Entre línies (notes de Juli Capilla)

Un bon amic, Javi, ens ha regalat a uns quants amics de tota la vida, “els incondicionals”, un CD amb el mític concert que els Smiths van fer a Madrid… l’any 85! Agosades, si han passat anys; molts anys! Aquell concert ens va marcar. The Smiths, un grup rebel, iconoclasta, provocador, que tot just reeixia enmig de la voràgine que perpetrava llavors la Dama de Ferro sobre la Gran Bretanya… La rebel·lia amb causa versus el tacherisme radical. Els Smiths ens van marcar per la seua idiosincràsia contestatària, però també, i sobretot, perquè ens agradava molt la música que feien, i les lletres de les cançons, veritables poemes que reivindicaven el dret a la diferència i a la llibertat individual: política, religiosa, sexual… Els Smiths tenien una poeticitat musical i literària evidents. El vinil Hatful of Hollow és una joia històrica. “Heaven Knows I’m Miserable Now” va ser la primera cançó que vam sentir a la ràdio, juntament amb “This Charming Man”. En vam quedar fascinats. Però n’hi havia més, moltes més: “How soon is now?”, “Reel Around the Fountain”, “Back to the old house“… Aquell va ser un disc redó del grup de Manchester. 

Per no parlar del memorable Meat is Murder, amb cançons francament colpidores: “The Headmaster ritual” qüestiona els fonaments de l’educació britànica més ortodoxa. “Well I wonder” és una cançó d’amor sense complexos. I “Barbarism begins at home”, balsàmica, catàrtica, explosiva. A vegades, resultaven una miqueta puerils perquè els missatges que hi destil·laven eren d’una contundència contumaç, sense concessions als matisos. “Meat is Murder“, per exemple, és tota una declaració de principis contra el maltractament dels animals: “Heifer whines could be human cries/ Closer comes the screaming knife/ This beautiful creature must die/ This beautiful creature must die/ A death for no reason/ And death for no reason is MURDER// And the flesh you so fancifully fry/ Is not succulent, tasty or kind/ It’s death for no reason / And death for no reason is MURDER. Excessius, sí. Autèntics, també. The Smiths. No en vam assumir els postulats més extrems, però sí l’essència i, sobretot, l’esperit crític, la causticitat, la rebel·lia i la il·lusió per les coses de la vida que paguen realment la pena: la literatura, el cinema, el rock, l’art, la cultura en general; l’amor i els amics.