Xerrada del 21 de setembre: VINCLE O RELACIÓ D’AFERRAMENT

Entenc el Vincle com aquell mecanisme amb què dota la natura a les diferents espècies per tal que es protegeixin les cries i així assegurar la supervivència.

Hi ha animals que tenen una cria que tal com neix pot caminar i seguir la mare; animals que tenen moltes cries immadures que es queden ben quietes al cau mentre la mare va i ve  en busca de menjar. I estem nosaltres, amb una cria, immadura, que necessita el contacte continu, i quan perd aquest contacte ens ho fa saber mitjançant el plor. Diuen que ens assemblem en això més als marsupials (cangurs) que als primats.

Konrad Lorenz fou el primer en descriure el fenomen de la imprompta. Va veure que les oques en néixer seguien allò que primer es movia que tenien al davant.

John Bowlby (psiquiatra) va observar com “un nen desenvolupa una representació de la seva primera relació (amb el cuidador primari) que afectarà totes les seves futures relacions inclús com a pares”.  És seva la definició publicada al 1951 per l’OMS “Considerem essencial per a la salut mental una relació càlida, íntima i continuada amb la mare (o substitut matern permanent), on tots dos trobin satisfacció i plaer“.

En continuïtat amb les teories de Bowlby, Mary Ainsworth defineix els 3 tipus d’aferrament (segur, insegur ambivalent i insegur evitatiu), desenvolupant el seu treball també en les alteracions neuroanatòmiques que es poden produir pel fet de no cobrir les necessitats dels nadons.

S’ha descrit un 4t tipus aferrament, anomenat “desorganitzat”, que es donaria en els nens que han patit una greu deprivació (abandonaments, maltractaments…).

L’ésser humà vindria dotat de sèrie amb una característica que fa que proporcioni l’atenció que els infants necessiten: l’empatia.

En els darrers anys, la neurobiologia s’ha encarregat de demostrar com es produeix el vincle i el paper tan important que hi juga l’oxitocina. La neurobiologia posa de manifest que el part respectat pot tenir una contribució molt més important de la que pensàvem en el desenvolupament del vincle i fins i tot en la salut mental infantil.

No puc deixar de recomanar les lectures del blog de la psiquiatra Ibone Olza ,que fa anys dedica les seves investigacions a la neurobiologia del vincle, i donar una ullada als videos de Nils Bergman, on parla de la importància del contacte pell amb pell entre mare i nadó.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons

Xerrades pediàtriques 2018-2019 al CAP Igualada Urbà

Semblen temps difícils en la pediatria del nostre Centre de Salut. Heu “perdut” unes meravelloses professionals, i en poc més d’un any ens hem quedat una mica sols i sense acabar de conèixer-nos. Hem de posar-hi remei, i fer-ho de forma dinàmica, perquè l’hivern se’ns tira a sobre i no sé si tindrem temps de sobre per a gaires romanços; precisament quan són aquests romanços els que fan gran la pediatria a l’atenció primària: el compartir dubtes, curiositats, el riure, el pensar entre tots, l’entendre, el ser capaços de posar-nos al cap de l’altre (quan l’altre té 25-35 anys menys que nosaltres), el saber què i quan vindrà i com sobreviure-hi…

Són, com veieu, tantes i tantes coses que, ni parlant a la velocitat del raig i entrant al nen despullat per vestir-lo novament a la sala d’espera, podríem resoldre en els 10 minuts que teniu a les consultes (sempre i quan vingueu amb hora i no d’urgències, que llavors teniu un temps “virtual”).

 

 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons