de llum. En Take és dels que tenen més energia de tots: és un raig gamma! I com tots els rajos gamma és invisible; però això no vol dir que nosaltres no el poguem notar. Si ara mateix en Take ens entrés pels ulls ens podria fer molt de mal, encara que no el veiéssim, perquè els rajos gamma tenen tanta energia que destrueixen els nostres teixits. Per sort, a la Terra no ens arriben gaire rajos gamma perquè el Sol pràcticament no n’emet. Però a les supernoves són d’allò més freqüent, i fins i tot hi ha qui ha pensat que els dinosaures es podrien haver extingit per l’arribada massiva de rajos gammes provinents d’una supernova que hagués explotat fa uns seixanta milions d’anys.

Però encara no ens hem de preocupar perquè en Take no ha arribat a la Terra. Tot just és a la seva supernova on acaba de néixer. I com tots els joves és molt impacient. Té pressa per viatjar per l’Univers i conèixer els seus secrets, però abans haurà sortir de la seva estrella i això no li serà gens fàcil…

L’estrella està tan atapeïda de tota mena d’àtoms, d’electrons, i de fotons com ell movent-se ràpidament, que tots xoquen els uns amb els altres cada dos per tres. Com que tothom es mou molt de pressa, cada vegada que en Take xoca amb algú li canvien la direcció, i així és molt difícil sortir de l’estrella… Apunta cap a fora, però a penes ha fet dues passes, quan no és un àtom és un fotó, i quan no un electró vingut de ves a saber on topa amb ell i el desvia de la seva direcció. I després d’aquest xoc, un altre, i un altre… En Take es desespera: així no hi ha manera d’anar enlloc!

(Continuarà)