L’asturianolleonès (amb permís de la seva variant mirandesa), l‘aragonès i el francoprovençal són, segurament, les tres llengües romàniques que es troben en una situació més i més complicada, tant a nivel de reconeixement legal com pel que fa a la seva vitalitat.
És més, si es va de visita en alguns dels territoris en què es parla alguna d’aquestes llengües, acostuma a ser molt difícil visualitzar-ne l’existència. I, justament, potser el cas més extrem és el cas del francoprovençal, parlat a l’Estat francès, a Suïssa (on és l’única llengua autòctona no reconeguda oficialment, “absorvida” pel francès) i a la Vall d’Aosta, a Itàlia, on també ha estat mig amagat pel francès.
I com a mostra d’aquest fet tenim aquest diccionari, recentment publicat, fet a la Vall d’Aosta, que porta un nom que ja ens ho diu tot: Lo dichonnéro di petsou patoésan. Només cal recordar què vol dir el terme patois, que, de fet, es refereix, en aquest cas, al nom popular de la variant valdostana del francoprovençal.
Per fer-nos una idea de la situació del francoprovençal (un nom que rarament trobem en publicacions de caire oficial) només cal llegir el que es diu en aquest diccionari trilingüe (“patuès”, francès i i talià) per a infants: “In Val d’Outa se prèdzon lo patoé, lo töitschu, lo titsch, lo francé et l’italien”, que, quan ho tradueixen al francès i a l’italià (les dues llengües oficials) queda molt clar que vol dir: “A la Vall d’Aosta es parlen els dialectes patuesos (i dialetti patois, les dialectes patois), aquestes dues variants de l’alemany i, òbviament, segons la seva mentalitat, les dues úniques variants que tenen nom de llengües “de debò” són el francès i l’italià.
Bo i això hi ha una petita escletxa positiva quan, en el pròleg, l’assessor per a l’Educació i la Cultura del Govern de la Vall d’Aosta escriu en francoprovençal i en francès: “Le Patois, qui est une langue à tous les effets, est la langue du coeur des Valdôtains, l’instrument les plus efficace pour interpréter correctement la civilisation valdôtains, le territoire de notre Vallée et les événements qui ont marqué son histoire à travers les différentes domaines. La spécificité culturelle et linguistique d’un peuple est une richesse que l’école a pour mission de sauvegarder: la place du Patois à l’intérieur de l’offre scolaire de formation est donc fondamentale pour le maintien de l’identité culturelle du peuple valdôtain, contre toute assimilation.” (en el document adjunt trobareu també la versió en francoprovençal)
Potser caldria dir que el valdostà (el francoprovençal de la Vall d’Aosta) hauria de passar de ser la llengua del “cor” dels habitants de la vall a ser una llengua més visible i que anés adquirint quotes d’oficialitat (un àmbit exclusiu de l’italià i del francès), en un context doblement diglòssic i doblement assimilat, malgrat el que digui el polític.
Pel que fa al francès ja des del final de l’edat mitjana, per la penetració d’aquesta llengua, en primer lloc per via religiosa i després per edictes com el de 1561, fet pel duc de Savoia, en què el francès es converteix en la llengua oficial. En aquells moments ja hi ha una autèntica diglòssia francoprovençal / francès.
I a partir del final del segle XIX, quan el territori passa a formar part de l’Estat italià i comença un procés d’italianització que intenta arraconar fins i tot el francès -i no cal dir el francoprovençal-, que tindrà el seu moment més àlgid durant la dictadura feixista, quan s’impulsa l’arribada d’immigrants italians a la Vall.
La situació actual d’oficialitat del francès i de l’italià és producte dels pactes que van posar fi a la Segona Guerra Mundial.
Certament és un cas realment força singular en el panorama sociolingüístic europeu.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!