Espores al vent

L’efecte més immediat d’una situació sostinguda de maltractament és la lesió de l’auto estima que es tradueix en una falta de confiança en un mateix. No només es perd el control intern, és a dir, la sensació de tenir la clau del teu destí, sinó que s’arriba a pensar que no se n’és mereixedor: ‘No ens mereixem la independència’ és una demostració d’aquesta baixa auto estima.

‘Los catalanes hacen cosas…’ descriu tota una altra realitat de no fa pas tant en què ens agradàvem , ens sentíem capaços de tot i això els tenia ben amoïnats. Com a resposta, ells van vestir un pla de desmantellament que encara ressona: ‘ les hemos destrozado el sistema sanitario’ ‘Diplocat en liquidació’ ‘ Hay que españolizar a los niños catalanes’ i que han anat aplicant implacablement: sobre el model de policia catalana, sobre el model de TV3 la nostra, sobre els mitjans de comunicació, sobre el model d’escola, sobre la llengua… no n’hi ha prou d’aturar la independència: cal acabar amb les ganes de tenir-la.

Dins la gàbia, la gent respon de maneres diferents: hi ha els qui han decidit que volen viure fent veure que no hi ha repressió: els és del tot irritant que els ho recordem cada dia amb la nostra simple presència. D’altres s’esforcen per agradar el repressor amb la vana esperança que potser així s’estovarà, es tornarà bo o tindrà un gest magnànim. D’altres colpegen la paret de la gàbia mirant d’esquerdar-la per poder-se alliberar. Tothom està neguitós; ens fem nosa els uns als altres perquè conviure dins d’una gàbia per força lògicament crea malestar. Poc a poc l’espai s’embruta, l’aire s’enrareix i sorgeixen tensions.

És això el que fa que surti el pitjor de nosaltres mateixos.