Inspir poètic, per M.M.Bergas

Els meus pomers no creuaran la ratlla

per menjar-se les pinyes, li insinuo.

Ell respon: -Bona tanca, bons veïns-.

Tocat de primavera, jo barrino

si no podria fer-lo trontollar:

-Per què més bons veïns? Si hi hagués vaques,

encara, però aquí no en tenim.

Abans d’aixecar un mur jo vull saber

què deixo fora i què confino a dins,

i a qui, si no, podria molestar.

Hi ha alguna cosa que detesta els murs,

que no els vol-. Li podria dir: -Follets-,

però ben bé no ho són, i més m’estimo

que si de cas s’ho digui ell. El veig,

amb una pedra fortament garfida

a cada mà, com un salvatge en armes.

Es mou en la foscor, a mi em fa l’efecte,

no tan sols de les ombres de la fronda.

No oblidarà la dita del seu pare,

cofoi d’haver-ho rumiat tan bé,

i hi torna: -Bona tanca, bons veïns.

Font: Robert Frost, Al Nord de Boston, Barcelona, Edicions 62, Poesia del segle XX, 1994.

     —–

ENS CRÈIEM ÚNICS, de Joan Vinyoli:

Ulls aclucats, vam oblidar

l’abisme que separa.

Ens crèiem únics, que podríem

realitzar l’ascensió,

i sols teníem una escala

de seda i foc que amb l’ús va destruir-se.

Ens crèiem de tocar realitats

perquè inventàvem ulls i batíem grans ales

i dèiem sempre les mateixes coses

i sempre anava més amunt el crit.

I  vam fer compte que el temps no existia.

El temps, però, mai no perdona, mai:

la vida no val més que una clofolla,

i encara és massa dir.

—–

CAP A LES DEUS, de Joan Vinyoli:

Sigues fidel

a les petites coses;

no t’és donat volar

sobre el callat abisme.

Pel fràgil pont suspès

del cant humil assaja

l’incert, boirós camí

d’aquesta a l’altra vora. 

Caduques flors al prat,

un raig de sol efímer,

són ara talismans

que tot ho transfiguren.

Les portes del ponent

de bat a bat se t’obren;

per elles, riu amunt,

cap a les deus peentres.

Indesxifrables són

els signes que il·luminen;

el cant humil, però,sovint els interpreta.

Font: Joan Vinyoli. Poesia Completa. Barcelona, Editorial la butxaca,  2008 

No cessarem d’explorarI el final de la nostra exploració

Serà arribar on començàrem

I conèixer el lloc per primera vegada.

A través del portal desconegut i recordat

Quan el que ens resta per descobrir de la terra

És allò que era el principi;

A l’aiguaneix del riu més llarg

La veu de la cascada oculta

I la quitxalla en el pomer

No coneguda, car no ha estat buscada

Però sí sentida, mig sentida,

En la pausa entre dues onades.

De pressa, aquí, ara, sempre-

Un estat d’absoluta senzillesa

(Que no val pas menys que res)

I tot anirà bé i

Tota llei de coses també

Quan en el nus coronat de foc

Les llengües de flama es repleguin

I el foc i la rosa siguin u.

Font: Quatre quartets (a cura de Jaime Gil de Biedma i Àlex Susanna), Barcelona, Editorial Laertes, 1984.

Jo no tenc por.

Ni de tu, ni de mi, ni del món.

Nosaltres no som més vulnerables que la resta.

Són les coses… les que es trenquen.

M’agrada construir.

Pensar, projectar i deixar la pell en les idees.

Però, nena, les meves paraules són transparents.

Sóc fort i aguant bé a l’abisme.

Aquí no estem per bajanades.

Em sent més robust que mai

quan alen l’efímer que és viure.

S’acaba un any i no passa absolutament res.

Tot d’una veig com tornam a començar

amb la mateixa força que ens va unir aquella nit.

La not a dins meu i sé que tu no et rendeixes.

Només et cal que ho tinguis clar.

Escolta.

Jo no tenc por.

Si creus que vaig partir endut pel desesper.

Si em creus dèbil.

Si creus que podràs amb mi.

Estàs equivocada.

Vaig rumb a un tu que encara no coneixes.

A la vegada que trob un jo que va creixent.

Si agafes el timó amb mi

el somni s’allargarà fins l’eternitat.

Sent les onades i els batecs.

