No em sap gens de greu felicitar els nostres polítics quan s’ho mereixen. I ara cal reconèixer que se’ns han girat com un mitjó i han passat de ser una colla de porucs acomplexats, a plantar cara davant les situacions d’injustícia, cosa que ens empodera a tots. No hi ha res que s’encomani més que
Entro per buidar la casa i m’adono que, de fet, ja és buida, estranyament buida, d’ençà del dia que la va deixar sabent que ja no hi tornaria. La feinada desgasta, perquè la casa està atapeïda d’estris personals que, ni vull, ni tinc espai a casa meva per endur-me’ls i guardar-los. I no es tracta
El debat de fons que l’esquerra blanca irresponsablement esquiva i de què l’ultradreta es nodreix, té a veure amb la por de deixar de ser catalans; que la nostra identitat nacional quedi tan diluïda, que ja no sigui reconeixible, o bé que sigui relegada a una minoria irrellevant a casa nostra. És una por existencial.
Estirada al llit veig com es va fent clar. A la finestra tancada, que no té persiana, hi veig un mosquit que vol sortir, atret per la claror cada vegada més lluminosa de l’altra banda del vidre. La bestiola no entén que allà hi ha un vidre i va voletejant de dalt abaix, i de
Tot per Terrassa és un partit polític que vol quedar bé amb tothom. Per això dins de les seves files hi ha gent amb capacitat d’atreure el vot de tots els sectors terrassencs. Segons allò que interessa, es fa jugar aquesta peça o aquella, per fer arribar a cadascú el relat que volen sentir. Com
Un centenar de llengües, pel cap baix, conviuen a Terrassa. Què parlen els nouvinguts? Parlen dàrija, parlen amazic, anglès, suahili, francès, portuguès, haussa, ioruba… Parlen alemany, italià, polonès, quítxua, guaraní, wòlof, rus, ucraïnès, hindi, panjabi, urdú… Parlen castellà, parlen tàmil, telugu, paixtu, sindhi, balutxi…. Parlen japonès, wu, mandarí, coreà, cantonès, turc, kurd… Parlen aquestes llengües
El català hauria de ser la llengua d’ús normal als Països Catalans. Com que no ho és, per tal de garantir la seva continuïtat, ens cal parlar de normalització lingüística, terme que es queda tan curt que ni tan sols pot aspirar que el rol del català al territori de parla catalana sigui el mateix
La desconfiança és un virus altament destructiu. Es propaga en ambients on es practica l’engany i la traïció. S’encomana fàcilment a través de l’alè quan et diuen: —Vigila. No et refiïs! —No siguis ingenu que te la fotran! —No vagis amb el lliri a la mà! —Si t’enganyen dues vegades… I jo, escèptica, em pregunto:
La polarització era evitable. Sabem que la polarització s’accentua en un món on les xarxes han canviat la nostra manera de relacionar-nos. Fem grups bombolla amb els afins, que ens reforcen les nostres pròpies opinions i ens fa més difícil veure matisos, que poden ser interessants, pel fet de provenir de persones amb qui, d’entrada,
Una idea no és ni bona ni dolenta per si mateixa. Cal situar-la en el context polític del moment. Els dubtes sorgeixen perquè el context polític ha canviat. – El temps per desenvolupar el projecte s’ha reduït dràsticament amb la sobtada convocatòria d’eleccions. De ben segur això afectarà la necessària reflexió per bastir un projecte
Estic d’acord … amb tot el que diu en referència a la partitocràcia: Els partits com a empreses que funcionen molt bé; que garanteixen la seva continuïtat promocionant els seus aprenents més fidels (Les joventuts dels partits). Disposen de recursos econòmics per finançar les seves campanyes publicitàries i instal·lar el relat que els convé a
Benvolguts signants del manifest en contra de la proposta de la llista cívica de l’ANC, No estic gens d’acord amb els arguments que exposeu en contra de la proposta per la llista cívica que fa l’ANC, l’única entitat que pot entomar aquest repte seriosament. Dieu que ho feu per protegir-la i preservar-la, però això no
Sento tot de veus que diuen: ‘Si l’ANC es presenta a les eleccions és la mort de l’ANC!’. No sabria dir si és una expressió de preocupació o de desig. Em fan gràcia els qui es preocupen tant pel que s’esdevingui amb l’ANC i alhora es vanten d’haver-se donat de baixa o amenacen públicament que
El best-seller del Tim Marshall sobre geopolítica, Prisoners of Geography, que he llegit recentment, no amaga les barbaritats relacionades amb el colonialisme de què són capaços els humans per obtenir poder. No obstant, les conclusions que l’acompanyen vénen a ser; Una: Els països més ambiciosos per obtenir poder a qualsevol preu són els més espavilats.
El mal gust de boca que ha deixat la dissolució de l’AR entre els representants es deu al menysteniment de la feina que s’hi ha fet, que no quedarà recollida enlloc ni tindrà cap utilitat evident. El grau de decepció és proporcional al grau d’implicació: Hores i hores reunits en comissions, renúncies familiars, despeses de