Entre línies (notes de Juli Capilla)
"Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres", Joan Fuster
He llegit aquests dies el darrer poemari de Joan Margarit. Esplèndid, com sempre. Una vegada més, la poesia en funció de la veritat; o l’honestedat de l’home en funció de la poesia. Versos d’un poeta que recorda, interessedament, i amb afany de sobreviure, allò que ha estat tristesa i alegria, dissort i joia, dolor i felicitat. Un home sol, que vol estar-s’hi així, en soledat, acompanyat dels altres. Hi ha uns quants poemes redons a Es perd el senyal. En transcric només un que m’ha remuntat a l’època en què, jo també, veremava o plegava garrofes, per guanyar-me un jornal; abans, molt abans de la literatura.
Ocells i sacs
Els estols de pardals em posen trist
quan volen ràpids per damunt dels camps
i xisclen secs i aspres
per la seva pobresa ben llaurada.
No han deixat mai de fer-me companyia.
Gairebé res en fa fins al final.
Tampoc m’ha abandonat l’olor dels sacs
que em servien de jaç al fons del carro
quan anava, d’infant, a la verema.
Sortia abans de l’alba. Els sotracs
de les rodes i el ritme fort, tranquil,
dels cascos ben ferrats m’endormiscaven.
Els sacs encara fan de mare.
La seva olor ha tornat, càlida i densa,
mentre veig com el gebre llueix en sortir el sol
i els estols de pardals desesperats
busquen llocs on posar-se
i saciar una fam petita i dura.
Volen, volen amb mi cap al final.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una abraçada