Cert, és dur passar d’un estadi a l’altre, però el fi de cicle de debó comença quan a la baralla de les cartes hi falta l’avi o l’àvia (pares), llavors la castanya és molt més dura, deixant de banda l’absència o el dol, personalment passes a la primera línea i alhora fas molt més palès de què coi va la vida. És un d’aquells canvis radicals que fins que no el vius no el pots copsar.
Las al jaç
El blog de Marcel Campà
Primer has de deixar de ser un nen (que ja són ganes). Més tard, t’empenyen a abandonar la jovenesa i integrar-te a la vida adulta. De ser fill, passes a ser pare, i un bon dia et trobes que ja celebres la quarantena. Llavors t’atures un moment. S’hi està bé, en aquesta talaia: mantens un vigor raonable, la dona fa prou goig, els nens són nens i els avis encara tenen forces. Sou com una d’aquelles famílies d’esquimals o d’indis del joc de cartes infantil, i tu hi ocupes el lloc adient. Sí. Aquí: foto fixa, pareu màquines.
Però no. La roda no s’atura, i arriba un punt que la broma es comença a fer pesada. Al matí et truca una ex nòvia i t’explica que ha tingut el primer nét. Dines amb el teu millor amic, que s’ha jubilat fa poc i l’acaben d’operar d’un tumor. Al vespre, al sofà, coves misantropia. Et mires les cartes infantils de la nena i t’adones que el padre esquimal és un puto barbamec. I llavors la dona t’anuncia a cau d’orella que la nena ha estrenat la primera compresa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!