“Julián sap totes les paraules!”, em diuen, admirats, els alumnes de l’institut on treballe, amb una claredat diàfana. Fet i fet, amb la transparència, entre ingènua i vertadera, amb què solen expressar-se els xiquets. I tenen raó. Julián en sap moltíssimes, de paraules, del seu idioma, el castellà, i d’altres també. I, sobretot, sap combinar-les amb destresa i una mestria impecables. El seu llenguatge és senzill i alhora pertinaç, sincer. És el llenguatge d’un home preclar i insigne. Un llenguatge amb el qual mira d’acostar-se a les persones: comunicant-se amb la gent, transmetent-los les seues conviccions, les seues idees d’humil treballador amb les paraules. Paraules en forma de poema, curosament dipositades en línies successives de versos imperibles. La seua és una poesia en què l’harmonia i la musicalitat estan perfectament calibrades; sempre al servei de l’altre, mai amb el gest impostat. Poesia contemplativa, però no paisatgística. Poesia de meditació i pensament profunds; d’acceptació de la brevetat de la vida; de metàfores àmplies i llustroses. Poesia del dolor i del record; de l’oblit i la memòria enterca dels hòmens… Poesia, a la fi, en majúscules, d’un home d’estatura considerable; d’un gran home que coneix, com diuen els alumnes, totes les paraules; i que ens les brinda i ens les ofereix de la millor manera que sap, ço és, en forma de poema (“consciente de que todo lo hermoso / crece en secreto íntimo / y vive solo en los ojos de quienes / saben mirar la vida”):
Voz
Y de improviso el teléfono suena,
rompe la paz de este viaje de vuelta.
Tras el cristal, la vida,
la belleza de todo lo caduco,
y aquí el recuerdo de la ausencia
viaja en un tren que horada
la noche de los hombres.
Como un ramo de luna en las vías
la tristeza es un interrogante abierto
sobre el otoño frío de los campos.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!