Las al jaç

L’Èlida sempre dina a les dues. L’última hora del matí -d’una a dues- se li fa llarga perquè ja té gana i ja fa estona que ha acabat les feines de la casa. Per això aquest diumenge la cosa ha anat com una seda: amb el canvi d’hora, a la una ja eren les dues i el matí ha tingut la mida justa. Llàstima que a les sis de la tarda, quan comença una altra pujada, no hagi pogut fer un salt semblant, fins a quarts de vuit, que ja pots anar de cara al sopar.

Sempre ha trobat que vint-i-quatre hores són massa. Setze hores, posem per cas –vuit de son i vuit de vetlla-, seria una cosa més enraonada. Ja s’hi veu: un abastable espai de tres hores entre l’esmorzar i el dinar, tres més entre el dinar i el sopar, i dues hores de platxeri havent sopat. Així els dies passarien sols!

Quan ella encara tenia edat de treballar, sovint pensava això mateix: que si el dia tingués setze hores, la jornada laboral només en tindria quatre. Les vuit hores diàries d’oficina se li feien inacabables.

Però és ben cert que hi ha gent per a tot. N’hi ha que, el dia que ens estalvien una hora, encara es queixen!