Espores al vent

La polarització era evitable.

Sabem que la polarització s’accentua en un món on les xarxes han canviat la nostra manera de relacionar-nos. Fem grups bombolla amb els afins, que ens reforcen les nostres pròpies opinions i ens fa més difícil veure matisos, que poden ser interessants, pel fet de provenir de persones amb qui, d’entrada, discrepem.

En aquest sentit, si en comptes de mantenir-nos en el si del debat, dimitim, com van fer una colla de SN de l’ANC a mig mandat, fem fracassar aquesta possibilitat d’entesa perquè ens n’auto-excloem.

Si a més som preses de ressentiments personals, la guerra està servida, per part d’aquests que, paradoxalment, parlen tant d’anar junts i de sumar.

En el debat sobre si calia que l’ANC impulsés una llista cívica, els del sí s’han centrat en rebatre els del no amb arguments.

Entre els del no, hi ha hagut un grup, capitanejat pels dimissionaris, que han acudit a l’estigmatització i als atacs personals: contra la Presidenta, contra les comissions, acusant persones d’obeir interessos de tercers i de tenir actituds poc democràtiques (Ells, que han utilitzat els càrrecs en algunes territorials del Vallès Occidental per parlar en nom de tota l’AT!)

Han difamat per crear desconfiança en les persones i en l’entitat: Hem hagut de sentir veus, sense cap mena de pudor, dient: «La tresorera ha dimitit… ja veureu perquè, ja…» «S’han malgastat diners per fer la web.» «Els estatuts no ho permeten.» «Estan votant persones que no tenen dret a vot» «Estan destrossant l’ANC»

Tot això ha aconseguit embrutar un debat que s’hauria d’haver mantingut serè i net.

El període de votació ha estat estrany, amb l’anunci de la convocatòria d’eleccions anticipades i amb la irrupció d’un nou partit polític amb vocació de representar l’independentisme que ara se sent orfe. De ben segur que això ha afectat, els darrers dies, l’orientació del vot de molts. Sigui com sigui, el no ha guanyat pels pèls.

Els del sí han entomat el resultat de la votació esportivament.

Els del no, ja havien anunciat que si sortia el sí, es proposaven impugnar el resultat i ocupar estratègicament el SN a les properes eleccions per fer descarrilar la proposta. (Ara es veu que han decidit que el resultat, com que ja els agrada, no l’impugnaran.) La dimissió en grup fa pensar, doncs, que era part d’una estratègia per impossibilitar l’entesa perquè, de fet, no els convenia l’entesa, ja que la seva posició es trobaven en minoria dins del SN.

Tot això ha impedit debats que hores d’ara s’haurien d’haver resolt:

L’objectiu de l’ANC és la independència o és la transversalitat? Ha de procurar la unió dels partits que han decidit fer autonomisme, o ha de ser fidel a l’objectiu independència encara que això li suposi, ara per ara, d’anar a contracorrent i ser crítica en respecte del relat que els partits imposen?

L’ANC s’ha de limitar a mobilitzar o ha de fer política? Què entén cadascú per ‘mobilitzar’?

Ha de seguir receptes de la lluita no violenta —objecció fiscal, etc— que ja s’han provat i no han reeixit? O ha de crear el seu propi full de ruta per avançar cap a la independència tenint en compte el moment, la realitat del país i la seva gent? És possible la mobilització sense un projecte en marxa?

Personalment, veig imprescindible, ara més que mai, que els candidats a les properes eleccions al SN responguin aquestes preguntes abans de poder-los votar. Necessito saber com llegeixen la realitat.