Jo avui dorm amb les estrelles dels teus ulls al coixí.

I suu llàgrimes de vida.

Enyor el diamant que anam polint

amb la mateixa finor i impuls del primer dia.

Descansa i cerca dins teu.

Entre molts versos, trobaràs els meus.

Nena, les meves paraules són transparents.

Escolta.

Jo no tenc por.

Ni de tu, ni de mi, ni del món.

Nosaltres no som més vulnerables que la resta.

Són les coses… les que es trenquen.

I jo, que ho sé, seguesc construint.

i tancar la boca…

aclucar els ulls i les mans

mantenir els peus quiets,

i no pensar en res si és que es pot

no pensar en res…

un espai en l’estretor del qual

hi ha una substància així,

un lloc de buidor,

la recança del cor.

L’esperit del món és després de tot

una addició

al que hi havia abans

i encara hi és.

Llegit a: R. Creeley, A la terra. Vic, Jardins de Samarcanda (Cafè Central/Eumo Editorial), 2013

interior

poden passar quatre dies

seguits

que no s’atura.

La solitud

del primer dia

de nou.

Fina i per moments quasi imperceptible,

en un no-res, l’humitat és als ossos

i l’ànima parla.

Enraona de la fragilitat i també de la lluita.

La supervivència sempre en els poemes

però sobretot en la mirada.

Ulls negres del Mississippi,

amb l’esclavitut al damunt,

al tren de l’hivern.

Ulls blancs sedentaris a punt d’infartar-se.

El mirall no enganya

i els llums no poden dissimular

el vertigen de la nit.

Ignorants i atevits

ocultam el buit

així com podem.

Abundància, violència, xerrameca, perversió.

El somni americà com a fugida endavant

per tal de tot menys d’escoltar-la…

aquesta pluja interior

silenciosa companya

d’ahir, d’avui i de sempre.

(Tot recordant L. Reed, poeta i músic, 1942-2013).
 

¿No tremoles, no tems, no t’angunies,

amada, de mirar l’amor, gran riu

desbordat fins el marge més esquiu,

estès fins al teu cos per amples vies?

El seu triomf al caire dels teus dies,

el seu poder que munta, et nega, viu

ran del llavi que encara li somriu,

no t’esvera? No fugis: no podries.

Si et miro els llavis, és amor que veig.

Si els ulls, no una mirada: un clam pregon

on espera una glòria turbulenta.

T’han d’estimar, t’estimo. Un espireig

en tu abaixat m’exalta sobre el món.

Caure en tu m’és victòria violenta.

Font: Edicions del Mall, Barcelona 1986 

personatges temeraris,

ombres farsants,

envoltats de calitja,

caminen per bassiots,

amb el fang fins els genolls,

fiten de molt lluny els penya-segats.

Ai las, els dolorosos penyals!

No s’hi arriba en una passejada, no!

Són anys i anys d’aixecar-se

de matinada,

pegar una bona suada,

i quan entra el dematí

arreplegar.

Refugiar-se a l’ombra de les cases (i esperar).

Que passi el dia i arribi l’horabaixa

en què el sol deixa de picar

i tapareres i ametllers alenen.

Llavors, cossos morts bequen a les platges.

Però nosaltres vivim!

És l’hora de sortir i acabar l’escarada.

La tasca és clara i les eines fa anys que, esmolades, saben cloure-la.

Abans del capvespre tenim l’oportunitat

de finir-ho tot.

Seguir lluitant com a essència de l’existència.

Aprofitar el temps per allò que importa.

Deixar enrera la desolació.

I en arribar la nit,

jeure (i descansar).

El plany de l’escavadora (fragments), per Pier Paolo Pasolini:
Sols l’estimar, sols el conèixer

val, no l’haver estimat,

no l’haver conegut. És angoixant

viure d’un amor

extingit. L’ànima no creix més.

….

La vella escavadora està ferida

pel bramar de mesos i anys de suors

matinals, acompanyada

pel mut estol dels seus picapedrers;

però al costat de la fresca,

remoguda excavació, o en els breus confins

de l’horitzó noucentista,

tot el barri… És la ciutat,

enfonsada en una claror de festa,

és el món. Plora allò que

acaba i torna a començar. Allò que era

un herbassar, camp obert, i s’esdevé

pati, blanc com la cera,

tancat en una dignitat que és rancor;

allò que era una vella fira

de fresques pinzellades lluents al sol,

i es converteix en illes de cases, que pul·lula

en un ordre que és dolor apagat.

