Eureka!

Poc abans del #9N vaig escriure aquest post pensant en la meva filla. Tres anys després, a les portes de l’#1O, continua vigent. Només n’hauríem d’actualitzar les dades biogràfiques: la meva filla ja no és a punt de fer 8 anys sinó 11, jo no en tinc 48 sinó 51, i de la mort d’en Franco ja no en fa 39 sinó 42. Si de cas, en aquests 3 anys l’argumentari ha crescut…

Perquè hem vist la justícia espanyola inhabilitar un president de govern, per haver posat urnes.

Hem vist jutges que embarguen les propietats dels membres del govern que van posar les urnes perquè consideren que els 5 milions d’euros de la infraestructura de la consulta és malbaratament de fons públics, mentre no veuen res d’estrany en regalar més de 40.000 milions a la banca o 3.300 milions a Florentino Pérez per provocar 600 terratrèmols.

Hem vist la guàrdia civil multant persones perquè els parlaven en català, i els hem vist escorcollant en ple carrer les persones que sortien d’un local -una impremta- a la recerca de fulls impresos.

Hem vist el govern espanyol amenaçar amb penes de presó tothom qui col·labori amb un referèndum perquè -diuen- votar és antidemocràtic.

Hem vist com la majoria de l’esquerra parlamentària espanyola, i una part de la catalana, donava suport a aquestes mesures.

Hem vist una allau de medis de comunicació incorporar-se al club dels que menteixen sobre tot el que té a veure amb Catalunya, amb l’objectiu d’escampar la idea que a Catalunya no es respecten els drets humans i intentar i provocar que ens baralléssim entre nosaltres. Els qui fa uns anys parlaven de camps de concentració per a castellanoparlants ara es dediquen a fer llistes de cognoms: aquest d’aquí un identitari català, aquell d’allà un xarnego amb la síndrome d’Estocolm.

Hem sabut que el govern espanyol ocultava informació de seguretat als Mossos d’Esquadra, i hem vist com uns jihaidistes fugien perquè la Policia Nacional els advertia que tenien un infiltrat dels Mossos.

Hem tornat a veure un atemptat jihaidista. I hem tornat a veure medis de comunicació mentint després de l’atemptat per desviar l’atenció. I hem vist a tota aquesta gent fer-se la ofesa quan se’ls ha retret la seva actitud…

I hem vist com el govern, la justícia, i els cossos de seguretat de l’Estat espanyol dedicaven més temps a buscar urnes i paperetes electorals que no pas terrorites.

I hem vist que tot això passa amb el silenci còmplice de la intel·lectualitat progressista espanyola, quan no amb la seva adhesió més entusiasta.

Si a tots ells ja els està bé un país així, els ofereixo els meus millors desitjos: que se’l quedin i que els aprofiti! Jo intentaré fer-ne un de diferent.