La lectura de l’excel·lent Retrobar l’ànima d’Esteve Miralles m’ha fet pensar en una anècdota -de quan jo era molt petit- que la mare m’ha explicat més d’una vegada i que jo recordo perfectament.
Perquè, tot i que només tenia quatre o cinc anys, tinc molt presents algunes imatges de quan em van operar d’una hèrnia. Els dies que vaig passar a la clínica després de l’operació (els regals d’algunes visites: un joc d’animals de plàstic, una guitarra de joguina que em va encetar els caps dels dits…) es troben entre els meus records més antics.
L’anècdota que explica la mare fa així: quan em vaig despertar de l’anestèsia, li vaig preguntar si m’havien obert la panxa, i, havent-me respost que sí, me la vaig mirar molt seriós i vaig exclamar: “i… se m’ha vist l’ànima?”
L’anècdota acaba aquí, perquè la mare em devia respondre amb un somriure, o potser em va respondre que no. Però jo recordo molt bé què em va moure a fer aquella pregunta. Era una època en què la religió pesava molt més que ara. A l’escola atabalaven la mainada dient que havíem de mantenir l’ànima neta; que, si ens portàvem malament, l’embrutàvem, etc. Per això, en el fet d’haver estat obert en canal, vaig veure l’ocasió de saber si la meva ànima era prou blanca…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!