El pols de la llengua als Països Catalans

Des de la seva arribada a la Catalunya del Nord (on s’instal·la definitivament el 1979) s’integra en cos i ànima al món cultural nord-catalana. El 1981 ja és un dels membres fundadors d’Arrels, una associació que dirigirà els seus esforços en la creació d’una escola catalana al nord i en la creació de la primera emissora de ràdio nord-catalana en català.

Preocupat per fer conèixer la Catalunya del Nord a la resta de catalans (i la resta dels Països Catalans als nord-catalans), va coordinar el 1992 una obra imprescindible per conèixer aquesta part del nostre país; Qui sem els catalans del nord, editat per l’Associació Arrels i, certament, una obra de referència. Aquesta preocupació per situar en el mapa mental de la resta de catalans la Catalunya del Nord el portava a recordar-te, un cop sí i un altre també, que en les publicacions sud-catalanes no havíem d’incloure cites en espanyol no traduïdes, perquè hi havia catalans que no entenien, com és lògic, l’espanyol.

En Cala també ha estat un dels impulsors del fet casteller a la Catalunya Nord, ja que el 1996, dins de l’Associació Aire Nou de Bao, localitat on residia, va proposatr la creació d’una colla castellera, els Castellers del Riberal.  

També ha estat un dels impulsors del Casal Jaume 1r de Perpinyà, hereu del mític Centre Cultural Català de Perpinyà, entitat de la qual ha estat president fins a la seva mort.

Membre de la CAL, de la Fundació Reeixida, impulsor del Correllengua a la Catalunya del Nord (l’acte final d’aquest seguit d’actes reivindicatius a favor de la llengua que es fan arreu dels Països Catalans es fa coincidir, des de fa anys, amb la data de commeoració del Tractat dels Pirineus, que va dividir Catalunya).

Juntament altres nord-catalans, durant 17 anys (17!) va tirar endavant la revista satírica nord-catalana El Fiçó, que va deixar d’editar-se el desembre de 2009 (en aquest vídeo podreu veure en Cala com a mestre de cerimònies el dia en què s’anunciava el final de la publicació, amb un bon humor marca de la casa d’en Cala! -recordem que el darrer número de la revista portava com a títol  El darrer Fiçó abans la independència).

Poques són les activitats nord-catalans a favor de la llengua i del país que no tinguessin, d’una manera o d’una altra, el segell del Cala…

Finalment, al Cala li ha fallat el cor (que feia temps que no acabava de funcionar: recordo que l’estiu passat havia anat amb l’Associació Aire Nou de Bao a Eivissa, on ja va haver ser ingressat d’urgències a l’Hospital de Can Misses), un cor que ell havia donat als Països Catalans en general i en particular a aquesta llesqueta del nord del país que és la Catalunya del Nord. El país necessita molts més “Cales”!

Gràcies Cala!