Aquest serà el nom del nou blog que inaugure ara mateix: Entre línies. És el tercer que encete. Els dos primers, Va de bo i Adesiara han estat durant molt de temps una finestra oberta al món i als amics, dins dels àmbits de l’esport i de la literatura, i també a qüestions personals sobre les quals vaig fer més o menys esment, segons la circumstància vital en què em trobava i les ganes o no que tenia de fer públiques les meues anècdotes. Quin sentit té, doncs, encetar una nova aventura a la xarxa?
La conjuntura política i nacional per què passa Catalunya ens afecta molt més del que pensem als valencians, sobretot als qui hem fet de la qüestió lingüística una eina de treball, un emblema insubornable, un motiu de viure, una il·lusió. Els catalans del Principat es troben ara com ara en una situació en què la sobirania nacional és un fi a aconseguir. Un objectiu que només assoliran amb una voluntat moral ferma i una majoria àmplia i representativa. Si no ho impedeix Espanya, el 2014 se celebrarà un referèndum transcendental a Catalunya, precisament amb motiu del 300è aniversari de la caiguda de Barcelona en mans dels borbons. S’hi jugaran molt, els catalans: l’autonomia política i, sobretot, la dignitat com a poble. No se sap com acabarà tot. Però sí sabem que aquesta voluntat d’emancipació és un punt d’inflexió que ha de canviar per força l’actual marc administratiu espanyol, basat en un règim autonòmic desigual que suposa greuges, perjudicis, gravàmens, discriminacions i càstigs injustificats i inadmissibles per a algunes comunitats, com ara la catalana, però també per al País Valencià.
Com a valencià, sobretot, i com a persona que em dedique al món de les lletres i a l’ensenyament, no puc mantenir-me al marge de la realitat que afecta a la meua llengua i cultura. Una realitat que va molt més enllà del Sénia i que abraça també a ses Illes. Els Països Catalans són, per a mi, la meua realitat, la meua veritat, allò que em defineix com a persona i subjecte en societat. Per això inaugure aquest blog, amb la voluntat de contribuir, en la mesura de les meues possibilitats, a enfortir i esperonar els nostres somnis. I encete aquest blog dins de Vilaweb, un diari electrònic que ha estat capdavanter en el món periodístic i digital. Un diari esplèndidament dirigit pel també valencià Vicent Partal. Crec que es mereixien un ajut per part meua, ni que siga merament simbòlic.
El perfil d’aquest blog serà semblant als anteriors, però s’hi tractaran també temes fins ara parcialment atesos. Hi haurà, per tant, moltes entrades literàries, com sempre; endemés, s’hi aplegaran reflexions de caràcter polític fins ara inèdites i desarem en el calaix de casa les intimitats personals.
Aquesta és la meua intenció amb aquest blog. I aquestes són les meues raons. Perquè es tracta d’això: de raonar, de parlar, de dialogar amb vosaltres i amb els altres, sense estridències i sense rancúnies estèrils. Perquè, com deia l’enyorat Miquel Martí i Pol, “tot està per fer, i tot és possible”.
Moltes gràcies!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Macbook pro in Pakistan
A compromís, sembla, tampoc no hi ha un criteri gens definit: hi conviuen els federalistes i poques simpaties cap a ERC… però, com ben bé dius, es un tema a debatre.
Sort i endavant!
No tinc acces a accents amb aquest PC, disculpa’m.
Una abracada molt forta des de Vietnam!
A mi també m’ha agradat tornar a “sentir-te”. Bon viatge i ja anirem parlant i fent (la mà) contra els cretins, que n’hi ha, i molts.
Una abraçada!
I gràcies als altres dos amics també.
Juli