Espores al vent

Si jo m’hagués passat més de tres anys a la presó, en sortir hauria volgut fer com en Jordi Turull: travessar el país de nord a sud tot caminant amb la gent que m’hi volgués acompanyar, parlar-hi distesament, trepitjar la terra, respirar l’olor del paisatge que entra pels ulls, per les orelles i per la pell. Trobo que és una activitat que és molt pròpia de la nostra manera de ser. El paisatge del nostre país convida a practicar aquesta activitat integradora, a explorar allò que hi ha més enllà. Potser som com som en part perquè caminem. Si el paisatge configura la manera de ser de la gent que l’habita, això explica perquè la cultura del país és tan diversa, de gent que és filla de la plana, de la muntanya, del camp, de la ciutat, de vora el mar… i tots volem ensenyar-nos els uns als altres com és el lloc que ens hem fet nostre  per fer entendre com ens l’estimem.

Deu-n’hi do com han donat de si el parell d’etapes que de moment he fet de la Travessa per la llibertat: La de Girona a Amer, i la d’Hostalets d’en Bas a l’Esquirol. Hi ha hagut moments  d’alegre fraternitat amb crits d’independència, de trobades inesperades, d’arribades als pobles entre aplaudiments, de rebudes que requerien la part del Jordi Turull més institucional,  d’atendre pacientment tota la gent que ens volíem fer fotos amb ell, de saludar alcaldes, d’agrair les acollides, de pics emocionals memorables. D’altres moments de la ruta de passar inadvertit, de caminar en silenci, d’escoltar converses alienes i posar-hi cullerada, de xerrar amb els uns que anaven més endavant i després alentir el pas i afegir-me en aquells d’allà al darrera, descobrir per casualitat que aquell noi tan simpàtic ja era un meu contacte de twitter a qui mai no havia vist, de compartir talls de síndria fresca.

Per un moment sento que podríem anar més enllà, convertir-nos en la metàfora d’allò que desitgem: una corrua de gent alegre que avança oberta a la gent de tots els racons del país que s’hi vol afegir, caminant amb fermesa i determinació cap al lloc on volem arribar.

Tot això i més anava pensant mentre caminava.