Entre línies (notes de Juli Capilla)

"Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres", Joan Fuster

8 de febrer de 2013
crítiques
4 comentaris

La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol

He llegit per segona vegada La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol. La primera em va fascinar. Fins al punt que me la vaig cruspir en un parell de dies –i perquè havia d’atendre les obligacions quotidianes, que, si no… En aquella ocasió, la lectura d’aquesta esplèndida i inusitada novel·la em va semblar increïble, una veritable rara avis dins del panorama novel·lístic català, almenys en el seu gènere –la ciència-ficció, igual com el fantàstic o la novel·la negra, posem per cas, continuen infravalorats, em sembla, a pesar que la nostra literatura ha donat noms insignes: Manuel de Pedrolo, Ferran Torrent, Jaume Fuster…

Aquest segon cop no ha estat tan engrescador perquè, una vegada sabuda la història, es perd el factor sorpresa. Però la novel·la continua pareixent-me molt valuosa i original. Hi ha la trama fantàstica, com hi ha l’aventura i el viatge iniciàtic. I cal tenir en compte també que rere la història narrada hi ha una reflexió profunda entorn de les debilitats –i les pors– dels éssers humans. Pors que, ben sovint, hi són al nostre cervell, més que no en els factors exteriors que concebem com a hostils. Ho adverteix el mateix Sánchez Piñol al principi de la novel·la. I ho ha afirmat més d’una vegada en alguna entrevista. Aquest és el veritable missatge de l’autor. Es nota, també, la deformació professional d’un escriptor que s’abeura, sense excessos, en l’antropologia i el treball de camp que va realitzar (a l’Àfrica, per exemple) a propòsit d’aquesta ciència social (tan inexacta com atraient).
No fa gaire l’escriptor del Matarranya Carles Terès, en una entrevista a propòsit de la seua darrera obra, Licantropia, afirmava que La pell freda és la novel·la que li haguera agradat escriure. A mi, també.               

  1. Bon dia, Juli! Aquesta novel·la la vaig llegir fa uns quants anys, i em va encissar. Sánchez Piñol crea un ambient tan amenaçador des d’un principi que, és la veritat, no pots deixar de llegir! Tens molta raó, un dels pocs llibres recents que voldria tornar a llegir, i ja ho crec que ho faré.
    Una forta abraçada,
    Jordi 
    Respon
  2. Tal i com escrius, quan vaig llegir “La pell freda” vaig pensar que era el llibre que hauria volgut escriure. Els que tenim un pòsit lovecraftià, ens mancava en català una referència moderna del gènere. En el cas d’en Sánchez Piñol, està clar que supera àmpliament Lovecraft per la profunditat de la metàfora que hi ha rere la història. Però el referent primer dels escriptors que flirtegem amb el fantàstic (inexplicable) i usem la llengua catalana és sens dubte Joan Perucho. La narració que em va captivar en plena adolescència postfranquista (el vaig llegir el 1978), va ser “Amb la tècnica de Lovecraft”. El vaig descobrir dins un recull en castellà d’Alianza Editorial “Los mitos de Cthulu” d’escriptors lovecraftians. Vaig trencar la guardiola i em vaig comprar “Roses, diables i somriures” (col·lecció el Dofí, Destino 1965). Vaig literalment al·lucinar no tan sols pel fons, sinó per la forma. Després d’allò, ja no vaig poder tornar a escriure “creació” en castellà. En Perucho em va obrir l’amplíssim univers de la meua llengua. Penseu que m’he criat en un suburbi castellanoparlant, fill de pares franjolins emigrats a Barcelona (vaig nàixer el 1962). M’ha agradat molt aquesta entrada.
    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!