Plora també allò que canvia

per fer-se millor. La llum

del futur no cessa de ferir-nos

ni un moment. Està ací cremant

en tots els nostres actes quotidians,

i aclapara fins i tot en la fe

que ens dóna vida, en l’ímpetu gobettià

cap aquests obrers que, callats, hissen

en el barri de l’altre front humà

el seu roig parrac d’esperança.

Font: PP Passolini, El plany de l’escavadora, Alzira, Bromera Poesia, 2001.

En una mar immensament

calorosa

navegam

-amb les xarxes trencades-.

Incomunicats

-entre onades de renou-. 

Aparells de darrera generació

en compartiments a vessar d’alens.

Molts contactes.

Poques carícies.
 

Paraules que lleneguen en una basca asfixiant. 

A l’altre cap de món,

sols suor i olor d’all. I son i esgotament.

El fum escurça la vida.

S’espesseig el cap.

La incompensió és absoluta.

On és el garbí?

I la sal a la pell? 

És tan fàcil perdre’s!

Cerc tornar i sentir l’aigua als turmells. 

Veure’t a tu sobre els llençols gastats, però nets i eixuts.

Esper trobar-te en llits antics, com els dels padrins, vull dir com els d’abans.

Menjo alguna cosa per sopar vora la clara finestra.

L’estança ja és fosca i el cel és encara clar.

A fora, els carrers tranquils em porten,

una mica tard, fins el camp obert.

Jo menjo i miro el cel -qui sap quantes dones

sopen també en aquesta hora-, el meu cos és tranquil;

el treball estordeix el meu cos i el de les dones.

Fora, en haver sopat, vindran les estrelles a tocar,

sobre la llarga planúria, la terra. Les estrelles són vives,

però no valen pas aquestes cireres, que em menjo tot sol.

Veig el cel, però sé que entre teulades molsoses

algunes llums ja brillen i que, a sota, fan gresca.

Una alenada i el meu cos absorbeix la vida

dels arbres i dels rius, i se sent lluny de tot.

Basta un poc de silenci i tota cosa s’aferma

en el seu lloc real, així com el meu cos s’aferma.

Totes les coses prenen relleu davant dels meus sentits,

que les accepten sense aturar-se: remors del silenci.

Totes les coses, en la foscor, puc saber-les,

com sé que la sang circula per les venes.

La planúria és de l’aigua que amara tota l’herba,

en un gran festí de la natura. Plantes i pedres

viuen immòbils. Escolto els aliments nodrint-me les venes

de tot el que és viu en aquest pla.

No m’importa la nit. El rectangle de cel

em parla de tots els fragors, i una estrella menuda

es debat en el buit, lluny dels aliments,

i de les cases, diversa. No es basta a si mateixa

i s’enyora de massa companyes. Aquí, de nit, i ben sol,

el meu cos reposa i se sent sobirà.

Hem passat tardes contemplant-nos.

Diumenges al llit sense plans.

Nits de despertars continuats.

Somrius 

i pens que no t’ho mereixes.

Hores i hores de lluminositat d’hivern de les cinc de l’horabaixa.

Ruixats en forma de plugims i negror.

Molta negror.

Tothom parlant de crisi

-moral en crisi i crisi en els esperits-

Incertesa perpètua.

Inseguretat permanent.

-pressió al pit.  Palpitacions. No sentir-se bé amb res del que passa-.

Què en farem de tot plegat? Quin futur constriurem?

Persistint en l’amor i en la passió per viure.

Esperançadament,

empenyent fort,

reconstruirem

la il·lusió.

Ah, sangriento día de lluvia,

qué haces en el alma de los desamparados,

sangriento día de voluntad apenas entrevista:

detrás de la cortina de juncos, en el barrizal,

con los dedos de los pies agarrotados en el dolor

como un animal pequeño y tembloroso:

pero tú no eres pequeño y tus temblores son de placer,

día revestido con las potencias de la voluntad,

aterido y fijo en un barrizal que acaso no sea

de este mundo, descalzo en medio del sueño que se mueve

desde nuestros corazones hasta nuestras necesidades,

desde la ira hasra el deseo: cortina de juncos

que se abre y nos ensucia y nos abraza.