El proppassat divendres vam presentar La vida contada a un nen del veïnat a Guardamar de la Safor. La sala estava plena, de gom a gom. La difusió de l’acte, a càrrec de Jose Miguel, n’havia estat molt conscienciosa i la gent del poble –però també alguns amics d’Oliva, de Daimús, de Rafelcofer, de Bellreguard…–
Un país de llibre és un programa patrocinat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i produït per Barret i l’Associació d’Editors del País Valencià. Una iniciativa audiovisual de caràcter cultural, fresca i atractiva, divertida i agosarada: necessària per a un món tan precari com és l’editorial. Val a dir que el presentador del programa, l’Eugeni
Per fi he pogut llegir “El bosc”, un conte que Albert Sánchez Piñol va recollir a Les edats d’or, que he trobat en una biblioteca de Castalla, a uns 80 km de casa (em ve de pas, és clar, de camí a la feina, a Elx, a 140 km). Per què aquest interès pel conte?
Ahir es va consumar l’ERO que deixa al carrer 843 periodistes de Canal 9. A aquests darrers acomiadaments, cal sumar-hi 207 més que ja van ser despatxats de l’ens públic prèviament. En total, 1.050 treballadors foragitats dels seus llocs de treball. Aproximadament, el 70% de la plantilla. I quin ha estat el criteri d’aquests acomiadaments
He llegit per segona vegada La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol. La primera em va fascinar. Fins al punt que me la vaig cruspir en un parell de dies –i perquè havia d’atendre les obligacions quotidianes, que, si no… En aquella ocasió, la lectura d’aquesta esplèndida i inusitada novel·la em va semblar increïble, una veritable
“Julián sap totes les paraules!”, em diuen, admirats, els alumnes de l’institut on treballe, amb una claredat diàfana. Fet i fet, amb la transparència, entre ingènua i vertadera, amb què solen expressar-se els xiquets. I tenen raó. Julián en sap moltíssimes, de paraules, del seu idioma, el castellà, i d’altres també. I, sobretot, sap combinar-les
M’ha agradat la darrera novel·la de Flavia Company, Que ningú no et salvi la vida. Potser no tant com l’anterior, per la temàtica (sempre m’han seduït les històries que es desenvolupen en una illa). L’Illa de l’última veritat, la penúltima novel·la de l’autora catalanoargentina, sovintejava més l’aventura; però el to filosòfic, de reflexió moral –que
Un bon amic, Javi, ens ha regalat a uns quants amics de tota la vida, “els incondicionals”, un CD amb el mític concert que els Smiths van fer a Madrid… l’any 85! Agosades, si han passat anys; molts anys! Aquell concert ens va marcar. The Smiths, un grup rebel, iconoclasta, provocador, que tot just reeixia
Comencem l’any amb bones noves. Un grup, una pel·lícula i un diari digital que paguen la pena seguir. El grup, Pasajero, de Madrid, acaben d’editar un treball molt polit i meritori: Radiografías. Els he descobert gràcies a Radio Tres. Sons frescos. Bones lletres. Estil propi amb ressonàncies múltiples: La habitación roja, Vetusta Morla, Radiohead serien,
He llegit aquests dies el darrer poemari de Joan Margarit. Esplèndid, com sempre. Una vegada més, la poesia en funció de la veritat; o l’honestedat de l’home en funció de la poesia. Versos d’un poeta que recorda, interessedament, i amb afany de sobreviure, allò que ha estat tristesa i alegria, dissort i joia, dolor i
El pati del parvulari era molt menut. Tant, que la tanca que l’envoltava amb prou feines el delimitava de les terrasses contigües de l’interior d’una illa de cases estreta, ínfima, tan típica de l’Eixample de València. Era un pati petit, doncs, però a mi em pareixia enorme i del tot inexpugnable. En aquell rectangle minúscul
Fi (Quaderns Crema), de David Monteagudo, és una novel·la apocalíptica –o ho pretén. El títol ho insinua i la història que s’hi narra ho corrobora. A Fi, un grup d’amics decideix tornar a la casa on es van reunir vint-i-cinc anys enrere. Convocats per un dels membres de la colla, la Nieves (?), acudeixen tots
“Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres”. L’aforisme de Fuster no és exagerat, ni vell. Ans al contrari, és rabiosament actual i l’hauríem de tenir molt en compte els que ens dediquem a l’ensenyament, tot considerant el que s’hi pot llegir entre línies. Perquè, es tracta precisament d’això:
Aquest serà el nom del nou blog que inaugure ara mateix: Entre línies. És el tercer que encete. Els dos primers, Va de bo i Adesiara han estat durant molt de temps una finestra oberta al món i als amics, dins dels àmbits de l’esport i de la literatura, i també a qüestions personals sobre