I cada instant, per Màrius Sampere:
I cada instant
és el miracle
de no morir ara mateixa.
Talment herois,
sostenim la nostra posició perduda,
guaites obstinats
d’ulls a llevant i cor a ponent.
Vivim
de dos trets,
l’un al front i l’altre a la nuca,
rebuts de matinada, quan el son
del jutge és més profund.
I la terra ens aferma més i més, ens abat, ens enfonsa,
ens defensa del cel.
I el vent del cel ens arbora
ben enlaire: bandera enemiga.
—–
Revelacions, per Màrius Sampere:
Recordar allò viscut
o esperar més vida,
de què diable es tracta?
Mira’l, el cel
se’n va! Ara no és ara.
Mira’l com se’n va! Fuig
d’ell mateix. Potser se’n va
cap a mi. ¿Hem nascut per veure com tornava
al seu fons, on m’invento la vida? Però jo
l’aturo, el salvo, el rebo exactament
al punt final, comissura
de llavis extrems, la porta que dóna
a totes les preguntes insensates.
Per tant, el cel esposat, mostrari
de cavitats. O bé
la resposta ajornada per sempre.
Sura el No. Me’n torno a casa
sense res als ulls. No m’arriba
cap llum encara viva. Els morts
m’ho revelen: altres mons.
altres moments.
Llegit a Màrius Sampere i Passarell, Les imminències. Proa Ossa Menor, 2002.